UN CENTRE SOLIDARI

dilluns, 30 de novembre del 2015

LA PRIMERA CRÍTICA DE EL MÀGIC ELIXIR


EL MÀGIC ELIXIR UNA ÓPERA DE ALBERTO GARCÍA DEMESTRES (i Donizetti)


29 de novembre de 2015

Fa tres anys quan els Amics de l’Òpera de Sarrià ens van presentar el recuperat Teatre de Sarrià no ens podíem arribar a imaginar tot el que han fet en tat poc temps i com ho han fet. En aquests tres anys han estat capaços de fer recitals, gales i sobretot representar òperes, quelcom que sempre és  motiu d’admiració en un país on l’òpera està molt focalitzada i localitzada, però si a més a més fan estrenes la cosa ja esdevé admirable, perquè són molt pocs els que s’atreveixin a presentar òperes noves i si hi afegim que l’estrena és d’un compositor del país, aleshores cal aplaudir amb força i entusiasme la iniciativa.
Alberto García Demestres va rebre un encàrrec, que si no he entès malament era de Joan Font, el comediant més comediant, que va suggerir-li la idea d’un assaig operístic com a idea de partença a desenvolupar, idea que per altra part no és pas nova però que òbviament ofereix moltes possibilitats. Demestres va trobar l’oportunitat de “homenatjar” el seu estimat belcanto (qui l’escoltés en aquell llunyà “Tutto Demestres” que ell presentava i dirigia a la COM Ràdio, sabrà ben bé del que parlo) i va escollirL’elisir d’amore de Donizetti per desenvolupar una idea quasi naïf que li permetia amb un respecte absolut a la música escrita per Donizetti, introduir la seva música tan allunyada del belcanto, per focalitzar la petita trama argumental de l’assaig d’una companyia d’òpera que ha de interpretar l’òpera donizettiana.
L’òpera escrita per a un quintet vocal, piano i percussió té una durada aproximada d’uns 70 minuts, durada suficient per presentar-nos a manera de “highlights” els millors i més coneguts fragments de la popular òpera i alhora introduir de manera quasi discreta la música de Demestres, primer com a melodrama de l’acció, sobre els recitatius parlats dels personatges, amb un tractament molt suggeridor de la percussió i el piano en un diàleg molt subtil que encaixa sense aparent contradicció amb les melodies de Donizetti, que mantenen tot l’esperit tot i alguna llicència o variació que Demestres amb tot el respecte i admiració s’atreveix a fer.
A mida que la petita trama va avançant la música de Demestreses fa més evident, amb discreció excessiva pel meu gust, sobretot tenint en compte que a la segona part i quan menys m’ho esperava i just en el moment més teatralment potent, Demestresens reserva un efecte teatral i musical magnífic, que demostra una vegada més que és un gran compositor de teatre i que alhora de saber escriure per a la veu, tot i l’exigència a que obliga als cantants mai escriu en la seva contra, sap perfectament com atrapar al públic amb la música i el sentit teatral i això no és gens habitual en els compositor contemporanis que decideixen escriure pel teatre i que sembla que no tenen mai en compte ni als cantants i les seves possibilitats vocals, ni el text i les seves possibilitats escèniques i dramàtiques.
En el senzill i previsible paral·lelisme amb el que Demestresbarreja la trama de “L’elisir” de Romani i Donizetti, amb el seu elixir (música i lletra pròpia), Diana/Adina i  Romeo/Nemorino s’enamoren, però sempre fidel a l’original, el compositor barceloní fa que Diana/Adina evidencií el seu amor cap a Romeo/Nemorino iniciant la famosa “Furtiva lacrima” en el moment més feliç i emotiu de la partitura, i és precisament després d’aquest moment sorprenent quan Demestres ens mostra aquesta brillant capacitat teatral i musical per deixar-nos el “seu” moment amb un passatge concertant que em va deixar captivat, música totalment seva, bellíssima i amb un crescendo emotiu quasi rossinià que donarà pas finalment a la “furtiva” cantada per Nemorino/Romeo, ara sí tal i com exigeix l’original. Brillant!
Mentre veia l’òpera, que té un caràcter iniciàtic i pedagògic evident, pensava que aquesta “nova” òpera era molt més eficaç per introduir els infants, joves i adults a l’òpera que qualsevol de les temptatives en texans que se’ns hagin fet, perquè precisament ens dóna l’oportunitat d’escoltar la música deDonizetti, introduint música nova i sobretot sense tanta xarrameca egocèntrica. Per parlar d’òpera no hi ha res millor que escoltar-la.
Una estrena magnífica, no en tingueu cap dubte, gràcies una vegada més a Demestres, un compositor que incomprensiblement no ha rebut encara cap encàrrec del Liceudesprés d’haver escrit ja no sé pas quantes òperes, i també magnífica perquè els Amics de l’Òpera de Sarrià no han estalviat esforços i recursos, tot i la lògica modèstia de la producció, per tal de que sigui així, començant per la direcció escènica de Joan Font, que una vegada més i sent fidel al seu model, ha tornat a treure màscares, papiroflèxia, bombolles de sabó i llumetes acolorides per embolcallar la trama en un escenari d’assaig, de manera brillant i fresca, que sembla ser l’objectiu que Font s’ha encarregat una vegada més de proclamar en tots els mitjans on ha sortit aquests dies. Tots els directors teatrals sembla que ens vulguin descobrir l’òpera amb propostes escèniques fresques, quines penques! I la música i el cant?, res això són coses secundàries, el més important és que tot sigui ben fresc, com si parléssim del peix.
Els cinc cantants/actors van estar magnífics, sobretot Marc Sala, el tenor que interpreta el Nemorino/Romeo ja que ell per sobre dels altres té una capacitat per dir el text de forma clara i entenedora, no es perd ni una coma del que canta i això per a mi és primordial, sobretot si el text està escrit en català i no s’entén res, com succeeix amb algun dels altres membres del quintet. Sala fraseja magníficament i canta amb molt de gust i sentiment, projectant amb seguretat i oferint una actuació escènica convincent, segurament també gràcies a Font que l’ha fet desenvolupar les seves capacitats dramàtiques, deixant-se anar més del que ho fa habitualment. Bravo!
Demestres reparteix el protagonisme femení de l’òpera entre Diana/Adina i Anna/Giannetta molt més del que ho fa Donizetti, establint una divertida i tòpica parodia de les dives competitives a l’escenari i a fora, exigint com és habitual en la seva escriptura vocal, una extensió molt exigent. Tant Serena Saenz (suposo que ahir era ella qui cantava, ja que s’alterna amb Neus Roig) comMaria Casado (suposo que ahir era ella qui cantava, ja que s’alterna amb Jessica Luis González) van estar vocalment esplèndides i com actrius molt desimboltes i convincents, una més sofisticada, l’altra més terrenal, però ambdues controlant en tot moment l’espai escènic. M’hagués agradat entendre més el que deien, la veritat, però aquest és un problema molt habitual en les veus agudes femenines.
El Roc/Belcore de Joan Garcia Gomà (era ell o Jorge Tello?) i el Marc/Dulcamara de Joan Sebastià Colomer arrodoneixen bé el cast, si bé Demestres no els hi dóna la mateixa oportunitat de lluïment que Donizetti/Romani, sobretot a Dulcamara, en l’original l’eix al voltant del qual giren la resta de personatges i en l’òpera de Demestres, més diluït.
Hagués estat bé que el full de sala ens hagués informat de qui cantava cada dia, ja que són cantants joves que encara no hem tingut gaires oportunitats de veure i que si no tens la sort de conèixer personalment, es fa difícil saber qui era qui. Ja em perdonareu, vosaltres i ells.
Françoise Ferrand es va fer càrrec ahir del piano, en altres representacions serà Viviana Salisi, una feinada segurament insuficientment valorada, ja que sobre el piano i també la percussió, a càrrec de Borja Manzano recau la complicada tasca d’alternar llenguatges, timbres i harmonies tan aparentment dispars com les de Demestres i Donizetti, sense abruptesa o estridència de cap mena.
L’èxit va ser sincer i gran, amb ovacions i bravos per a tothom, però especialment per Alberto García Demestres que quan va tenir l’oportunitat de saludar una mica més isolat de la resta, va poder comprovar com la intensitat dels aplaudiments i aprovacions sonores de tota mena creixien, i és just que sigui així, perquè ell és autor de música i llibret, i a segons quins mitjans i per el protagonisme que acostuma a prendre Joan Font en la tanda de salutacions finals, sembla que ell sigui l’autor de les òperes que escenifica i sense la partitura no hi hauria res a representar, mentre que sense un director d’escena les  òperes continuen existint i fins i tot es poden gaudir.
L’enhorabona a tots els que han fet possible aquesta estrena, i la millor manera de que es pugui continuar fent és anant al Teatre de Sarrià avui diumenge, i els propers 12 i 13 de desembre, de ben segur que si omplen altres teatres, associacions i amics de l’òpera que farceixen la nostra geografia s’interessaran per aquesta producció i la voldran portar. És la millor manera de fer créixer la cultura musical que tant ens preocupa, no en tingueu cap dubte.

diumenge, 29 de novembre del 2015

ESTRENA MUNDIAL DE L'ÒPERA EL MÀGIC ELIXIR

Cap de setmana de gran intensitat al Teatre de Sarrià, amb l'estrena mundial de l'òpera El màgic elixir. Una obra amb música i text d'Alberto Garcia Demestres, inspirada en L'elisir d'amore de Donizetti. No es tracta, però, d'una reducció de l'original sinó d'una creació original de música contemporània inspirada en les melodies de l'autor italià.


Foto: ©ABofill (Antoni Bofill)
El punt d'inici ja mostra aquest caràcter d'història nova basada en una d'antiga. El màgic elixir presenta una companyia d’òpera formada per cinc joves que participen en la Festa de la Primavera representant L’elisir d’amore. Mentre assagen i van muntant l’òpera, les relacions personals dels cantants se sobreposen a les dels personatges que representen. Realitat i ficció es barregen en un seguit de situacions xocants i divertides, mentre entremig s'obre pas l'amor que esclatarà al final, com la mateixa Festa.

Foto: ©ABofill (Antoni Bofill)
Sobre l'escenari dos músics acompanyen els cinc cantants amb instruments que també mostren l'origen clàssic i el desenvolupament contemporani de l'obra: piano i conjunt de percussió. Tots sota la direcció artística de Raúl Giménez i l'escènica de Joan Font, director de Els Comediants. 

La gran expectació que havia aixecat l'obra ha omplert el teatre els dos dies amb resultats idèntics: un fortíssim aplaudiment final, llarg i sorollós. Un gran èxit que tindrà continuïtat en les representacions del 12 i 13 de desembre a les 18h i a les 12,30h, respectivament.


No és el primer cop que s'estrena una òpera al Teatre de Sarrià. El 15 de maig de 2012 els Amics de l'Òpera de Sarrià van estrenar Jordi i Mireia, una obra de Francesc d'Assís escrita per a dos solistes i cor infantil. I encara que no fos una estrena mundial, la temporada passada es va  realitzar la primera representació al nostre país de Le cinesi, de Manuel García. Els Amics de l'Òpera de Sarrià, doncs, mostren un ferm compromís en promoure la creació i la recuperació d'òperes, dues cares de la mateixa feina de recerca de nous llenguatges expressius i enriquiment de nostre patrimoni cultural.

dissabte, 28 de novembre del 2015

EL MÈTODE GRÖNHOLM DE LA BAMBOLINA NEGRA


Dissabte 28 de novembre La Bambolina Negra porta la seva versió de El Mètode Grönholm a Sant Cristòfol de Castellbell i el Vilar. És la primera sortida de l'obra després de l'estrena al Teatre de Sarrià els passats 14 i 15 de novembre. 




A Sarrià, els quatre actors – Míriam Benavent, Jordi Freixes, Jordi Matas i Jordi Joan Recasens-- van crear un ambient de complicitat i d'interès pel desenvolupament de la trama de l'obra. Es tracta d’una obra divertida i audaç posada en escena amb astúcia, amb gràcia i, alhora, amb tranquil·litat. La coordinació entre ells va ser excel·lent i va posar en evidència l’alt grau de compenetració a l’hora del treball conjunt, ben dirigida pel seu director, Pere Pons.




La posada en escena des del punt de vista escenogràfic va ser correcte i austera, com correspon als moments que vivim. I cal fer esment especial a la prioritat de l’esmentada posada en escena als diàlegs i a la reflexió del que l’obra vol transmetre al públic. Volem destacar, igualment, l’excel·lent dicció dels actors que va permetre seguir el text amb comoditat.



Donem l'enhorabona a la gent de Sant Cristòfol perquè veuran un bon espectacle. Felicitem a La Bambolina Negra molt cordialment per la seva feina, que continua la brillant trajectòria dels darrers temps. I esperem que aviat ens deleixin amb una nova representació que, si no anem errats, serà la propera primavera amb “Jesucrist Superstar”.




EL TEATRE DE SARRIÀ ESTRENA UNA ÒPERA

Estrena d’‘El màgic elixir’ d’Alberto García Demestres, amb direcció escènica de Joan Font


Dissabte, 28 de novembre, s’estrena al Teatre de Sarrià (Barcelona), corresponent a la segona temporada d’Òpera de Cambra de Barcelona –que organitzen els Amics de l’Òpera de Sarrià (AOS)– una nova obra d’Alberto García Demestres, El màgic elixir, un espectacle basat en una de les òperes més conegudes del repertori com és L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti. El muntatge compta amb l’adaptació i direcció escènica de Joan Font, fundador de Comediants; els textos, en català, també són de Garcia Demestres. La direcció artística i la preparació musical han estat a càrrec del tenor Raúl Giménez, director artístic del cicle Òpera de Cambra de Barcelona, que va qualificar l’obra com “una òpera pensada amb extraordinària modernitat” i va manifestar “el plaer i l’honor de comptar amb García Demestres i Joan Font” aquesta temporada, cosa que suposa “un salt endavant” per a l’AOS. Darrere aquest projecte també hi ha la col·laboració i la direcció musical de l’Acadèmia Concertante, dirigida per Assunto Nese. L’òpera inclou una part instrumental de piano i percussió.



El màgic elixir és la història d’una companyia d’òpera formada per set joves: dos músics i cinc cantants, que participen en les Festes de Primavera representant L’elisir d’amore. Mentre assagen i van muntant l’òpera, apareixen les relacions personals, els jocs d’interpretació, els moments divertits i surrealistes… Finalment, l’elixir màgic farà efecte, tot creant un cant a l’amor i a la primavera. “He volgut portar al món real els personatges de L’elisir d’amore i també aclarir passatges de l’obra de Donizetti que sovint passen desapercebuts.” Així mateix, el compositor afegeix que “he volgut abraçar el Demestres més genuí amb Donizetti, a qui estimo profundament”. Per la seva banda, l’entusiasme de Joan Font amb aquest muntatge queda palès quan constata la naturalesa del projecte: “S’ha fet amb pocs mitjans, però amb molta il·lusió, i això mereix el triple de respecte”, a la qual cosa cal afegir un repartiment amb cantants joves i experimentats. “M’agradaria que això no morís aquí, tenim l’obligació de fer-lo durar”, diu el dramaturg. Aquest és un espectacle pensat per a tots els públics i del qual s’oferiran sessions per a les escoles (cicles mitjà i superior de Primària i primer cicle de Secundària).

En el repartiment vocal figuren les sopranos Serena Sáenz i Neus Roig, per al paper de Diana-Adina; les sopranos Maria Casado i Jessica Luis González, per al paper d’Anna-Giannetta; el tenor Marc Sala, per al paper de Romeo-Nemorino; els barítons Jorge Tello i Joan Garcia Gomà, en el paper de Roc-Belcore; i el baix buffo Joan Sebastià Colomer, en el paper de Marc-Dulcamara. La part instrumental serà a càrrec de Viviana Salisi i Françoise Ferrand, al piano, i de Borja Manzano, a la percussió.
L’estrena és dissabte, 28 de novembre (20 h) i se’n faran tres funcions més, una diumenge (29 de novembre, 12.30 h) i els dies 12 i 13 de desembre (dissabte, 18 h; diumenge, 12.30 h, respectivament). També se’n faran tres sessions per a escolars els dies 1, 2 i 3 de desembre.

Reportatge fotogràfic de l'acte de presentació

dilluns, 23 de novembre del 2015

SARRIÀ CAMINA! DE TEIÀ A SANT MATEU

Trenta-tres caminaires i dos gossos han desafiat el vent i han fet la intensa pujada de Teià a l'ermita de Sant Mateu.  




diumenge, 22 de novembre del 2015

LA HISTÒRIA DE LA MARTINA I EL ROBERT AMB UN FINAL PER CANVIAR


Una excel·lent interpretació d’Àngels Torrens i Pere Font, amb un bon text d’Albert Casas,ha estat el tret de sortida del diàleg que han fet els espectadors en acabar la representació. S’ha analitzat les causes i conseqüències de la violència de gènere, les implicacions i les responsabilitats dels dos sexes i dos espectadors han sortir a l’escenari amb cadascun dels artistes per aconseguir un altre final.



Una emotiva i original proposta per commemorar el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere que es celebrarà el proper 25 de novembre.

dijous, 12 de novembre del 2015

LES SARDANES DEL MES DE NOVEMBRE

La darrera ballada de l'any. El darrer homenatge a Enric Morera en el 150è aniversari del seu naixement. Per això vam acabar amb La Santa Espina.

Les sardanes no tornaran a la plaça de Sarrià fins el 14 de febrer de 2016.











dimarts, 10 de novembre del 2015

EL TEATRE DE SARRIÀ, LES PERSONES DE DIVERSES CAPACITATS I UN VISITANT IL·LUSTRE

La Fundació TEAS (Taller Escola d'Arts Sumptuàries) és una entitat que acull persones amb algun tipus de discapacitat mental, o com ells diuen, persones de diverses capacitats, per a la seva inserció en un taller ocupacional on realitzen activitats que contribueixen al benestar i millora de la seva qualitat de vida. La naturalesa d'aquestes activitats és l'expressió artística i inclou feines relacionades amb el món de la pintura, l'esmalt, la ceràmica, la cuina (gastronomia), la música, la creació digital i la narrativa. El darrer projecte ha estat la realització de l'obra de teatre ¿Todos somos Juan?



L'obra és la història d'una persona de les característiques dels usuaris de TEAS, en la que el protagonista explica en primera persona els diferents moments de la seva vida. El procés d'adonar-se i assumir la seva singularitat esdevé el fil conductor. L'obra s'estructura en l'alternança de dues sèries d'escenes. La primera, la narració de la història de Juan per un narrador fora d'escenari -en realitat una veu-en-off gravada pels usuaris de TEAS- il·lustrada per la projecció de dibuixos i fotografies seus. La segona, l'actuació en directe de diversos grups d'usuaris. Entre una i altra escena, la pantalla de projecció que cobria tota la boca de l'escenari pujava i baixava com aquella joguina anomenada yo-yo.




L'espectacle finalitzava quan un dels monitors convidava tothom a manifestar l'alegria de Juan de la manera que sempre expressen aquesta emoció la gent de TEAS: ballant. Els actors -part des de l'escenari, part barrejat amb el públic, a platea- i el propi públic es fonien en un final que celebrava tot el que el protagonista de l'obra havia aconseguit. Perquè Todos somos Juan.



L'obra s'ha representat dues vegades al Teatre de Sarrià. La primera el 23 d'octubre per als parents i amics dels usuaris de TEAS. La segona el proppassat 6 de novembre. En aquesta ocasió el públic estava format per alumnes d'escoles especials i altres entitats que treballen amb disminuïts psíquics, és a dir persones d'altres capacitats. Qui millor podia estar interessat en ¿Todos somos Juan? sinó les persones que viuen la mateixa situació que Juan? Qui millor podia entendre les seves reflexions, goigs i anhels sinó aquells que segurament han tingut els mateixos pensaments i les mateixes sensacions? L'esclat d'alegria del ball final va ser especialment intens en aquesta segona representació.



Entre el públic del segon dia no només hi havia alumnes d'escoles especials i gent d'entitats dedicades a persones de diferents capacitats. També van assistir amics i coneguts d'aquest àmbit i persones que es troben en situacions similars. Entre aquestes volem destacar la presència del president Pasqual Maragall. Es prou conegut que el president està afectat pel síndrome d'Alzheimer i que la fundació que porta el seu nom promou la investigació sobre la prevenció d'aquesta malaltia. El que desconeixíem és que, sense fer soroll, amb la seva presència doni suport a iniciatives com la de la Fundació TEAS i que comparteixi experiències com l'obra ¿Todos somos Juan? No sabem quina impressió li va causar ni quina opinió li va merèixer. Però podem destacar que va compartir l'alegria d'en Juan ballant en l'esclat final de l'espectacle. I que semblava feliç.


Ens alegrem que el president Maragall assistís a la representació de la gent de TEAS (en la fotografia abraça la responsable del muntatge) i que conegués el Centre i el Teatre de Sarrià on, ens consta, no havia estat mai. I, com a tots els que venen per primer cop, li demanem que aquesta visita no sigui última.

dimarts, 3 de novembre del 2015

CRÒNICA DE LA INAUGURACIÓ DE LA TEMPORADA D'ÒPERA

El passat dissabte 31 d'octubre va tenir lloc la inauguració de la Temporada d'Òpera de Cambra de Barcelona, al Teatre Sarrià. El digital Núvol en publica la crònica.


Gala Amics de l'Òpera de Sarrià
Barcelona.  2.11.2015


Els Amics de l’Òpera de Sarrià van estrenar temporada amb una gala inaugural que comptava amb veus com Sara Blanch, Serena Saenz, Sara Bañeras, Antonio Corianò, Manel Esteve, Jorge Tello, Raúl Baglietto i Marc Sala, director executiu dels Amics, acompanyats al piano per Josep Buforn i Viviana Salisi. El repertori recuperava àries de la temporada passada i avançava temes de la que s’enceta.

Dissabte es va inaugurar la “Temporada de cambra” de l’associació dels Amics de l’Òpera de Sarrià, que compta amb el suport de l’Associació Centre Cultural Sant Vicenç de Sarrià i el Teatre de Sarrià. L’equipament va acollir la gala inaugural d’una temporada molt atractiva per a tots els públics, amb títols com El Màgic elixir, La Cambiale di matrimonio, Il conte di Marsico i Il barbiere di Siviglia. El repertori abraçava àries d’òperes de la temporada passada i avançava melodies de la present temporada. El concert es va acabar amb tots els cantants a l’escenari, entonant el que Albert Guinovart havia compost com a “himne dels Amics”.
El recital va estar integrat per onze àries, la primera de les quals va ser cantada per la jove Serena Saenz, un diamant en brut de la lírica catalana que va cantar “Mein Herr Marquis”, de Die Fledermaus, de J. Strauss. És una soprano amb uns aguts lleugers que encara té molt recorregut per endavant per assegurar la zona mitjana. Cal destacar la seva desimboltura a l’escena.
“La calumnia”, d’Il barbiere di Siviglia de Rossini, va ser defensada amb dignitat pel baríton Raúl Baglietto, tot i que li va faltar una mica de potència. La soprano Sara Bañeras, per la seva banda, va cantar una ària de Le Cinesi (M. García) amb frasejos molt ben explicats i imprimint el dramatisme que requeria l’obra. La veu estava ben col·locada, fins i tot en el sobreagut del final de l’ària.
Justament els aguts del tenor Antonio Corianò van ser el punt fort de “Ah la paterna mano”, del Macbeth de Verdi. En la seva segona actuació, a “Ch’ella mi creda”, de La fanciulla del West, de Puccini, va transmetre molta emoció amb el fraseig i les dinàmiques. La participació del baríton Jorge Tello va tenir lloc amb una ària de Il signor Bruschino, de Rossini que va defensar molt bé, malgrat tenir un timbre una mica tou. L’actitud escènica, malgrat tot, va ser excel·lent.
Va ser especialment emotiva l’actuació del tenor Marc Sala, perquè va interpretar “Una furtiva llàgrima” del Màgic Elixir de García Demestres, present en l’acte. És l’única ària de tota l’òpera de cambra de nova creació que és fidel a l’obra en què s’inspira, L’elisir d’amore. Cantada en català, amb la preciosa dicció de Marc Sala i el seu timbre rodó, va ser un dels moments més bells de la vetllada.El Màgic Elixir és un espectacle familiar que es podrà veure al Teatre de Sarrià aquests mesos de novembre i desembre.
Manel Esteve va lluir-se amb l’ària de La cambiale di matrimonio, de Rossini. Va demostrar maduresa i domini tècnic, amb el seu timbre rugós. Va ser una actuació molt convincent. Però l’estrella de la nit va ser Sara Blanch, una soprano exhuberant. Magnífica en la coloratura, amb uns aguts consolidats, va cantar una ària de L’occasione fa il ladro, també de Rossini i, més tard, “Quel guardo il cavaliere”, deDon Pasquale de Donizetti. Aquesta ària plena de subtileses va estar semi-escenificada, i va convèncer al públic. Els seus trinats i vibrats van ser de qualitat, i la seva potència va eclipsar l’escenari. Cal remarcar la joventut de la soprano, fet que ens fa pensar que encara ens esperen moltes sorpreses positives. La gala, precisament, es va cloure amb un duo de La Serva Padrona, que va ser interpretat per Esteve i Blanch, una versió rodona, convincent i emotiva de la peça de Pergolesi.
Finalment, cal destacar el paper dels pianistes Josep Buforn i Viviana Salisi, que no es van limitar a acompanyar els cantants, sinó que van fer molt bona música.
Volem felicitar l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sarrià per la iniciativa de fer una gala de qualitat i per tenir la valentia de tirar endavant una temporada estable d’òpera de cambra a Barcelona, que complementa les més consolidades.

diumenge, 1 de novembre del 2015

EL CENTRE JA TÉ LA SEVA LLUMINETA DE NADAL


Ja la tenim a punt al bar del Centre! Hi voleu participar? No sabeu què és? És una rifa popular que consisteix en una aposta sobre 1000 números, que estan distribuïts sobre diversos fulls de paper, penjats a la vidriera del bar. Trieu el número que més us agradi (cada participació val 2€), poseu el nom a la casella i si coincideix amb les tres últimes xifres de la Grossa de Cap d’Any, guanyeu 500€ i una panera amb productes del país. 



Una part de la recaptació es destinarà a les obres del Teatre de Sarrià.



Tot i que les lluminetes eren molt populars, no hi ha referència de quan se'n van fer les primeres, però sí sabem que antigament s’organitzaven a les parròquies, confraries i associacions. Era costum posar la imatge d’un Sant o una Mare de Deu a cada casella. Es penjava en un lloc ben visible i s’hi mantenia una llàntia o una llum petita encesa al davant, és a dir: una llumineta. 




Se'n feien a tot Catalunya però sobretot al Vallès, Osona i el Bages.
Actualment se’n continuen fent en bars i associacions i una part del premi es destina a finalitats benèfiques.

Teniu temps de fer la vostra juguesca fins el dia del sorteig. Animeu-vos i col·laboreu a pagar les obres del Teatre!



LA CASTANYADA!

L'Esplai Sant Vicenç celebra la castanyada!







MÀGIA A SARRIÀ!











L'ESBART SARRIÀ A OLESA DE BONESVALLS

Acomplerts i païts els 60 anys, l'Esbart Sarrià continua amb el conreant i difonent les nostres danses arreu on el criden. Aquest cop ha estat a Olesa de Bonesvalls, en la XXIX edició de la Festa d'Homenatge a la Gent Gran. 



Després del dinar de germanor al magnífic Centre Cívic, la ballada de l'Esbart tancava la diada. Lluïnt les seves millors  gales l'Esbart va interpretar el Parado de Valldemossa.



El ball pla del Rossinyol


El ball pla de Linyà


Danses de Vilanova


La disfressada


El ball pla de Vilromà


Per la de l'U






La salutació final de tots els dansaires, un a reveure. Perquè l'Esbart Sarrià segueix dansant!