ADÉU, QUICO!

El passat 14 d'octubre, amb 79 anys, ens deixava en Francesc Piquet, en Quico, pal del paller del Centre durant molts anys. El vam entrevistar per la revista L'empremta del Centre l'any 2010, ja retirat com actor. Llavors ens va explicar que va fer les primeres passes al Centre amb tres anys, jugant al pati amb la seva germana mentre els pares assajaven al teatre o s'estaven al cafetí. Ja una mica crescudet, ell mateix entrava al cafetí a jugar a billar, enfilat dalt una cadira perquè no hi arribava. Després s'estrenà com actor fent tots els papers de vailet en les obres que es feien al teatre, cantà caramelles amb Mn Àngel Obiols i, finalment, arribà a l'Estel. Allí va fer el recorregut pels personatges de Nataniel, Benjamí, Tassis, Abdaró i el dimoni Ashverus, fent parella amb Ernest Serraïma.

Als setze anys va començar a fer de Jonàs, un dels dos pastors protagonistes que acabaria fent seu com la pròpia pell. Debutà amb Antoni Navinés en el paper de Mataties, l'altre pastor protagonista. Tots dos formaren la parella dels joves de l'Estel que va obrir pas al rejoveniment del Quadre Escènic de l'època. Aquesta experiència el marcà profundament i per sempre més es preocupà per l'acolliment i acompanyament dels joves que volien fer teatre. No és estrany, doncs, que acabés fent de director. Als setze anys també començà a ballar a l'Esbart Sarrià, sota la direcció de Manuel Cubeles. La seva coixesa l'obligava a aguantar-se entre dues cadires i a confiar en Núria Cubas per a que ensenyés els passos. En Quico estava admirat de la feina de la Núria i li atribuïa la major part de l'èxit de l'Esbart.

La preocupació pels joves l'abocà a ajudar els grups Elenc JV Foix i La Bambolina Negra en els seus inicis. I els joves el corresponien demanant-li que actués amb ells, però en fer-se gran començà a retirar-se de l'escenari i només hi pujava si li demanava la Rosa, la seva dona. La remodelació de l'edifici l'allunyà definitivament del teatre. N'estava content perquè suposava la seva preservació i continuïtat, però en mirar-se'l deia -és una gran obra, però ja no és el meu teatre-. I no hi entrava per preservar el record de tal i com era quan ell hi actuava.

Els darrers anys pujava al Centre a jugar a dòmino i a acompanyar les nétes, fins que la salut de la Rosa el va retenir a casa. Ara ha marxat a la casa definitiva, on li desitgem la millor estada. Deixa un gran record, molta estima i un profund agraïment. Adéu, Quico.

-----o0o-----

DEDICATÒRIA DE COMIAT A FRANCESC PIQUET

La mort sempre és una pena,

no només un home ens pren,

el cor nostre tan trist deixa

que un tros sembla que perdem.

Vida ha fet al barri sempre,

per tots era conegut,

des de ben petit al Centre

ben fidel ell ha sigut.

Ha sabut molt bé distreure’s

practicant activitats

sense mai oblidar els deures

per als seus fills estimats.

El recordo bé a l’escola

talment com si fos ahir

i company va ser a la colla

dels romeus de Sant Medir.

Ses peus feien com centelles

a l’Esbart grans giravolts

i ha cantat les caramelles

amb mossèn Àngel Obiols.

Quan l’Estel representava,
pastoret fou molt graciós,
al meu avi em recordava,
de Jonàs feien tots dos.

Dintre la cafeteria,
durant una pila d’anys,
a les tardes cada dia
feia el dòmino amb companys.

Fins que un dia ja no gosa
ni jugar perquè no pot,
per poder cuidar la Rosa,
ell de sobte ho deixa tot.

És estranya l’atmosfera
quan ens deixa un bon amic,
el consol únic que ens queda
és que el Quico no ha patit.

Moltes gràcies per l’empremta
que en el poble tu has deixat
i per sempre el teu exemple
serà al Centre recordat.

Frederic Bou