UN CENTRE SOLIDARI

diumenge, 21 de febrer del 2016

LA FUGA, OBRA FINALISTA DEL 3r PREMI TEATRE DE SARRIÀ

El grup Comuna Gàbia Teatre ha vingut de lluny per presentar-nos aquesta obra de Jordi Galzeran. Han portat la seva versió al teatre des de Gandia, al País Valencià. Sort a la votació final!















SARRIÀ VEU MÓN! LES SALES DE RESERVA DEL MNAC

El Museu Nacional d'Art de Catalunya només exosa un 20% de les obres que conserva. Les que no es veuen es troben a les sales de reserva. Des de fa uns anys, algunes d'aquestes sales es visiten. Estan plenes de sorpreses!













diumenge, 14 de febrer del 2016

LES SARDANES DE FEBRER

L'església presideix la plaça de la ballada




Primera rotllana



A la mitja part, el sorteig dels regals dels patrocinadors




La gran rotllana




LES CRÍTIQUES A LA SONNAMBULA, DE BELLINI

El passat dimecres 10 de febrer es va realitzar un nou concert del cicle Òpera Exprés, amb una selecció de moments de La sonnambula, de Bellini. Transcrivim aquí les principals crítiques aparegudes.






La Sonnambula “exprés”

 
/ 11.02.2016
Els Amics de l’Òpera de Sarrià van oferir, ahir al vespre al Teatre de Sarrià, una altra “Òpera Exprés”. Es van interpretar els moments claus de La Sonnambula de Bellini, amb prèvia contextualització del mestre Roger Alier.

“Els romàntics no tenien sentit de l’humor”, observava amb el seu to irònic el mestre Roger Alier, que ens va recordar que La Sonnambula de Bellini és l’única òpera semi-seria que ha sobreviscut. Per tal de poder-la catalogar d’aquesta manera, cal que hi hagi almenys un personatge còmic i, en aquest cas, ho és el Conte Rodolfo (Marc Pujol), un misteriós cavaller d’edat madura que arriba al poble dels enamorats Amina i Elvino, l’únic que al final de l’òpera advertirà tothom que si la somnàmbula Amina es desperta, el desenllaç podria ser fatal.

Però ahir al vespre no vam presenciar una òpera, sinó un recital molt peculiar. És l’anomenat “Òpera Exprés”, una idea original de Marc Sala que consisteix a interpretar els fragments més rellevants de l’òpera de forma semi-escenificada, amb un narrador que fa seguir el fil al públic. Aquesta figura la va desenvolupar Joan Sebastià Colomer amb correcció.

Les dues veus protagonistes, Amina i Elvino, van estar interpretades, respectivament, per Minerva Moliner i Marc Sala. El tenor, que broda els papers belcantistes, ens va tornar a regalar les oïdes amb el seu timbre d’una rodonesa exquisida, dinàmiques elegants, un control tècnic admirable i una expressivitat que arribava a l’ànima. El finalista del Premi Viñas 2016 va tenir un petit moment de defalliment, però ràpidament es va recomposar. Cal remarcar la dificultat del paper que encarnava, una pàgina atractiva però perillosa per a qualsevol tenor.

Sarrià sempre serveix per descobrir noves veus. Una d’elles va ser la de Minerva Moliner, una veu potent que, a cops, eclipsava la de Sala pel volum del seu instrument. És un timbre opac però, alhora, molt ric en harmònics, amb agilitat i coloratura, que lluïa molts colors diferents. Això podia comportar certa heterogeneïtat en el timbre, especialment en algun moment en què no se la va veure segura en el paper. Però la soprano va ser capaç d’inventar matisos subtils i encarar el paper d’una forma convincent, transmetent dolçor i tendresa. En els seus moments més feliços musicalment, Moliner ens pot recordar a la gran Maria Callas i, de fet, ella mateixa reconeix que s’hi sent identificada, i reconeix que quan li ho comenten se sent afalagada, però, tal i com va afirmar en una entrevista al bloc “Una voce poco fa”, “Callas a mi m’agrada. Però considero important quedar-se aquí i escoltar Minerva, perquè tinc els meus altres matisos, la veu i trets distintius. No em vull limitar”. En qualsevol cas, ens va oferir una nit esplèndida.

Marc Pujol va interpretar un Conte Rodolfo segur, resolutiu, amb gran domini de l’escena, amb tocs de buffo que tant li escauen. La seva veu de baix té una profunditat rodona, càlida, sense gens de rugositat. És lliure d’impureses, elegant, amb un bell timbre. A més, Pujol proferia el text molt clarament, amb una articulació depurada. El personatge de Lisa (Vittoria Lai), va ser interpretat amb solvència. És una soprano amb facilitat per a l’agut i el sobreagut, tot i que a cops els va atacar de forma una mica seca. El seu color canviava a mesura que es movia en la tessitura, oferint un centre poc brillant, i li mancava elasticitat. Tanmateix, té una veu interessant que sonava molt bé en els números de conjunt, perquè els seus harmònics s’adaptaven amb facilitat als de les altres veus. Creiem que és una soprano amb trajectòria per recórrer. Finalment, Anna Tobella va ser una fantàstica Teresa. Cantava amb direccionalitat i tenia un control exquisit dels reguladors, fruit de la bona tècnica que lluïa. La seva veu és amable, homogènia, rica en matisos i es projecta molt bé a la sala. Sonava plena i molt ben empastada amb les altres veus. Ens vam quedar amb ganes de sentir-la en properes ocasions.

L’òpera en versió concert es va fer amb acompanyament del piano. Françoise Ferrand va fer un molt bon paper, esdevenint una base sòlida en què es van poder recolzar tots els cantants. És una pianista hàbil que desenvolupa molt bé el paper d’acompanyant, encara que aquest rol impliqui, sovint, emetre menys matisos amb l’instrument.

La iniciativa va tornar a ser un èxit, i esperem que també ho sigui la propera “Òpera Exprés”, amb La Fille du régiment, de Donizetti, divendres 22 d’abril. Assunto Nesse, Raúl Giménez i Marc Sala, els entusiastes impulsors dels Amics de l’Òpera de Sarrià, ens emplacen a sentir l’altra versió del projecte, “Clàssica Exprés”, que tindrà lloc dissabte 12 de març, amb l’Stabat Mater, de Pergolesi.










La sonnambula

Autor: Vincenzo Bellini

Intèrprets: Minerva Moliner, Vittoria Lia, Marc Sala, Anna Tobella, Marc Pujol; piano:

Lloc i data: Teatre de Sarrià (10/2/2016)

L’Òpera de Sarrià, que té un públic que omple totes les iniciatives de l’entitat, va acudir a presenciar una altra “òpera exprés”, segons la fórmula que va començar el desembre passat amb Anna Bolena, oferint una àmplia selecció de l’òpera i funcionant amb cantants joves amb un vestuari adient, un piano i les explicacions d’un presentador que dóna informacions sobre l’argument i l’obra. Aquest cop el resultat no ha estat tan brillant com el que va obtenir Anna Bolena, però amb tot feia goig sentir les melodies bellinianes ben interpretades per un equip animós com el que va sortir a escena.

Minerva Moliner, en el paper d’Amina, no té els aguts bonics, però va fer molt bé el paper protagonista, i Vittoria Lai va cantar de manera impecable les dues ingrates àries de l’hostalera Lisa. Marc Sala va cantar el paper incantable d’Elvino, amb elegància i bon gust i només un petit incident poc important va ser el tribut que va pagar al temible paper que va emprendre. Marc Pujol va cantar amb molta serenitat i solvència el paper del Comte Rodolfo, afavorit per la seva noble veu de baix. Molt remarcable l’actuació i capteniment d’Anna Tobella en el paper de poc relleu de Teresa. La pianista va tocar amb especial elegància les melodies de Bellini, que en alguns moments van influir, com es nota, en Chopin. El públic va aplaudir amb força entusiasme la sessió.

Roger Alier






dissabte, 13 de febrer de 2016

Una sorprenent 'Sonnambula' al Teatre de Sarrià


Per Xavier Llisà.- Ha estat un dels concerts de la setmana. ElsAmics de l'Òpera de Sarrià, el Teatre de Sarrià iConcertante, amb la col·laboració de Casa Orlandai, van programar, dins del seu cicle Òpera Express, la coneguda òperaLa Sonnambula, del compositor Vincenzo Bellini.

L'obra es va presentar en versió concert i en un format reduït; és a dir, limitat a cantar els fragments més importants d'aquesta òpera. Vàrem assistir a aquesta representació i ens vàrem trobar amb alguna sorpresa.

La primera, la presència entre el públic de la soprano dramàtica sueca Iréne Theorin que, pròximament, protagonitzarà, en el paper de Brunilda, l'òpera Götterdämmerung (El capvespre dels déus), de Richard Wagner, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Segona sorpresa: també va assistir el conegut crític musicalRoger Alier, a qui el presentador oficial de l'esdeveniment va cedir el comandament al principi perquè expliqués al públic particularitats sobre La Sonnanbula, el seu autor i els seus personatges. Ho va fer amb la seva habitual simpatia i domini del tema. Què ens va dir el divertit Roger Alier en la seva breu presentació?

Conegut el seu poc entusiasme per les òperes romàntiques, ha indicat que els autors d'aquest període tenen poc sentit de l'humor i que, precisament per això, aquesta òpera és l'única de les que han sobreviscut que podria considerar-se "una mica còmica" o, més aviat, "semisèria". Afortunadament, el mateix Alier té de sobres aquest sentit de l'humor que els faltava als romàntics i així ho va demostrar amb els seus comentaris.

Tampoc sembla que l'autor del llibret, Felice Romani, acabés d'entendre que ja es trobaven en una època post revolucionària, com ho demostra el fet que el personatge de Lisa, la propietària de l'hostal on es desenvolupen els fets, actuï com si tot el poble fos seu.

Pel que fa a la part musical, destaquen les sensacionals àries que canta el personatge d'Amina. No obstant això, per Alier tota la història té un toc fantasiós, com el mal despertar d'Amina després de l'episodi de somnambulisme, en posar-li Elvino l'anell de promesa. Veient el conjunt de la història, potser Elvino no es mereixia a la bona d'Amina.

Òpera Express: un format perfecte per a iniciar-se en el gènere
Pel que fa a la representació, cal destacar que, malgrat ser un dimecres laborable, al Teatre de Sarrià estava pràcticament ple. Potser sí que trobem a faltar més públic jove, ja que el format i l'objectiu dels promotors de fer difusió de l'òpera són perfectes per a persones que vulguin iniciar-se en el gènere. En aquest sentit, potser pot ajudar programar més en caps de setmana.

El format "Òpera exprés" és una mica diferent dels concerts convencionals. Hi ha un presentador que explica, entre ària i ària, com transcorre la trama de l'obra. És una bona idea: llàstima que, amb una trama tan fantasiosa com La Sonnambula, només algú que conegui bé l'obra pot entendre-ho tot sense perdre una mica.

Els cantants van estar correctes. Els papers secundaris els van representar, amb bon nivell, Anna Tobella (Teresa), Vittoria Lai (Lisa) i Marc Pujol (Comte Rodolfo). El personatge principal, Amina, ho va interpretar la soprano Minerva Moliner, amb una veu potent, tot i que potser una mica metàl·lica en excés. Va resultar efectista el joc d'espais: cap al final, va aparèixer per una porta lateral de la sala i va ser cantant pel passadís del centre de la platea per tornar a l'escenari.

Pel que fa al tenor Marc Sala (Elvino), la seva actuació transcorria de forma meritòria i ordenada fins que es va equivocar amb la nota final de l'ària "Tutto è Sciolto ... Pasci ilguardo ... Ah! Perche non posso odiar-te". En aquests casos, de vegades succeeix el que en els partits de futbol quan un jugador falla un penal: la gent oblida la resta del partit i s'acorda només d'això. No hauria de ser així: aquestes coses passen. Els cantants d'òpera, per molt bons que siguin, també són humans.

Animem als Amics de l'Òpera de Sarrià a continuar amb la seva idea de promocionar l'òpera amb joves intèrprets. Pot ser la "pedrera" de futurs "cracks": la "Masia" de l'òpera de Barcelona.


dimarts, 9 de febrer del 2016

EL MAG D'OZ DE BELIEVE TEATRO, UNA PROPOSTA DIFERENT



La companyia Believe Teatro ha representat el conte clàssic fent servir recursos com les ombres xinesques, la dansa, les projeccions, animacions i multitud d'efectes especials. Un espectacle de gran qualitat i bon gust, interessant per a tots els públics.








De fet, en les tres sessions el públic ha sortit entusiasmat i ha acceptat amb simpatia la sessió de fotos que amb els actors que la companyia els ha ofert.










Després del seu pas pel Teatre de Sarrià els desitgem un gran èxit en la seva gira per Catalunya.

dissabte, 6 de febrer del 2016

LA CRÍTICA A LA CAMBIALE DI MATRIMONIO DE LA REVISTA MUSICAL CATALANA



Una vetllada totalment rossiniana

Redacció on 5 febrer, 2016 / Comments closed



LA CAMBIALE DI MATRIMONIO de Gioachino Rossini. Llibret de Gaetano Rossi. Amb Sara Blanch. Mercedes Gancedo. Pedro Quiralte. Raúl Baglietto. Gustavo de Gennaro. Néstor Pindado.
Direcció musical: Assunto Nese. Direcció escènica: Joan Anton Sánchez. 
TEATRE DE SARRIÀ. 30 DE GENER DE 2016.

Per Marc Busquets Figuerola

Els Amics de l’Òpera de Sarrià no paren de donar-nos petites alegries operístiques en una temporada més aviat erma. No s’entrarà aquí en comparacions, però només cal dir que en aquestes funcions de La cambiale di matrimonio de Gioachino Rossini ofertes els dies 30 i 31 de gener tot va estar al servei de la música amb la finalitat d’oferir una vetllada al cent per cent rossiniana. Cal agrair també als Amics de l’Òpera de Sarrià la tria d’aquests títols d’òpera de cambra en què s’estan centrant, ja que està permetent al públic barceloní descobrir i gaudir d’un repertori operístic que altrament ens seria impossible de veure, i a més fer-ho en unes condicions òptimes: en un teatre de petites dimensions, amb bon nivell musical i amb unes produccions que si bé modestes, resulten generalment creatives i adequades.

Composta el 1810 i estrenada el mateix any al Teatro San Moisè de Venècia quan Rossini només tenia 18 anys, aquesta òpera ja té molts elements rossinians que el caracteritzaren després: una obertura escumejant, fraseig accelerat i fins i tot el seu característic reciclatge musical, com alguns fragments de l’ària “Come tacer” de la protagonista, que van ser aprofitats pel compositor per al duet “Dunqu’io son” del celebradíssim Il barbiere di Siviglia,estrenat uns anys més tard. L’argument és ben característic de les farses d’embolic pròpies de l’època: a l’Anglaterra del segle XVIII, el comerciant Tobias Mill rep un contracte matrimonial (la cambiale di matrimonio) d’un home ric del Canadà, Mr. Slook; el primer accepta el contracte i promet la seva filla Fanny al canadenc. Però Fanny està enamorada de Milfort, que no és acceptat per Mill perquè no té diners. Quan Slook se n’assabenta, no vol cometre cap injustícia, dóna diners a Milfort perquè es pugui casar amb Fanny i l’obra acaba amb un concertant en què tots canten a la felicitat. Joan Anton Sánchez trasllada l’acció al final del segle XIX, en un escenari ple de caixes on la trama funciona perfectament, tot creant situacions divertides, com la baixada de les banderoles canadenques a l’arribada de Slook o la selfie final amb tots els personatges a escena.




© Antoni Bofill

Molt destacable la direcció musical d’Assunto Nese al capdavant de l’Orquestra Barcelona Concertante, que aconseguí un so rodó i totalment en l’estil rossinià, bo i controlant bé les dinàmiques ja des de l’obertura. Del repartiment destacà la Fanny de Sara Blanch, recent triomfadora del Concurs Viñas, de bona presència escènica i recursos vocals suficients per poder abordar aquest paper amb facilitat i que encaterinà el públic amb la seva ària “Come tacer”, amb un sobreagut final tot i això un pèl excessiu. Al seu costat, la mezzosoprano Mercedes Gancedo interpretà amb excel·lent gust el rol de la criada Clarina, i destacà en la seva ària “Anch’io son giovane”, cantada amb gran adequació. Gustavo de Gennaro encarnà solventment Milfort, amb un color vocal interessant i bons recursos a l’hora d’abordar la partitura. El paper de Tobias Mill recau sobre un basso buffo típic de la factura rossiniana i que Raúl Baglietto interpretà amb solvència vocal i escènica. Per la seva banda, Pedro Quiralte estigué especialment encertat en la interpretació escènica, i centrà l’atenció de la trama amb la seva flegma i bonhomia, però no tant en l’àmbit vocal, en què exhibí un fraseig dubitatiu. Néstor Pindado completà satisfactòriament el repartiment en el breu paper del criat Norton.

L’òpera de cambra tornarà a Sarrià –esperem que per donar-nos més alegries– a l’abril amb Il conte di Marsico de Balducci i tancarà la temporada l’altre Barbiere di Siviglia, el de Paisiello, al maig. Tot intercalant-se amb diverses sessions d’Òpera Exprés, una nova iniciativa en què es concentren els èxits de cada òpera en versió de concert i dels quals s’oferiran La sonnambula (febrer), Stabat Mater de Pergolesi (març) i La fille du régiment (abril).




dijous, 4 de febrer del 2016

L'ORFEÓ SARRIANENC VISITA OTELLO AL LICEU


Dimecres 3 de febrer cantaires de l'Orfeó Sarrianenc i del Cor Jove del mateix Orfeó vam assistir a l'òpera Otello de Rossini. Això ha estat possible gràcies a la col·laboració de la Fundació Gran Teatre del Liceu amb el Teatre de Sarrià, els Amics de l'Òpera de Sarrià i la setmana d'activitats del món líric -Òpera en ruta- que organitza cada any l'Ajuntament de Barcelona, districte Sarrià-Sant Gervasi. Des d'aquí agraïm la gentilesa.


Tot aquest seguit de connexions en xarxa han facilitat que poguéssim gaudir d'una magnífica versió de l'òpera de Rossini que 70 anys més tard va quedar eclipsada per la versió que Verdi va fer d'Otello, el personatge de Shakespeare. Aquest any, en què celebrem l'any Shakespeare, el Liceu ens permet gaudir dels dos punts de vista sobre Otello i així aprofundir en l'obra, en la diversitat de la música i en la cultura musical.


Va ser emocionant veure els aplaudiments entusiastes dels joves de l'Orfeó Sarrianenc després de sentir la música del 1816. I és que la bona música no caduca mai.

LA CRÍTICA DE ROGER ALIER A LA CAMBIALE DI MATRIMONIO


La cambiale di matrimonio

Autor: Gioacchino Rossini, sobre llibret de Gaetano Rossi

Intèrprets: Sara Blanch (Fanny); Gustavo De Gennaro (Edoardo); Raúl Baglietto (Sir Tobia); Mercedes Gancedo (Clarina); Néstor Pindado (Norton); Pedro Quiralte (Slook). Director d’escena: Joan Anton Sànchez. Assistent i productor: Oriol Estefanell. Escenografia: Roger Cusidó (Besart). Llums: Ramon Pasqual. Producció: Amics de l’Òpera de Sarrià. Director artístic: Raúl Giménez.

Lloc i data: Teatre de Sarrià (30/I/2016)

Aquesta és la primera òpera que va escriure (Teatro San Mosè, Venècia) el jove de 18 anys Gioacchino Rossini, que aviat seria famós a Itàlia i poc després a tot el món, sobretot arran del seu famós Barbiere di Siviglia, els 200 anys de l’estrena del qual commemora d’aquí tres setmanes el Cercle del Liceu, en col·laboració amb el Conservatori del Liceu amb un equip de cantants joves dels que ara sembla que abunden cada cop més entre nosaltres.

Només sis anys separen aquesta Cambiale de l’òpera fonamental, i en la partitura ja es noten molts detalls i “maneres” típiques de Rossini: els crescendi d’orquestra, la complexitat instrumental, la coloratura reite­rada en el cant dels personatges i fins i tot alguns moments que després es farien famosos en ­altres òperes del mateix com­positor.

La Cambiale (lletra de canvi que un comerciant –Tobia– envia al seu corresponsal del Canadà i que es pagarà amb la mà de la seva filla Fanny) va tenir força èxit ja en el seu temps, i el 1816 ja va arribar a Barcelona (al Teatre de la Santa Creu) i després s’ha anat fent de tant en tant (Òpera de Cambra de Catalunya, Òpera de la Universitat de Barcelona i altres llocs) i en la direcció escènica de Joan Anton Sànchez resulta divertida i moguda i té paper per als sis personatges.

Entre aquests, la figura central és, naturalment, Fanny, i Sara Blanch n’ha fet una interpretació brillantíssima amb l’afegit d’alguns sobreaguts de collita pròpia que el públic ha aplaudit amb entusiasme. Molt notable també, amb una veu força més lírica, Mercedes Gancedo en el paper de la minyona Clarina, que té també una ària menor però molt ben resolta per la cantant. El tenor Gustavo De Gennaro, que ja hem vist algun cop per aquí, ha fet una bonica interpretació del paper d’Edoardo. Rossini, que no era gens sentimental, va escriure pocs duos d’amor, però el de la Cambiale ell i Sara Blanch l’han resolt molt bé.

Tres baixos bufs completen el repartiment: Raúl Baglietto ha fet un Sir Tobia autoritari i fantasiós, amb bastant bona línia de cant, com també Néstor Pindado en el paper del criat Norton; cu­riosament el personatge principal de Slook (el canadenc) Pedro Quiralte l’ha cantat amb una veu suficient però sense gaire adequació al tipus de vocalitat bufa pròpia de Rossini, cosa que en alguns moments es feia notar una mica.

El plaer de sentir la música rossiniana realçada per l’Orquestra Barcelona Concertante, dirigida per Assunto Nesse, ha arrodonit la sessió, que ha estat presenciada per un públic força nombrós que ha rigut i ha aplaudit amb força entusiasme. No lloarem mai prou la iniciativa de posar en escena aquest repertori –que no té res de fàcil– i que completa el menú operístic d’una ciutat que no havia tingut mai fins ara un teatre que faci conèixer els títols importants de la historia del gènere, sobretot ara que des de fa anys el Liceu ha anat reduint el nombre de títols anuals.

Roger Alier

dilluns, 1 de febrer del 2016

UNA NOVA FITA DE LA TEMPORADA D'ÒPERA DE CAMBRA DE BARCELONA AL TEATRE DE SARRIÀ: LACAMBIALE DI MATRIMONIO, DE ROSSINI

Aquest cap de setmana el Teatre de Sarrià ha vist les representacions d'una nova obra de la temporada d'òpera de cambra: La Cambiale di matrimonio, de Rossini. Ple a vessar les dues sessions i una magnífica interpretació de cantants i orquestra. Si més no, això és el que ha dit la crítica.

Reportatge fotogràfic en aquest enllaç.




Esplèndida Cambiale rossiniana a Sarrià

Aina Vegas i Rofes. Barcelona / 1.02.2016

La darrera aposta dels Amics de l’Òpera de Sarrià és La Cambiale di matrimonio, de Rossini, que es va representar aquest cap de setmana al Teatre de Sarrià amb la recent premiada Sara Blach com a protagonista.

La cambiale di matrimonio, de Rossini a Sarrià ©ABofill


















Amb un enginyós llibret de Gaetano Rossi, La cambiale di matrimonio és una òpera en un acte de Gioachino Rossini, la primera que el compositor de Pesaro va estrenar al Teatreo San Moisè de Venècia, el 3 de novembre de 1810. El seu argument es basa en una comèdia homònima de Carlo Coccia, Il matrimonio per lettera di cambio, un títol que expressa de forma més literal la trama de l’obra.

En una ciutat anglesa del segle XVIII, un mercader local amb aires de grandesa rep un contracte de matrimoni en blanc d’un home de negocis canadenc, Mr. Slook. Mill veu l’oportunitat de fer negoci i li proposa la seva filla Fanny com a esposa. Però la noia està enamorada d’Edgardo Milfort, un jove amb menys poder adquisitiu que el que desitja el pare. Slook entendrà la situació i ajudarà la parella a contraure matrimoni, emmig d’un embull de malentesos que acaben en un final feliç.

Es tracta d’una obra que denota una forta influència de Domenico Cimarosa, tant des del punt de vista argumental com musical. Rossini i Rossi van idear uns personatges amb agilitat i delicadesa, malgrat la brevetat de l’argument. Aquesta òpera representa un banc de proves per al virtuós bel canto de les seves grans obres, tant d’opera buffa, com Il barbiere di Siviglia, com l’opera seria, un exponent de la qual podrem sentir aquesta setmana al Liceu: Otello.

En aquesta òpera d’embolics hi trobem una successió de cavatines, duets, trios, àries i petits recitatius que el repartiment de Sarrià va afrontar amb molta dignitat. Les veus estaven generalment ben empastades i l’afinació fou correcta. A més, en la intencionalitat de les frases es feia palès el toc humorístic que calia imprimir en l’obra.

La figura de Fanny queda recalcada sobretot per l’ària “Come tacer”, de la qual Rossini va aprofitar com a part del duo “Dunqu’io son” d’Il barbiere di Siviglia. Sara Blach, que encarnava el personatge, ens va oferir un vespre de luxe: la quarta guanyadora del Premi Viñas va omplir la sala de matisos. La seva coloratura era precisa i gens forçada, i es va reafirmar la facilitat de la soprano en pels aguts i els sobreaguts, que van sonar rodons i plens de força quan la pàgina ho requeria. Però la zona central també sonava sòlida, i la línia melòdica, l’element que ha hagut de treballar més en el decurs dels seus estudis, era contínua i expressiva. La seva veu càlida i vellutada ens va tornar a enamorar.

També va fer bon paper Mercedes Gancedo com a Clarina, la serventa, una soprano de veu molt característica a la qual li va faltar homogeneïtat en el color i un fraseig més depurat. Tanmateix, té notables qualitats que amb el temps la poden convertir en una figura encara més present dins del panorama operístic barceloní.

La cambiale di matrimonio, de Rossini a Sarrià ©ABofill


Quant als papers masculins, també ens van transmetre bones sensacions, sobretot Néstor Pindado que, malgrat tenir un paper secundari com a Norton, va desplegar tota mena de recursos ambuna veu de timbre molt bell, amb un legato elegant i greus interessants. El paper de Sir Tobia Mill, el pare de Fanny, va ser interpretat per un Raúl Baglietto experimentat, que dominava l’escena, una veu molt treballada que va assolir un nivell excel·lent tant en dinàmiques com en la capacitat de proferir notes a gran velocitat, una tècnica amb la qual Rossini mostrava la desesperació del personatge mentre, tranquil, Mr. Slook dominava la situació en comunicar que, finalment, no es casaria amb la seva filla. Baglietto va ser clar en els recitatius i, a nivell expressiu, va ser capaç de transmetre emoció.

Pedro Quiralte, un simpàtic i generós Mr. Slook, es va sentir còmode en el paper. El seu timbre especialment rugós el converteix en un cantant fàcil de reconèixer, amb un registre ampli i elàstic. Tanmateix, a cops li va faltar potència per travessar el fossat. Finalment, l’enamorat de Fanny, Edoardo Milfort, va ser interpretat per Gustavo de Gennaro de forma correcta. El tenor de veu homogènia, rodona, va mantenir-se en la correcció.

És una llàstima que els Amics de l’Opera de Sarrià no programin més representacions, ja que tot i la interpretació convincent i desimbolta per part dels cantants, sota la direcció de Joan Anton Sánchez, amb alguna funció més haurien arribat a la rodonesa. La interpretació de Sánchez remarcava aquest aire desenfadat i poc transcendent de l’obra, amb entrades i sortides àgils i moviments expressius per donar més força al text. Quant a l’escenografia de Roger Cusidó cal remarcar l’economia de mitjans, pròpia d’una òpera de cambra, amb elements simples però que dotaven de significat les escenes. El vestuari de Dressart era convencional però adequat a cadapersonatge.

L’Orquestra Barcelona Concertante va fer un molt bon paper. En l’obertura, una peça d’estructura simple i melodia basada en arpegiats i graus conjunts, va sonar convincent, apuntant maneres per al decurs de tota l’òpera. El mestratge d’Assunto Nesse, director musical, es va notar en alguns passatges en què la formació no es limitava a acompanyar, sinó que comentava el que passava a l’escena. L’afinació va ser correcta i el so anivellat. Tot plegat, una experiència, novament, gairebé màgica, perquè sorgeix de l’empenta i la il·lusió dels Amics de l’Òpera de Sarrià, que han omplert l’intersticientre les produccions del conservatori i el Liceu