L’estiu
del 1930, concretament el 10 d’agost, va néixer al poble de Sarrià
el noi petit de Cal Montull. Fill
de en Josep Maria i la Mercè, eren vuit germans que vivien al
129 del carrer Major de Sarrià, al bell mig del poble
La
família es va trencar al 1936 quan qui fos es va endur el pare per
no tornar-lo a veure mai mes i deixar la mare i la tieta Pepeta a
càrrec dels vuit fills al mig de l’estúpida guerra civil. Era
el càstig que van aplicar al seu pare per tenir guardat a casa el calze
de la parròquia de Sarrià i expressar lliurement les seves
conviccions religioses.
Educat
al col·legi de la República i sota el paraigua de la família amb
la seva germana gran -la Pilar- fent de segona mare, va passar la
guerra i el drama familiar però sense perdre l’esperit optimista i
l’energia que el va acompanyar tota la vida. Ell
deia que quan ell va néixer van trencar el motllo. I és ben ve
veritat.
Dotat
de grans condicions físiques i mentals i acompanyat d’una bona
dosi d’humor i ganes de treballar, es va casar amb la Pilar amb qui
va compartir la resta de la seva vida i van tenir els seus tres
fills -la Maria Mercè, en Joan i l’Anna-, que juntament amb els
pares de la Pilar van conviure al pis del carrer Anglí, formant una família de veritat que amb el temps va créixer amb sis nets i dos besnéts.
Treballador
incansable des dels catorze anys, a l’estanc del Passeig de Gràcia, la
botiga de queviures de Major de Sarrià, La Caixa, Contribucions, Can
Prades, en Benet de la Plaça, la parròquia, la Schola Cantorum, l’Orfeó Laudate, el Centre Parroquial, els pastorets, el Teatre de
Sarrià, els portants del Sant Crist, l'Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes... i el Barça.... Amic
dels seus amics, no va deixar mai indiferent a ningú. Cristià sense
fisures amb una fe viscuda intensament i amb convenciment propi.
Fa
quatre anys la Pilar va marxar primer. Ara ell ha decidit no
deixar-la sola i ha marxat cap on són la majoria dels seus amics i de
la seva família. Ha
marxat satisfet i content, havent viscut una vida plena i amb molta
alegria i amb el total convenciment de que ens retrobarem tots algun
dia. De
fet, si hi pensem, el record dels que estimem i han marxat és la
demostració pràctica de la presència de l’esperit de les persones
entre nosaltres.
Així que.... fins aviat Joan!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada