La Sonnambula “exprés”
/ 11.02.2016
“Els romàntics no tenien sentit de l’humor”, observava amb el seu to irònic el mestre Roger Alier, que ens va recordar que La Sonnambula de Bellini és l’única òpera semi-seria que ha sobreviscut. Per tal de poder-la catalogar d’aquesta manera, cal que hi hagi almenys un personatge còmic i, en aquest cas, ho és el Conte Rodolfo (Marc Pujol), un misteriós cavaller d’edat madura que arriba al poble dels enamorats Amina i Elvino, l’únic que al final de l’òpera advertirà tothom que si la somnàmbula Amina es desperta, el desenllaç podria ser fatal.
Però ahir al vespre no vam presenciar una òpera, sinó un recital molt peculiar. És l’anomenat “Òpera Exprés”, una idea original de Marc Sala que consisteix a interpretar els fragments més rellevants de l’òpera de forma semi-escenificada, amb un narrador que fa seguir el fil al públic. Aquesta figura la va desenvolupar Joan Sebastià Colomer amb correcció.
Les dues veus protagonistes, Amina i Elvino, van estar interpretades, respectivament, per Minerva Moliner i Marc Sala. El tenor, que broda els papers belcantistes, ens va tornar a regalar les oïdes amb el seu timbre d’una rodonesa exquisida, dinàmiques elegants, un control tècnic admirable i una expressivitat que arribava a l’ànima. El finalista del Premi Viñas 2016 va tenir un petit moment de defalliment, però ràpidament es va recomposar. Cal remarcar la dificultat del paper que encarnava, una pàgina atractiva però perillosa per a qualsevol tenor.
Sarrià sempre serveix per descobrir noves veus. Una d’elles va ser la de Minerva Moliner, una veu potent que, a cops, eclipsava la de Sala pel volum del seu instrument. És un timbre opac però, alhora, molt ric en harmònics, amb agilitat i coloratura, que lluïa molts colors diferents. Això podia comportar certa heterogeneïtat en el timbre, especialment en algun moment en què no se la va veure segura en el paper. Però la soprano va ser capaç d’inventar matisos subtils i encarar el paper d’una forma convincent, transmetent dolçor i tendresa. En els seus moments més feliços musicalment, Moliner ens pot recordar a la gran Maria Callas i, de fet, ella mateixa reconeix que s’hi sent identificada, i reconeix que quan li ho comenten se sent afalagada, però, tal i com va afirmar en una entrevista al bloc “Una voce poco fa”, “Callas a mi m’agrada. Però considero important quedar-se aquí i escoltar Minerva, perquè tinc els meus altres matisos, la veu i trets distintius. No em vull limitar”. En qualsevol cas, ens va oferir una nit esplèndida.
Marc Pujol va interpretar un Conte Rodolfo segur, resolutiu, amb gran domini de l’escena, amb tocs de buffo que tant li escauen. La seva veu de baix té una profunditat rodona, càlida, sense gens de rugositat. És lliure d’impureses, elegant, amb un bell timbre. A més, Pujol proferia el text molt clarament, amb una articulació depurada. El personatge de Lisa (Vittoria Lai), va ser interpretat amb solvència. És una soprano amb facilitat per a l’agut i el sobreagut, tot i que a cops els va atacar de forma una mica seca. El seu color canviava a mesura que es movia en la tessitura, oferint un centre poc brillant, i li mancava elasticitat. Tanmateix, té una veu interessant que sonava molt bé en els números de conjunt, perquè els seus harmònics s’adaptaven amb facilitat als de les altres veus. Creiem que és una soprano amb trajectòria per recórrer. Finalment, Anna Tobella va ser una fantàstica Teresa. Cantava amb direccionalitat i tenia un control exquisit dels reguladors, fruit de la bona tècnica que lluïa. La seva veu és amable, homogènia, rica en matisos i es projecta molt bé a la sala. Sonava plena i molt ben empastada amb les altres veus. Ens vam quedar amb ganes de sentir-la en properes ocasions.
L’òpera en versió concert es va fer amb acompanyament del piano. Françoise Ferrand va fer un molt bon paper, esdevenint una base sòlida en què es van poder recolzar tots els cantants. És una pianista hàbil que desenvolupa molt bé el paper d’acompanyant, encara que aquest rol impliqui, sovint, emetre menys matisos amb l’instrument.
La iniciativa va tornar a ser un èxit, i esperem que també ho sigui la propera “Òpera Exprés”, amb La Fille du régiment, de Donizetti, divendres 22 d’abril. Assunto Nesse, Raúl Giménez i Marc Sala, els entusiastes impulsors dels Amics de l’Òpera de Sarrià, ens emplacen a sentir l’altra versió del projecte, “Clàssica Exprés”, que tindrà lloc dissabte 12 de març, amb l’Stabat Mater, de Pergolesi.
La sonnambula
Autor: Vincenzo Bellini
Intèrprets: Minerva Moliner, Vittoria Lia, Marc Sala, Anna Tobella, Marc Pujol; piano:
Lloc i data: Teatre de Sarrià (10/2/2016)
L’Òpera de Sarrià, que té un públic que omple totes les iniciatives de l’entitat, va acudir a presenciar una altra “òpera exprés”, segons la fórmula que va començar el desembre passat amb Anna Bolena, oferint una àmplia selecció de l’òpera i funcionant amb cantants joves amb un vestuari adient, un piano i les explicacions d’un presentador que dóna informacions sobre l’argument i l’obra. Aquest cop el resultat no ha estat tan brillant com el que va obtenir Anna Bolena, però amb tot feia goig sentir les melodies bellinianes ben interpretades per un equip animós com el que va sortir a escena.
Minerva Moliner, en el paper d’Amina, no té els aguts bonics, però va fer molt bé el paper protagonista, i Vittoria Lai va cantar de manera impecable les dues ingrates àries de l’hostalera Lisa. Marc Sala va cantar el paper incantable d’Elvino, amb elegància i bon gust i només un petit incident poc important va ser el tribut que va pagar al temible paper que va emprendre. Marc Pujol va cantar amb molta serenitat i solvència el paper del Comte Rodolfo, afavorit per la seva noble veu de baix. Molt remarcable l’actuació i capteniment d’Anna Tobella en el paper de poc relleu de Teresa. La pianista va tocar amb especial elegància les melodies de Bellini, que en alguns moments van influir, com es nota, en Chopin. El públic va aplaudir amb força entusiasme la sessió.
Roger Alier
dissabte, 13 de febrer de 2016
Una sorprenent 'Sonnambula' al Teatre de Sarrià
L'obra es va presentar en versió concert i en un format reduït; és a dir, limitat a cantar els fragments més importants d'aquesta òpera. Vàrem assistir a aquesta representació i ens vàrem trobar amb alguna sorpresa.
La primera, la presència entre el públic de la soprano dramàtica sueca Iréne Theorin que, pròximament, protagonitzarà, en el paper de Brunilda, l'òpera Götterdämmerung (El capvespre dels déus), de Richard Wagner, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.
Segona sorpresa: també va assistir el conegut crític musicalRoger Alier, a qui el presentador oficial de l'esdeveniment va cedir el comandament al principi perquè expliqués al públic particularitats sobre La Sonnanbula, el seu autor i els seus personatges. Ho va fer amb la seva habitual simpatia i domini del tema. Què ens va dir el divertit Roger Alier en la seva breu presentació?
Conegut el seu poc entusiasme per les òperes romàntiques, ha indicat que els autors d'aquest període tenen poc sentit de l'humor i que, precisament per això, aquesta òpera és l'única de les que han sobreviscut que podria considerar-se "una mica còmica" o, més aviat, "semisèria". Afortunadament, el mateix Alier té de sobres aquest sentit de l'humor que els faltava als romàntics i així ho va demostrar amb els seus comentaris.
Tampoc sembla que l'autor del llibret, Felice Romani, acabés d'entendre que ja es trobaven en una època post revolucionària, com ho demostra el fet que el personatge de Lisa, la propietària de l'hostal on es desenvolupen els fets, actuï com si tot el poble fos seu.
Pel que fa a la part musical, destaquen les sensacionals àries que canta el personatge d'Amina. No obstant això, per Alier tota la història té un toc fantasiós, com el mal despertar d'Amina després de l'episodi de somnambulisme, en posar-li Elvino l'anell de promesa. Veient el conjunt de la història, potser Elvino no es mereixia a la bona d'Amina.
Òpera Express: un format perfecte per a iniciar-se en el gènere
Pel que fa a la representació, cal destacar que, malgrat ser un dimecres laborable, al Teatre de Sarrià estava pràcticament ple. Potser sí que trobem a faltar més públic jove, ja que el format i l'objectiu dels promotors de fer difusió de l'òpera són perfectes per a persones que vulguin iniciar-se en el gènere. En aquest sentit, potser pot ajudar programar més en caps de setmana.
El format "Òpera exprés" és una mica diferent dels concerts convencionals. Hi ha un presentador que explica, entre ària i ària, com transcorre la trama de l'obra. És una bona idea: llàstima que, amb una trama tan fantasiosa com La Sonnambula, només algú que conegui bé l'obra pot entendre-ho tot sense perdre una mica.
Els cantants van estar correctes. Els papers secundaris els van representar, amb bon nivell, Anna Tobella (Teresa), Vittoria Lai (Lisa) i Marc Pujol (Comte Rodolfo). El personatge principal, Amina, ho va interpretar la soprano Minerva Moliner, amb una veu potent, tot i que potser una mica metàl·lica en excés. Va resultar efectista el joc d'espais: cap al final, va aparèixer per una porta lateral de la sala i va ser cantant pel passadís del centre de la platea per tornar a l'escenari.
Pel que fa al tenor Marc Sala (Elvino), la seva actuació transcorria de forma meritòria i ordenada fins que es va equivocar amb la nota final de l'ària "Tutto è Sciolto ... Pasci ilguardo ... Ah! Perche non posso odiar-te". En aquests casos, de vegades succeeix el que en els partits de futbol quan un jugador falla un penal: la gent oblida la resta del partit i s'acorda només d'això. No hauria de ser així: aquestes coses passen. Els cantants d'òpera, per molt bons que siguin, també són humans.
Animem als Amics de l'Òpera de Sarrià a continuar amb la seva idea de promocionar l'òpera amb joves intèrprets. Pot ser la "pedrera" de futurs "cracks": la "Masia" de l'òpera de Barcelona.
El format "Òpera exprés" és una mica diferent dels concerts convencionals. Hi ha un presentador que explica, entre ària i ària, com transcorre la trama de l'obra. És una bona idea: llàstima que, amb una trama tan fantasiosa com La Sonnambula, només algú que conegui bé l'obra pot entendre-ho tot sense perdre una mica.
Els cantants van estar correctes. Els papers secundaris els van representar, amb bon nivell, Anna Tobella (Teresa), Vittoria Lai (Lisa) i Marc Pujol (Comte Rodolfo). El personatge principal, Amina, ho va interpretar la soprano Minerva Moliner, amb una veu potent, tot i que potser una mica metàl·lica en excés. Va resultar efectista el joc d'espais: cap al final, va aparèixer per una porta lateral de la sala i va ser cantant pel passadís del centre de la platea per tornar a l'escenari.
Pel que fa al tenor Marc Sala (Elvino), la seva actuació transcorria de forma meritòria i ordenada fins que es va equivocar amb la nota final de l'ària "Tutto è Sciolto ... Pasci ilguardo ... Ah! Perche non posso odiar-te". En aquests casos, de vegades succeeix el que en els partits de futbol quan un jugador falla un penal: la gent oblida la resta del partit i s'acorda només d'això. No hauria de ser així: aquestes coses passen. Els cantants d'òpera, per molt bons que siguin, també són humans.
Animem als Amics de l'Òpera de Sarrià a continuar amb la seva idea de promocionar l'òpera amb joves intèrprets. Pot ser la "pedrera" de futurs "cracks": la "Masia" de l'òpera de Barcelona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada