Com a darrer fruit del 150è aniversari del naixement d'Enric Morera, el passat divendres 4 de març la cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona va presentar el disc de La dansa dels modernistes.
Enric Morera voltava els quaranta anys quan va escriure la primera sardana. Feia més d'una dècada que havia tornat de Bèlgica i estava avesat a escriure poemes simfònics, òperes i música coral. A diferència dels altres autors de sardanes de la seva generació, ell no tenia cap vinculació amb el món de les cobles i la música de ball, no seguia cap tradició familiar ni aprofitava un ofici per iniciar-se en la composició. Preocupat per trobar una veu pròpia a la música catalana, havia fet excursions per conèixer el paisatge i les melodies dels pastors i dels pagesos. Potser inicialment s'havia sentit captivat per la invenció literària de la sardana que la imaginava com una dansa de fades i pastores. Però ben aviat va donar un nou sentit al gènere: les sardanes entraven de ple dins els gèneres populars i urbans de la música.
Així com Richard Wagner havia volgut transformar la lírica per canviar el públic que la idolatrava, Morera va apropar-se a les sardanes per fer una revolució nacional i social, clarament contraposada al que ell entenia era una realitat corrompuda pel poder espanyol. Enfront dels gèneres espanyols de la sarsuela i el género chico, ell proposava melodies de moda escrites des de la tradició i l'expertesa. Les sardanes eren una peça clau per a la construcció del país: «mentre hi hagi sardanes hi haurà Catalunya», va declarar el 1921 al setmanari La Sardana.
Durant les primeres dècades del segle XX, la vinculació entre música i nació es va consolidar gràcies a la construcció política i institucional de Catalunya. Molt sovint s'ha dit que el ball va ser sobretot un mecanisme subordinat a les estratègies del catalanisme conservador. Però Enric Morera va deixar un testimoni ben diferent. Estava convençut que les classes subalternes protagonitzarien el veritable renaixement de Catalunya. Per això calia que la sardana fos dansa, himne i cançó alhora, per propagar arreu la força revolucionària d'una música que incitava a lluitar pel futur i la llibertat.
Anna Costal i Joaquim Rabaseda
Escola Superior de Música de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada