Avui, a les 20,30h, al Teatre de Sarrià es podrà veure la darrera projecció del documental K2. Tocant el cel. Us oferim el comentari que n'ha fet Josefina R.
Situem l'acció: el K2, conegut com “la muntanya salvatge” per la dificultat del seu ascens, el segon vuit-mil en nombre d'alpinistes
accidentats. Altitud de 8.611 metres, situat
entre Pakistan i la regió del Caixmir. L'alpinista Fosco Maraini el
descriu com “tot roca, gel, tormenta i abisme”. Expedició de l'any 1.986 en la que nou grups de tot el món es troben als peus del K2 per a
la gran escalada.
Enfront d'això, quatre fills de quatre
alpinistes que van participar en aquella fita a la recerca de respostes sobre el per què de l'atracció que van sentir els seus pares. Què els va portar a afrontar aquell repte audaç?
Potser el "i encara més difícil”? Per a què serveix l'alpinisme? Consisteix en formar part d'una breu llista de privilegiats “triomfadors”? Un dels fills confessa que par a ell no té sentit fer una cosa que no beneficia a ningú ans, tot el contrari, que et porta a abandonar-ho tot per enfrontar-te a una carrera
d'obstacles que irremeiablement et porta a la tragèdia… És cert que el muntanyisme atrau i que, a mesura que progressa una ascensió i es superen tots els reptes, et sents gratificat. Però atenció! que, com en
moltes situacions de la vida, cal mesurar el que t'hi jugues i calibrar les teves pròpies limitacions. Els escenaris d'alta muntanya, com el K2, poden trastornar la ment. Un dels alpinistes
explica que van a la recerca d'un somni, que arribar al cim és com tocar el cel amb les mans i assolir l`eternitat. I que aquest instant ho val tot.
Intueixo que per a qui sent aquesta atracció tant
potent, val la pena córrer tota mena de riscs. Fondre's amb l'entorn, les roques, el vent, el fred extrem, l'alçada, la solitud, el silenci i la pròpia petitesa -tot alhora- és únic! La trampa és, em sembla, pensar que es tracta d'un èxit. Hi ha molts factors en joc i no tot està a les nostres mans. Hi ha la sort, l'instant. I no oblidem que tot succeeix en un entorn que no està fet per a l'home, en el que l'alçada, la falta d'oxigen i el fred extrem forçosament el cervell se'n resenteix. No seria més rendible que aquest gran esperit de sacrifici, disciplina i superació es dirigis cap a altres móns en que no només es procurés l'enriquiment d'un mateix?
Les forces de la Natura són potents i s'escapen de les nostres mans. Enfront d'elles l'home ha de conèixer i admetre els seus límits i que no pot assolir i dominar-ho tot. Des de l'antiguitat els éssers humans han dirigit la seva mirada al cel. En les primeres civilitzacions, com les de Mesopotamia o la dels Maies, van construir zigurats o piràmides com a espais cap a les alçades per contactar amb la divinitat. També han existit les muntanyes sagrades, molt venerades, com tots sabem.
Les grans muntanyes seguiran existint, majestuoses i temptadores, i seguiran engolint somnis i reptes malgrat la preparació física i tècnica que tinguem els homes, i qui no vulgui acceptar-ho camina cap a la tragèdia. Això és realment el que ens fa viure aquest documental.
Josefina R.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada