L'ÒPERA L'OCCASIONE FA IL LADRO, DE ROSSINI

El reportatge fotogràfic

Post del bloc IN FERNEM LAND (IFL) publicat el 5 de maig per Joaquim (ximowb@gmail.com)

L’OCCASIONE FA IL LADRO A SARRIÀ

Posted on 5 maig 2014 by Joaquim

8 ja heu valorat

Ahir al migdia escoltant Catalunya Música em vaig assabentar que al Teatre de Sarrià es representaria aquella mateixa tarda l’òpera còmica, o millor dir la farsa, encara que en realitat “L’ocassione fa il ladro” de Gioacchino Rossini és una “Burletta per musica in un atto” , a càrrec de Concertante Barcelona, l’acadèmia internacional de música dirigida pel tenor argentí establert  a Barcelona, Raúl Giménez, per tant una garantia de rigor rossinià.


Curiosament tot aquest catàleg d’òperes còmiques de petit format del cigne pesarès més la tetralogia formada per Barniere, Italiana, Turco i Cenerentola, van penjar-li una etiqueta injusta de compositor d’òperes còmiques que ha amagat al gran públic durant masses anys un immens, impressionant i valuossíssim catàleg d’òperes series que el situa com un dels més grans compositors d’òpera de tots els temps.

Aquestes farses de música deliciosa, però quasi sempre intranscendent no tenen cabuda en un teatre de les dimensions del Liceu, i per tant si no és amb propostes arriscades, valentes i sobretot honestes, com la que ahir va congregar a un nombrós públic al Teatre de Sarrià, abans de la remodelació i restauració de la centenària sala, són impossibles de veure a casa nostra.

Deixeu-me dir abans d’entrar en matèria, que ja cal que els encarregats de portar a terme aquesta “remodelació restauradora” de la sala, ja cal que la facin amb cura i no perjudiquin l’extraordinària acústica  d’aquest teatre de dimensions ideals per interpretar aquestes obres de petit format i de les quals Barcelona no en va gaire sobrat, ja que el Teatre de Sarrià és una veritable sala teatral a la italiana, amb un escenari, un fossat, un primer pis amb un  amfiteatre i una platea envoltada per una galeria antigament ocupada per unes llotges que ara ocupen unes fileres de butaques orientades de cara a l’escenari. Per tant res a veure amb magatzems o garatges de sostres baixos graderies de mecano tub i incomodes cadires de plàstic o seients de instal·lació esportiva. Són detalls que cal esmentar, ja que cada vegada queden menys teatres amb les condicions acústiques ideals per poder cantar sense micròfons i en els que la veu no topi amb murs de ciment. Dit això és obvi que el Teatre necessita un retoc en profunditat, però conserva l’encant de les sales de tants centres parroquials desapareguts per l’especulació devastadora i dels que temps tants bons records conservo.
















Després d’una breu presentació de Raúl Giménez va ser Roger Alier qui va fer una petita glosa de l’òpera, amb la seva habitual simpatia i senzillesa, res a dir.

Després del grandiós succés de “La pietra del paragone” i abans de la més reeixida “Il signor Bruschino” i la monumental “Tancredi”, Rossini va escriure aquesta obreta, plena de música deliciosa que no passarà a la història i ja en la seva estrena va succeir el mateix no superant les cinc representacions, si bé les causes van ser diverses.  Potser els onze dies que va invertir en la seva composició hi tenen molt a veure, però el cas és que l’obra s’escolta amb simpatia i deixa entreveure els trets del genial compositor, sense que malauradament ens deixi cap pàgina d’aquelles que ens faci aixecar-nos de les butaques. Tot i així necessita de cantants virtuosos i belcantistes que superin els paranys tècnics que la farsa conté, especialment en els personatges de Conte Alberto, el primo tenore amb una cavatina i una ària, a part dels números concertants, i Berenice, la soprano, també amb una cavatina i la gran ària, a part dels números de conjunt. Per el personatge de Don Parmenione, Rossini va pensar en un baix (Luigi Pacini a l’estrena), així com la mateixa vocalitat està destinada al típic criat, aquí Martino, mentre que la seconda donna, la criada Ernestina va ser estrenat per una soprano i l’episòdic rol de l’oncle de Berenice (Don Eusebi) està destinat a un tenor que ha de recitar més que pròpiament cantar.

La jove companyia que va representar l’obra a Sarrià estava formada per cantants preparats per Raúl Giménez, i dels que cal destacar la veu més que prometedora del jove tenor portuguès Carlos Cardoso, que si corregeix una tendència nasal en l’emissió, que per sort no és constant, i perfecciona una mica més les agilitats, té un lloc garantit en els repartiments de teatres del circuit, ja que la veu és bonica i consistent, amb cos i presència en l’emissió, canta amb seguretat i aparent facilitat. Pel que fa al  baríton italià Donato di Gioia, és posseïdor  d’una bis còmica i naturalitat teatral ideals per interpretar els rols buffos del repertori belcantista, si bé la veu no posseeix un timbre especialment distingit, ni s’apropa a la vocalitat del basso buffo rossinià, penseu que  el baix Luigi Pacini que el va estrenar, també cantava el Gernio de Il Turco in Italia, el Taddeo i el Mustafà de l’Italiana in Algeri, el Figaro de Il Barbiere o el Giorgio de Torvaldo e Dorliska, a Di Gioia no el sabria situar en una vocalitat determinada, a vegades sembla un baritenor sense aguts, però no hi ha dubte que les taules escèniques que va demostrar ahir, li garanteixen una carrera, ja que sobre l’escenari roba escenes sense cantar i quan ho fa desborda simpatia.

La resta de la companyia va complir bé, començant per Raul Baglietto (el criat Martino) amb una veu no gaire grata però d’adequada teatralitat, mentre que la mezzosoprano grega Elsa Giannnulidou com a Ernestina, va lluir una veu rodona, dúctil i amb una bona projecció, si bé alguna nota de la zona més aguda mostrava una certa tibantor, possiblement perquè ella no és una soprano i la partitura tot i ser la seconda donna, la fa cantar en una tessitura massa alta.

Pel que fa a la soprano protagonista Ayelé Mose posseïdora d’una veu molt incisiva de timbre penetrant, potser massa, va fer ostentació de facultats i coloratures, però no sempre la vaig trobar afinada i si s’hagués estalviat algun agut conclusiu innecessari, per no estar escrits en la partitura, segurament m’hagués fet més el pes. Tot i així va ser molt aplaudida, potser jo no la vaig saber apreciar justament.

L’episòdic rol de Don Eusebio em va fer impossible apreciar la “tenoritat” de Juan Carlos Blanco.

Un dels punts àlgids de l’agradable vetllada va ser la vessant musical, gràcies al pianista Josep Buforn,  habitual col·laborador dels concerts del Cor Vivaldi acompanyant obres de màxima exigència i estètiques completament diverses a la d’avui, que ahir en front de la reducció orquestral per a piano i quartet de corda, integrat per Assunto Nese (primer violí) Katia (lamento no recordar el seu cognom i que substituïa al segon violista anunciat en el programa), Soledad Vicente (viola) i Gabrielle Deakin (violoncel), va demostrar una vegada més la seva extraordinària capacitat com a pianista alhora que com a concertador. Veritablement van ser el coixí i fonament musical que va fer que l’òpera llisqués amb fluïdesa i vitalitat rossiniana. Pel que fa al quartet de corda van fer una excel·lent tasca de conjunt, tenint cura de l’equilibri i la sonoritat. No varem poder gaudir de les genialitats orquestrals de Rossini, però va ser molt d’agrair que la proposta enriquís l’habitual soledat del piano en propostes similars, amb la incorporació d’aquest quartet de corda.

La part escènica no tenia gaires pretensions i comptant amb la precarietat del pressupost, diguem que era la part menys destacable, si bé la trama embolicada i quasi ingènuament vodevilesca es seguia perfectament, gràcies també a que  Roger Alier prèviament ens havia fet un divertit resum que va ajudar molt a entendre-ho tot. Una escenografia entranyable, fonamentada en un decorat pintat, que segurament havia servit prèviament per a mil i un interiors d’obres de tota mena i condició, va posar la cirereta a un pastís lleuger que va ajudà de manera molt agradable a passar una tarda de diumenge primaveral.

Cal felicitar a tots els que ho van fer possible.

Al final i quan ja sortia del teatre una amiga liceista que no es perd res del que es fa arreu, em va presentar a Carlos Chausson, espectador excepcional d’aquesta representació i com tothom sap rossinià referencial i reclinatoriable,  i a la seva senyora, tot un luxe. Em vaig enrojolar quan em van fer saber que llegien IFL. Glups!

Bona setmana amics.