UNA MIRADA SOBRE EL PASSAT, PRESENT I FUTUR DEL CENTRE (1)

Publiquem el primer escrit sobre la trajectòria del Centre. Va sortir a la revista L'empremta del CENTRE núm. 15, de la primavera de 2016, pàgines  8-10. Es tracta d'un recorregut per la història del Centre posant de relleu la significació social i cultural de cada etapa. El seu autor és Llorenç Codern.

EL CENTRE FA 120 ANYS. UNA LLARGA HISTÒRIA

Aquest 2016 el Centre fa 120 anys. L'any 1896 la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià va crear la institució que el precedeix, l'Acadèmia Josefina. Aquella iniciativa es va produir gràcies a la pau i estabilitat que va portar el règim de la Restauració de finals del segle XIX, després d'una centúria convulsa de revolucions i tres guerres carlistes. La promulgació de la primera llei d'associacions espanyola l'any 1887 va permetre la legalització normalitzada de tot tipus d'entitats cíviques i culturals i en aquest context la parròquia va voler formular la seva proposta.


L'Acadèmia Josefina i l'Institut de Sant Josep (1896-1919)

La nova entitat tenia com a objectiu l'ensenyament de la doctrina cristiana, el perfeccionament religiós de les persones i l'organització d'activitats d'esbarjo adients a la naturalesa catòlica de la institució. La instrucció, el progrés moral i la promoció del lleure eren realitats que interessaven la societat del moment i que suscitaven un debat apassionat sobre la seva naturalesa i realització pràctica. A Sarrià ja existien altres entitats que conreaven aquests camps. La més important era potser el Centre Sarrianès, que disposava d'un local amb escenari on es feia teatre, sarsuela i ball. El naixement de l'Acadèmia Josefina suposava una nova proposta d'actes culturals que excloïen explícitament qualsevol relació amb la política i en què les dones podien participar únicament com a sòcies cooperadores. Tota l'activitat de l'entitat es posava sota el patrocini de Sant Josep, diada que calia celebrar de la forma més digna.

L'activitat de l'associació aviat es focalitzà en la realització de representacions teatrals i de titelles. L'èxit de la iniciativa fou tan gran que plantejà la necessitat de disposar d'un local adient. Així començà un pelegrinatge per diverses cases i edificis fins que l'any 1905 la família Mumbrú cedí a la parròquia l'ús d'una casa situada al carrer Major de Sarrià 117 que va esdevenir, i encara és, la seu del Centre. La casa disposava d'un terreny annex amb un hort i un corral part del qual s'aprofità per aixecar-hi un teatre on a continuar les funcions. S'inaugurà el 1907 amb la representació de L'Estel de Natzaret, una de les versions dels populars pastorets que, d'es de llavors, esdevingueren l'obra més emblemàtica de la casa i que es segueix representant a dia d'avui. Al mateix moment que s'inaugurava el teatre l'entitat que l'havia construït canviava de nom i passava a dir-se Institut de Sant Josep.

La construcció de l'edifici consolidà la representació d'obres teatrals com a activitat principal de l'entitat, amb L'Estel de Natzaret com a obra més important. Això definí el grup de socis que hi col·laborava com la Secció de Teatre. Més tard, l’any 1917, s'hi afegí la Secció Coral amb la creació de l’Orfeó Sarrianenc. El naixement de l'Orfeó va ser una iniciativa de l'Ajuntament de Sarrià (no oblidem que en aquell moment Sarrià encara era un municipi independent) en col·laboració amb la parròquia de Sarrià, què va aportar l'empenta i el coneixement del seu organista, Mn. Àngel Obiols. El primer acte de l'Orfeó Sarrianenc va ser el petit concert interpretat dins l'acte d'hissada de la bandera catalana per primer cop a l'Ajuntament de Sarrià. Allí va interpretar, entre altres, el Cant de la senyera. Un any després beneïa el seu penó estrenant el seu propi Cant a nostra senyera. El caràcter catalanista de la formació quedava clar des del primer moment.

La nova iniciativa també tingué un gran èxit i més de cent cantaires van entrar a formar part com a socis de l'Institut de Sant Josep. Aquest fet va alterar la vida de l'entitat fins el punt que el 1919 l'assemblea de socis van decidir que l’Orfeó assumís la personalitat plena del Institut. Les cròniques de l'època parlen del disgust que tingué el rector de la parròquia, però la situació no va suposar un trencament entre Orfeó Sarrianenc i parròquia sinó que es va definir una nova relació entre ambdues institucions. L'Orfeó assumia la gestió del teatre i el centre, però ho feia amb l'acord de la parròquia, el rector de la qual esdevenia membre nat de la junta.


L'Orfeó Sarrianenc (1919-1939)

L'entitat va prendre nou impuls gràcies a dos pilars. El primer va ser la definició d'un projecte d'actuació ambiciós, exposat en els estatuts de 1919. Aquest text normatiu recollia la tradició de les entitats precedents i en el seu article primer definia com a objectius “la instrucció artística dels seus socis, el foment i enaltiment de l'art musical català i el millorament moral i intel·lectual dels mateixos, de conformitat amb els ensenyaments de l'Església catòlica”. En el seu article segon confirmava el patronatge de Sant Josep sobre l'entitat i hi afegia el de Santa Cecília, patrona de la música.

Però és a l'apartat sobre organització de l'associació on trobem les novetats més interessants. Definia sis seccions:

•  El cos coral, format per la secció de senyoretes, la d'homes i la de nois.
• La secció de nois, dedicada a la formació dels seus membres a través de la creació del que anomena “tropa de boy scouts”, la formació d'un “batalló infantil”, la implantació de la gimnàstica sueca i l'ensenyament de cançons amb gestos.
• La secció de cultura s'encarregava de la creació i conservació d'una biblioteca i un museu, la publicació d'una revista, l'organització de cursets d'extensió escolar i de perfeccionament cultural, la celebració de certàmens, concursos, conferències i vetllades literàries, i l'organització d'escoles dominicals i nocturnes.
• La secció d'acció social vetllava pels interessos materials dels seus socis a través de la creació d'una caixa de préstecs, una cooperativa de consum, un secretariat del poble i una bossa de treball.
• La secció dramàtica era responsable de la gestió del teatre i les obres que s'hi realitzaven, feia projeccions de cinema moral i organitzava concursos per a premiar i representar obres dels seus socis.
• La secció d'esports promovia la pràctica del tenis, futbol, joc de pilota, esgrima, gimnàstica amb aparells i organitzava cóssos (jocs populars on es guanyava algun premi) i carreres.

Aquest projecte era una ampliació substancial de les activitats de l'entitat que, a més de dedicar-se a la formació i al conreu de disciplines artístiques, integrava activitats esportives i una certa actuació social. L'eixamplament d'interessos es produïa sense renunciar a la tradició: creixia pel mètode de sumar i no pas de restar. Era, en definitiva, una declaració de principis i intencions que marcaven un punt d'inflexió en la trajectòria de l'entitat. No sabem, però, quins elements d'aquests estatuts es van dur efectivament a terme. Tenim notícia de la inauguració de la biblioteca el mateix 1919, però poca informació de la seva activitat posterior. La primera informació que tenim de la secció d'esports és del 1924, any de l'organització d'una primera cursa ciclista i de les primeres excursions documentades. La primera referència del grup d'escacs és de 1929 i del 1930 és la del grup sardanista, activitat que no apareix esmentada als estatuts. Del mateix 1930 és la primera referència a l'equip de futbol.

El segon pilar va ser la remodelació del teatre. Seguint l'exemple de l'Orfeó Català, l'Orfeó Sarrianenc va embarcar-se al projecte de fer una seu digna de l'alta missió cultural que volien realitzar. Entre 1927 i 1928 van dur a terme una profunda remodelació del teatre que va convertir-lo en un teatre a la italiana, segons model el teatre Romea de Barcelona. Jacint Torner i Torner va ser el mestre d'obres encarregat de la transformació que va culminar amb la col·locació a la façana de la lira, emblema de la música, l'emblema de l'Orfeó Sarrianenc i el nom de l'entitat. Els dos primers elements encara perduren, però el nom Orfeó Sarrianenc va desaparèixer durant la Guerra Civil o posteriorment.

La reforma va incloure la construcció d'un local social adjunt anomenat popularment El cafetí. Tenia accés directe al teatre i va esdevenir el gran punt de trobada de la gent del Centre i seu d'una activitat que esdevindrà molt popular: el billar. Entre els dos espais, teatre i cafetí, es van produir sinergies que van definir un món en el que travessant una porta es passava de la trobada d'amics a l'entorn d'una beguda o una taula de billar a una representació teatral, un concert, una conferència, l'homenatge a una personalitat, un acte de promoció de la llengua i cultura catalana o un acte dedicat als infants.

L'activitat va quedar interrompuda amb l'esclat de la Guerra Civil. El Centre i el Teatre van ser incautats i passaren a ser gestionats per les Joventuts Llibertàries que el van transformar en l'Ateneu Pro-cultura Avanti. No tenim testimonis de les persones gestores ni de l'activitat que hi van desenvolupar i la premsa de l'època en dóna molt poca informació. Només sabem que es feien conferències i actes de propaganda sobre la nova situació revolucionària, festivals a benefici dels combatents al front, actes d'homenatge als caiguts, reunions de sindicats i altres institucions anarquistes. Acabada la guerra, les noves autoritats es feren càrrec de les instal·lacions i van desenvolupar-hi una activitat similar, però amb una significació política d'acord amb el nou moment. La sarsuela va esdevenir una espectacle freqüent juntament amb el teatre clàssic castellà. El 1940, però, es va permetre la recuperació de la principal tradició escènica de la casa -la representació de L'Estel de Natzaret- en català.


El Centre Parroquial Sant Vicenç de Sarrià (1943-2007)

Més enllà de l'activitat que es feia al Centre i al Teatre, el gran problema residia en el destí final de l'equipament ja que, amb la dissolució legal forçada de l'Orfeó Sarrianenc, no hi havia una entitat a la qual retornar el local. Les noves autoritats van acariciar la idea d'apropiar-se'n de forma definitiva, però la mobilització dels antics socis prop de la parròquia va aconseguir la seva intervenció en favor de la recuperació de l'immoble per als sarrianencs. La formula va ser l'adquisició del conjunt per part de la parròquia i la creació del Centre Parroquial Sant Vicenç de Sarrià el 1943. Sota la nova institució es va recompondre el Quadre escènic i una programació variada d'altres espectacles que incloïen sarsuela, festivals de màgia, concerts i més endavant cinema. Paral·lelament el Centre recuperava altres activitats com la secció d'escacs (1951). El 1952 es fundava la secció de futbol CP Sarrià i el 1955 naixia l'Esbart Sarrià que incloïa des del primer moment un esbart infantil. Tota aquesta activitat va viure un moment àlgid amb la celebració del cinquantenari de L'Estel de Natzaret a Sarrià (1956-1957). El Centre vivia una nova època d'esplendor i arribava a tenir set-cents socis.

Als anys seixanta l'aparició de la televisió, el cotxe i la caseta a fora va reduir el nombre d'usuaris del Centre fins el punt que va qüestionar la continuïtat d'algunes seccions. L'assistència de públic al teatre també va baixar fins el punt de suspendre tota activitat, a excepció de L'Estel de Natzaret i alguna ballada de l'Esbart Sarrià. El Centre havia entrat en crisi econòmica i es va arribar a plantejar la conversió del teatre en cinema. Només la contribució econòmica de la parròquia va permetre cobrir el deute, fer front a les despeses i mantenir l'activitat dels socis que quedaren.

La represa social de l'entitat vindrà per l'activitat de nova gent. El 1963 s'havia fundat el MOVI, el MIJAC de Sarrià, que es reunia a la casa que la parròquia tenia al carrer Hort de la Vila. No es pot dir que formés part del Centre, però hi feien activitats esporàdiques i cada any, de forma fixa, el Festival de la Cançó Nadalenca. Aquests joves i d'altres es van integrar a activitats del centre i en alguns casos van promoure la creació de grups de teatre com Grupo de Teatro (1971), El desván de Glory (1981), el QES (Quadre Escènic de Sarrià) (1983), Assignatura Pendent, l'Elenc Teatral JV Foix (1986) i La Bambolina Negra (1987) entre d'altres. Aquests dos darrers grups van sostenir la Mostra de Teatre que es feia cada any per la Festa Major de Sarrià, de 1986 a 1998.

La nova activitat no va suposar el restabliment de la situació econòmica del Centre. Els ingressos eren clarament insuficients i exigien l'aportació continuada de la parròquia. Per això l'any 1982 es va dur a terme una reestructuració de la despesa que va suposar, entre altres coses, l'eliminació de l'orquestra que interpretava L'Estel de Natzaret i la seva substitució per un enregistrament musical. La situació econòmica es va estabilitzar però va quedar pendent la necessitat de noves fonts d'ingressos.

Altres canvis van modificar la vida del Centre. Quan van enderrocar la casa d'Acció Catòlica del carrer Hort de la Vila els seus estadants es van traslladar al Centre i van provocar la necessitat de nous espais i sales de reunió per a les seves activitats. Per aquest motiu l'any el 1989 van haver d'enderrocar el vell cafetí i iniciar la construcció del nou edifici del Centre Parroquial, al carrer Pare Miquel, que no va ser inaugurat fins al 1991.

Encara més endavant, un nou esdeveniment va sacsejar la institució. L'any 1990 es van presentar les primeres queixes per excés de soroll del teatre per part d'una veïna que compartia paret amb l'edifici. Després de dos processos judicials i diversos intents infructuosos de minimitzar el soroll, una resolució judicial obligà al tancament del teatre l'any 2001. El fet va provocar una gran consternació, la mobilització del barri per intentar revocar la mesura i la intervenció final de la parròquia amb una forta despesa en aïllament acústic. La reobertura del teatre no es va produir fins al 12 de desembre, deu dies abans de la representació del primer Estel de la temporada. L'ensurt havia estat molt gran, però l'Estel es va poder representar com cada any.

Tot aquest seguit de circumstàncies van deixar en l'oblit un esdeveniment important, el centenari de la institució. El 1996, any de la primera sentència que ordenava el tancament del teatre, l'aniversari va passar desapercebut. No eren moments d'alegria ni d'invocació de records agradables del passat. El futur era incert i els ànims no convidaven a celebracions. Va caldre arribar al centenari de L'Estel de Natzaret, la temporada 2006-2007, perquè el Centre volgués viure una celebració per a recordar d'on venia i plantejar-se on volia anar. I el motiu concret en què es plasmà aquest anhel va ser la recuperació de la música en directe. Després de 25 anys, músics i cantaires es barrejaven amb els actors, però més enllà d'aquesta recuperació la celebració del centenari de l'Estel va donar peu a un replantejament de la vida del Centre i els seus protagonistes, la parròquia, els socis, altres persones vinculades i les seccions per pensar de nou què vol ser el Centre, quines activitats i serveis ha d'oferir a la societat i quin lloc ha d'ocupar el teatre en aquestes activitats.