LA BALLADA DE SARDANES DEL MES DE MARÇ, LA BALLADA DE LES DONES COMPOSITORES

Amb motiu del dia de la dona ja ha esdevingut tradicional que la ballada de sardanes del mes només inclogui obres de dones compositores. I també és un clàssic que una d'elles, Montserrat Pujolar, ens acompanyi. Ella mateixa va presentar la seva sardana -Tarda de juny a les Gavarres- i, naturalment, va ballar-la.

A la mitja part, lectura d'un poema de Frederic Bou i els sorteigs habituals. En aquesta ocasió la ma innocent va ser la de Carme Pérez, presidenta de Dones Fem.

A la represa, més sardanes de dones compositores. I en arribar al final, banderes catalanes a les mans dels balladors per festejar la cloenda de la capitalitat barcelonina de la sardana. A partir del cap de setmana que ve, Calella pren el relleu.

DIRIGENTS EN FEMENÍ

8 de març, dia de  dona.... treballadora. Les diferències en homes i dones en el món laboral inclouen una gran desproporció de la seva presència en els llocs de direcció en institucions, empreses, associacions.... La Federació d'Ateneus va reivindicar l'aportació femenina en les juntes directives de les seves entitats propiciant una trobada de dones que en formen part. El Centre també hi va participar.

Dirigents, en femení
Convoquem diferents presidentes i membres de juntes directives a La Barretina Vermella de Malgrat de Mar, una entitat que data de 1883 i que, actualment, per primera vegada, té una junta directiva encapçalada per dones. Finalment han pogut ser cinc les entitats representades que han acudit a la cita un dissabte al matí.

Assistents:
- Pilar Poch: presidenta de La Barretina Vermella de Malgrat de Mar
- Maria Claret: presidenta del Casal Camprodoní
- Maria Àngels Gros: presidenta del Centre Moral d’Arenys de Munt
- Carme Miralles: secretària de junta del Centre de Sant Vicenç de Sarrià de Barcelona
- Montserrat Morera: presidenta del Centre de Sant Vicenç de Sarrià de Barcelona
- Montserrat Tarridas: secretària de La Barretina Vermella de Malgrat de Mar
- Montserrat Bigas: tresorera (en excedència) de La Barretina Vermella de Malgrat de Mar
- Montserrat Xarles: vocal del Centre Catòlic de Mataró

La taula rodona s’ha realitzat a la Barretina Vermella de Malgrat de Mar 
Text: Laura Casas / Fotografies: Toni Galitó

Què us va portar a formar part de la junta de la vostra entitat?

Montserrat Morera: Jo em vaig involucrar amb la Junta des que els fills van començar a fer teatre a l’entitat. Feien Els pastorets, i ens van demanar que els pares anéssim a col·laborar; i van ser els nanos els que ens van portar a entrar a l’entitat. Arran del centenari de l’Estel de Natzaret vam dur a terme moltes iniciatives, ens vam avenir molt amb el grup i ens vam conèixer amb altres pares i pares. I va ser el mossèn del Centre qui ens va demanar que ens proposéssim com a relleu de la Junta Directiva i ens vam engrescar. Vam començar ajudant amb la llum i el so a l’espectacle de l’Estel de Natzaret i mira, aquí estem.

Carme Miralles: Amb l’excusa del centenari ningú es movia i nosaltres, que teníem molta iniciativa, vam veure que podíem formar un equip i que la gent quedava molt contenta; i ens van insistir perquè ens quedéssim i ajudéssim a dinamitzar l’entitat, que s’havia quedat cada vegada amb menys activitat.

Pilar Poch: A nosaltres ens van venir a buscar per formar un grup de teatre a La Barretina. Ens van oferir venir aquí a assajar i vam decidir que ens incorporàvem a La Barretina com a grup de teatre. Quan ja feia un any que estàvem a l’entitat, tota la Junta en pes va decidir plegar. I per un moment ens vam quedar sense saber què fer, però vam decidir que, entre les dues Montserrats i buscant altres persones, podíem presentar-nos a la Junta. D’això ja fa tres anys.

Montserrat Tarridas: Tot i que som grans, encara tenim molt esperit jove. És la primera vegada que hi ha dones a la Junta i actualment som, amb la Montserrat en excedència, quatre dones i dos nois joves. Un d’ells va impulsar la Festa dels Empestats, que ja fa tres anys que es fa, i l’altre noi és molt actiu i molt dinàmic. I després hi ha tres persones més, una mica més grans. Però el gruix més actiu el formem les cinc dones i els dos nois joves.

Montserrat Xarles: El Centre Catòlic és una entitat mare que aglutina tres entitats: l’escola, la Unió Esportiva i la Sala Cabanyes de Teatre. La primera vegada que vaig entrar a la Junta ho vaig fer engrescada per una amiga que s’hi havia incorporat i, en ser una junta de tot homes i poca activitat, li van demanar que engresqués altra gent jove. Arran d’estar a la Junta del Centre va haver-hi canvis a la Junta de la Sala Cabanyes; la nova presidenta em va proposar ocupar la Secretaria de Junta i vaig deixar de ser vocal. A la Sala Cabanyes vaig estar 7 anys. Després, per motius familiars, vaig deixar els càrrecs directius i ara he decidit presentar-me i he entrat a formar part de la Junta del Centre una altra vegada.

Maria Claret: El Casal Camprodoní és una entitat que fa 128 anys que existeix i, com tots els casos que heu explicat fins ara, les juntes havien estat formades per homes. Fa uns 20 anys va entrar una
primera presidenta, però després d’ella van continuar sent només homes. Tota la meva família des de sempre han estat socis del Casal i havien format part de la Junta, però a mi no m’havia passat mai pel cap de presentar-m’hi. En un moment determinat no trobaven ningú per renovar la Junta i el meu gendre em va demanar d’afegir-me a la llista per poder arribar a ser 10 persones. Jo i una amiga vam decidir apuntar-nos i el dia que ens vam reunir per decidir els càrrecs em vaig trobar que ja ho tenien decidit i que em feien presidenta! En aquesta ocasió no es va votar, però després sí que vaig sortir escollida per votació. Al principi no en tenia ni idea, tot i que m’agrada molt el cinema i sóc molt activa en tot el que organitza el Casal.

Maria Àngels Gros: Jo formava part del grup pessebrista i l’antiga presidenta em va venir a buscar perquè volien renovar tota la Junta, perquè se’ls acabava el mandat i ja feia sis anys que en formaven
part i es començava a fer una mica feixuc. Vam entrar vuit persones noves i quan ens vam reunir per distribuir els càrrecs ningú volia ser el president. I per tant em vaig oferir amb la condició que m’ajudarien en els actes oficials i que podria comptar amb el seu suport. I ara encara no fa un any que treballem, però tenim la peculiaritat de ser una junta molt jove.

Com combineu la vida professional i personal amb les tasques de l’entitat? 

Maria Àngels Gros:  A la meva Junta ja els dic que el Centre em costarà el divorci! Has d’estar a tot arreu: deixo les nenes a les extraescolars i me’n vaig al centre, tinc una hora lliure i me’n vaig al Centre. Però també hi ha vegades que no puc amb tot. A la Junta, a més a més, som tots molt joves i qui més qui menys té criatures i resulta complicat arribar a tot arreu.

Montserrat Morera: En el meu cas, el meu marit també es va incorporar a la Junta i com que ja teníem els tres fills a l’entitat, era com una cosa familiar. Ells ho han anat deixant una mica i com que ells ja són grans... De 8 h a 15 h tens la feina i de 16 h a 24 h tens l’entitat.

Maria Claret: A la Junta de Camprodon hem aconseguit que en lloc de 10 ampliéssim a 11. Van tenir una baixa i a l’hora d’escollir el substitut se’n van presentar dos. I vam decidir incorporar-los: un com a representant del teatre i l’altre, que sap molt d’informàtica, fotografia i de digital, com a tècnic de junta. Per tal que tots facin una mica de tot a la Junta s’han distribuït els rols de manera que ens ocupem cada un d’un tema: un fa la programació, l’altre les obres, l’altre és vocal de cinema, l’altre del teatre. I jo, com a presidenta, intento no posar-me enlloc i controlar que tot surti bé. Però el cas és que ho fas amb  il·lusió i, quan veus que les coses van bé i funcionen, et donen energia per seguir fent coses.

Què us aporta estar a la junta de l’entitat?

Maria Claret: Jo sóc una gran apassionada del cinema i hem fet estrenes molt boniques. Per exemple la pel·lícula del Coronel Macià l’havien rodat en part a Camprodon, la vam estrenar al Casal i va tenir en Josep Maria Forns, el director, i tots els protagonistes. D’alta banda, si podem, anem a festivals de cinema; per exemple, hem estat a Cannes. I és clar, això ja és una bona compensació i procurem estar ben informats de tot el que passa al món del cinema.

Carme Miralles: Penso que la sobrecàrrega d’activitats que tenim tots es compensa una mica amb la satisfacció quan veus les coses ben fetes, que surten bé i que donen satisfacció a altres persones també. L’agraïment ja et compensa.

Montserrat Morera: I només que hi hagi alguna persona que tiri del carro la resta segueix. Ara estem en un moment de reactivar l’esplai amb molts monitors i molts nens i anem donant petites responsabilitats als monitors, però sobretot a l es monitores.

Què ha de tenir una bona directiva o un bon directiu?

Carme Miralles: Una vegada vaig sentir una frase que deia que un bon directiu és aquell que sap delegar. Perquè normalment la tendència del directiu és acabar fent-ho tot. De caràcter ja ets una persona amb molta empenta i capaç i vols ser a tot arreu i controlar-ho tot. En canvi, el que s’ha de fer és envoltar-se d’un equip de gent competent que t’ajudi en aspectes molt concrets. I individuar les capacitats de les persones que formen part de la Junta i de l’entitat i impulsar activitats a partir d’allò. Perquè no cal que nosaltres copiem el model de Camprodon, perquè segurament a Sarrià no funcionaria. Hem de veure què ens ofereix la nostra base social i treure-li el màxim partit.

Maria Àngels Gros: Delegar és complicat. Costa molt perquè intentes buscar persones que et puguin fer una tasca i resulta que ningú pot. I al final ho acabes fent tu. Des de la bona voluntat tots fem el que podem per conciliar molts àmbits de la nostra vida, privada, professional, lúdica.

Montserrat Bigas: Comenteu que s’ha de buscar la persona adequada per a cada activitat o rol de la Junta, jo ho veig molt complicat.

Maria Àngels Gros: Però quan tens un grup de persones ja veus els rols que pren cadascú i en funció de la implicació i la manera de fer saps que et serviran més per a una funció o per gestionar una determinada activitat. Tots disposem de pocs temps.

Montserrat Tarridas: Nosaltres tenim un dels joves de la Junta que s’ha fet càrrec de moltes activitats, ha organitzat activitats de jocs de cartes de rol, que ha mobilitzat els joves del poble en l’àmbit competitiu. I a més a més ha organitzat la Festa dels Empestats, ara fa un parell d’anys. A través d’una altra membre hem posat en marxa el Joc de La Barretina.
                           
Pilar Poch: Que és com una gimcana pel poble on s’ha de contestar preguntes sobre història del municipi i anar a les botigues a buscar-les. Així són les mateixes botigues les que després col·laboren per donar el premi final.

Maria Claret: L’error més gran és, quan ens topem amb algú amb lideratge, lluitar contra ell o sentir-se amenaçat. El més intel·ligent és aprendre d’ell o d’ella i potser junts arribar més lluny i fer un gran equip. Cal ser conscients de la necessitat d’envoltar-nos de gent vàlida. Si no, un cop pleguis de la junta, si has de deixar-ho tot a càrrec dels que venen darrere i són mediocres, tota la feina feta no haurà servit de res. Jo mai he vist els homes com a diferents, per mi  són iguals.

Creieu que el relleu generacional és complicat en les juntes?

Maria Claret: Si el planteges, jo crec que sí que és complicat. Si comences a pensar que necessites gent jove per renovar la Junta... estigues segura que no trobaràs a ningú. Has de saber implicar la gent sense que se n’adoni, cal tenir una mica de ganxo a l’hora d’involucrar la gent que vols que després entri a formar part de la junta. Mira el que moltes de vosaltres explicàveu, que no sabeu ni com i us heu trobat formant part de la junta directiva.

Montserrat Xarles: Però és cert que el relleu ajuda a canviar dinàmiques. En el Catòlic, pels últims tres càrrecs que es van renovar van buscar tres dones relativament joves, per canviar una mica el ritme de la Junta que estava molt masculinitzada. I és cert que, des que hem entrat, ens hem encarregat de projectes nous i hem aportat molta energia. Per exemple, vam proposar crear el carnet de l’entitat perquè en realitat teníem pocs socis, ja que la majoria està directament implicada en les entitats adherides, no són directament del Centre Catòlic.

Maria Àngels Gros: La gent treballa, però a vegades no de forma transversal. Fan molt bé el que han de fer, però potser no s’impliquen més enllà. S’ha d’aconseguir que, per iniciativa pròpia, es motivin a participar més.

Carme Miralles: Fixeu-vos que quan heu explicat la motivació que us va portar a entrar a la junta pràcticament totes hem dit que ens havien demanat de formar-ne part. Potser el que hem de fer és saber a qui hem de demanar  implicació. Quan veus una persona que demostra ganes i motivació... Doncs intentar no perdre-la i convidar-la a participar-hi. Per iniciativa pròpia costa més. Però si li ho demanes i la saps engrescar, normalment la gent s’apunta i es  motiva a participar. El fet que et vinguin a buscar és segurament un reconeixement que la persona agraeix.

Maria Claret: Abans de ser de la Junta jo no m’atrevia potser a entrar-hi perquè no volien que pensessin que em creia qui sap què, que em donava importància o que buscava afany de protagonisme. Si no m’ho haguessin demanat, segurament mai m’hi hauria presentat.

Carme Miralles: Estic d’acord, però a vegades també és la mateixa por de no valer per fer una certa tasca. Però en canvi si et vénen a buscar, et sents reforçat i acompanyat. D’aquesta manera és més probable que la persona s’impliqui.

Carme Miralles: Al Centre, el que va passar és que quan vam haver de decidir qui feia cada paper es va preguntar qui havia de ser el president, i ja n’hi havia un que es va proposar com a president. I la Montserrat va dir, i per què no hauria de ser una presidenta? I li va tocar a ella!

Es donava per fet que havia de ser un home, però la pregunta era tan raonable que evidentment va acabar sent una dona i li va tocar rebre.

Montserrat Morera:  S’ha de reivindicar l’espai per la dona, si no, ens quedem sempre en segon terme.

Creieu que és important que hi hagi paritat a les juntes?

Carme Miralles: A mi no m’agrada el tema de la paritat, perquè penso que tant si ets un home com una dona depens dels teus valors, de les teves ganes i de les teves capacitats. Ara bé, també és cert que les dones encara tenim la
tendència de quedar-nos en un segon pla. I com que tenim aquesta tendència natural potser sí que encara necessitem l’empenta per aconseguir que s’equilibrin els càrrecs.

Montserrat Morera:  Efectivament, tampoc sóc partidària de posar números closos, però és l’única manera d’incorporar i normalitzar la presència femenina en segons quines esferes. Quan fem taules rodones, si convidem a gent, intentem que hi hagi dones i homes. A l’entitat, per exemple, fem sardanes i el primer any vam haver d’imposar que hi hagués una dona compositora, i ja van remugar una mica. El segon any ja vam aconseguir que n’hi hagués dues.

Pilar Poch: A nosaltres, en canvi, van ser els homes els que van proposar que la presidenta fos una dona, ja que es canviava tot i es renovava tota la Junta, es va decidir fer un canvi de cicle.

Montserrat Morera:  A Cadaqués hi ha un ateneu on fins fa 10 anys no podia haver-hi dones, segons els estatuts. I ara tenen una presidenta.

Carme Miralles: I fins no fa tants anys al Cercle de Sant Vicenç els únics que podien ser socis a ple dret eren els homes. Hi havia socis familiars, però en realitat el pare era el que era soci amb ple dret. En el moment en què una dona era major d’edat no es podia fer sòcia individualment. Aleshores anava a l’entitat i hi col·laborava, però no n’era sòcia. Fins que va haver-hi un moment en què es van canviar els estatuts i algunes dones, no totes perquè no estaven mentalitzades, van fer-se sòcies. Però no fa pas tants anys d’això.

Maria Àngels Gros: A Arenys de Munt hi ha espais que són gairebé exclusius d’homes, com per exemple l’Agrupació Pessebrista. Les dones hi poden anar, però és tan estrany que n’hi hagi que elles mateixes s’acaben cansant i marxen.    Jo vaig ser la segona dona a entrar a la secció i la veritat és que els costava una mica acceptar-ho. Ara encara en formo part, però sóc l’única.

Maria Claret: A mi els rols d’homes i dones em van afectar a la feina i a la meva vida. Jo vaig aconseguir les oposicions d’oficial primera del Banc Central a Madrid. Però quan em vaig casar em van obligar a agafar-me una excedència, perquè no van consentir que continués treballant. Vaig haver de demanar una excedència forçada. Però si em quedava vídua o em convertia en la cap de família, em podria reincorporar. Per tant, jo no crec en la paritat. Si hi ha una dona que val, encara que estigui en minoria, no passa res. Ja serà ella a fer-se valer. Quina necessitat hi ha de posar 15 homes i 15 dones si potser d’aquests hi ha tres homes que no serveixen o dues dones que no són vàlides per a un càrrec. El que és important és escollir la persona independentment de si és un home o una dona.

HEM OCUPAT EL PARLAMENT!

Una horeta, per passejar per les seves sales i passadissos, i seure en un escó...

Però també per conèixer aquest lloc tant emblemàtic. 

Tothom sap que el Parlament es troba al parc de la Ciutadella, ja que l'edifici formava part de les instal·lacions militars construïdes per vigilar Barcelona després de la Guerra de Successió. Concretament n'era l'arsenal. Però potser no es coneix que després de l'enderrocament de la fortalesa es va pensar en aquest edifici com a palau reial i que es va reformar com a residència dels reis durant les estades a Barcelona. Mai no va complir aquesta funció, però les adaptacions que es van fer han restat en part fins als nostres dies.

L'edifici està constituït per quatre ales en forma de creu que defineixen quatre patis. Un d'ells actualment és la sala coberta per a actes públics multitudinaris.

En un altre s'hi va construir l'escala de marbre d'accés al primer pis.

Al pis superior, un distribuïdor central dóna pas a les quatre ales: al sud les que havien de ser habitacions privades de la família reial, ara convertides en despatxos de presidència del Parlament. A est i oest, el menjador per a recepcions oficials i la sala de festes.

L'ala nord estava destinada a Saló del Tron, per a les recepcions públiques. Amb l'adveniment de la República i la restauració de la Generalitat aquesta funció estava destinada a desaparèixer per passar a ser el lloc de trobada dels representants de la sobirania popular: l'hemicicle del Parlament.

Tot sarrianejant hem ocupat un no-nat saló monàrquic i ens hem assegut als escons parlamentaris d'un país que ja anem fent. Esperem que el futur sigui de cantar les esparances i no pas de plorar la poca fe.

Vegeu el reportatge fotogràfic sencer

HAVANERES EN CONCERT

El passat dissabte 28 de febrer, el grup Dolça Petxina va presentar el seu repertori en un nou format: el concert. Per l'ocasió es van acompanyar d'un petit conjunt musical format per Joan Eloi (el mestre) a la guitarra, Santi Ullivarri a la percussió i Rafa Pascual al baix elèctric.

Part del concert es va interpretar en el format tradicional, és a dir a capela o acompanyats per la guitarra de Jordi Recasens, un dels membres del grup, i això va permetre apreciar les aportacions dels músics: una gran solidesa rítmica i una nova sonoritat.

L'experiment va transmetre bones vibracions i obra un camí que Dolça Petxina ha d'explorar. O potser millor, tenen davant seu un oceà de possibilitats pel qual han de navegar.

Sigui com sigui, aquesta prova va satisfer parents, amics, coneguts i saludats presents que van premiar "els petxinos" pujant a l'escenari a felicitar-los. Ells van respondre dedicant-els-hi unes quantes peces, especialment a les seves companyes i mullers, "les seves petxines". Enhorabona a tots.

Vegeu el reportatge fotogràfic sencer

SARRIÀ, UN ATENEU AMB EMPENTA

Amb motiu de la inauguració de la reforma del Teatre de Sarrià, el digital Tornaveu ha publicat una crònica sobre el Centre

 

El dissabte 17 es va inaugurar la remodelació profunda del teatre que l’Ateneu de Sarrià te vinculat a la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, iniciat fa 118 anys a la llavors Vila encara independent de Barcelona, com a casal parroquial. Pels voltants d’aquella data s’inicià la línia de ferrocarril de Barcelona/Sarrià, era la primera línia suburbana de l’Europa Continental, un tren de superfície propulsat per una màquina de vapor. El lligam entre Sarrià i Barcelona va quedar eficaçment consolidat fins als nostres dies. Moltes famílies de l’eixample hi anaven a estiuejar.

 La vida del Centre ha estat una història d’èxit en moltes dimensions, i que deu ser molt profunda per a cadascun dels actuals habitants com per la vida i la nostàlgia dels allunyats. Sense oblidar tots aquells que el pas per Sarrià i el seu Centre social els va ajudar a estructurar-se per sempre en diferents decisions personals derivades de la pertinença a una comunitat. L’Associació té ara una vida social i cultural intensa com es va mostrar en l’acte inaugural del dissabte 17 de gener al vespre amb actuacions artístiques plenes d’art i rigor i que mostraren als socis i convidats les renovades instal·lacions de la sala on fan teatre o qualsevol acte públic amb un dinamisme encomanadís. Vàrem intuir la gestió eficient d’una junta presidida en aquests moments per una excepcional Montserrat Morera. La sessió de dissabte 17 de gener al vespre va ser presidida per l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, el conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell i Martínez Sistach, cardenal i arquebisbe de Barcelona.

Hom es pot preguntar que hi fan aquestes associacions enmig d’una ciutadania que contempla la florida nacional del seu País en aquests moments de la seva història. La resposta és important: canalitzar les aportacions il·lusionades de tanta gent que ha fet possible la costosa renovació del seu teatre on, professionals o no, desenvolupen el seu art i el seu diàleg públic amb els sarrianencs i molts amics de més enllà, i mostrar com els Ateneus, i aquest en particular, són l’embrió del món associatiu que esdevé teixit sòlid en la societat catalana i, sense necessitat de proclamar-ho, crea lligams personals i col·lectius que fan possible que les ventades positives o negatives de la política, cultura o religió, siguin absorbides pel tarannà vivencial d’un grup solvent que assegura la permanència d’uns valors que vénen de lluny i es projecten vers un futur indeterminat, il·lusionat i expectant. Sigui quina sigui la vida cultural i social possible, l’avenir vindrà determinat per aquesta espectacular vida associativa de Sarrià i altres indrets on neix el sentit de pertinença, renovació, lliurament al treball pels col·lectius socials a canvi de res, gust per la feina ben feta amb somnis de superació, il·lusions i delits personals i col·lectius que viuran per sempre en el més profund de les seves persones.

La vida de les associacions és la cooperació en totes les facetes de la vida humana i en totes les necessitats horitzontals i verticals dels seus socis. Ho abraça tot, és per molts la família gran, el poble, el que vertebra tot un País.

CRÍTICA DE LA VANGUARDIA A L'OCCASIONE FA IL LADRO

Publicació a La Vanguardia el 25 de febrer de 2015

CRÍTICA DE NÚVOL A L'OCCASIONE FA IL LADRO

  

“L’occasione” de Sarrià

Antoni Colomer. Barcelona.

/ 24.02.2015

Barcelona ha recuperat un nou teatre per fer òpera, a Sarrià. Una notícia magnífica, ja que es tracta d’un tipus d’espai del qual la ciutat disposava de fa temps, però en condicions precàries. Ara està remodelat i al servei dels Amics de l’Òpera de Sarrià. Un teatre de dimensions reduïdes en forma de ferradura i amb fossar per a encabir un petit conjunt instrumental. En definitiva, un espai que pot aportar molt al complicat panorama operístic barceloní, ple d’iniciatives interessants pel que fa a l’òpera de cambra, però amb un suport absolutament nul per part de les institucions culturals. Res de nou!

Teatre de Sarrià

Un equip artístic comandat per Raúl Giménez – el gran tenor argentí establert a Barcelona-, és qui s’ha posat al capdavant d’un projecte que ha començat amb entusiasme i suport popular en forma de ple en tots els actes que han organitzat. Els primers van ser dues gales en les quals noms importants del sector van mostrar el seu recolzament a la iniciativa. Però el primer repte en forma de títol operístic ha estat la burletta per música de Gioacchino Rossini L’occasione fa il ladro que ha reunit a un equip de joves cantants, alguns del quals van mostrar qualitats que permeten endevinar un futur més que interessant. L’occasione fa il ladro es va estrenar el 1812 al Teatro San Mosé de Venècia i forma part d’un conjunt d’obres en un acte de Rossini, òbviament de no gran entitat artística, però que van servir per definir i anar polint l’estil compositiu d’un compositor que poc després regnaria sense oposició en l’univers operístic internacional. Aquestes farses de formació són La cambiale di matrimonio, L’equivoco stravagante, L’inganno felice i posteriorment l’obra que ens ocupa i Il signor Bruschino. Sobretot en els primers d’aquests títols, les influències de l’estil de Cimarosa i Paisiello són encara evidents en els passatges lírics i elegíacs mentre Rossini va trobant a poc a poc la seva veu, especialment en els conjunts i els caràcters còmics.

El primer que cal comentar de la funció de Sarrià, la de l’estrena, és que es va percebre un treball musical i estilístic molt elogiable. Un treball que fa tota la sensació que prové de l’experiència rossiniana de Giménez. Un exemple paradigmàtic en va ser el quintet “Dov’é questo sposo”, epicentre dramàtic de l’obra, on va destacar la primorosa gradació dels crescendi típics de Rossini. El mateix es pot dir de tots els silabati i altres recursos característics del compositor de Pesaro. En aquest sentit un excel·lent! Com també és excel·lent la idea de no fer la representació només acompanyada de piano, sinó de fer una reducció per a quartet de corda i piano. Però aquest recurs, elogiable, va acabar sent una petita llosa per a la dinàmica teatral de l’espectacle, ja que va aturar en excés l’acció entre els recitativi i els números musicals, així com, en general, va alentir els tempi de tots els números. I aquest element, el del ritme escènic, en una farsa com aquesta que no es caracteritza ni per un llibret original ni per tenir la música més excitant escrita per Rossini, és clau per mantenir l’atenció de l’espectador. De tota manera, seria molt interessant perseverar en aquesta idea del quartet millorant-ne els resultats.

Afortunadament, per combatre aquest inconvenient, hi va haver un bon equip de cantants i una sòlida i àgil direcció escènica de Joan Anton Sánchez-Aznar, un director que ja sabem que aquest repertori el domina com ningú. Treballa bé el ritme escènic utilitzant elements mínims, així com la caracterització de personatges i el timing dels gags sense grans gesticulacions. És una llàstima no veure’l en produccions amb més pressupost i amb un altre tipus de repertori per valorar veritablement les seves qualitats. Sota la seva direcció, tot l’equip vocal va donar un més que bon rendiment escènic, destacant de manera extraordinària la Berenice de Sara Blanch, una soprano molt jove de gran projecció que en cada nova aparició mostra una clara evolució, més enllà d’un talent natural per a l’escena i unes qualitats vocals importants. Posseeix un instrument interessant de lírica-lleugera amb un registre molt ampli i una línia de cant expressiva. El timbre és molt personal, un pèl fosc, segurament degut a una cobertura que pot semblar excessiva, però que flueix de manera natural. Blanch va estar brillant en la seva gran escena “Voi la sposa pretendete” i es va mostrar com el motor escènic del conjunt. Al seu costat, el tenor Marc Sala va mostrar una vegada més la seva línia de cant impecable, d’accents inequívocament belcantistes, i una veu de timbre agradable tot i que poc expansiva. De vegades, però, un voldria que Sala es llencés sense tanta precaució en els moments delicats, ja que la seva millor virtut està en el seu instint canor i en l’efusivitat del seu cant. També cal destacar l’aparició recent als escenaris barcelonins de la joveníssima soprano navarresa Paula Sánchez-Valverde, en aquest cas en el paper d’Ernestina, un rol que no va permetre a la cantant mostrar totes les seves veritables facultats, que passen per una emissió d’una gran naturalitat, molta facilitat vocal i bon fraseig. En definitiva, un luxe per a un paper que a Sánchez-Valverde, malgrat la seva joventut, li venia petit. De menys nivell les veus greus masculines, començant pel difícilment jutjable intèrpret de Don Eusebio. El personatge de Don Parmenione, un dels pilars de l’obra, va ser interpretat per Jorge Tello amb una veu ben projectada però una certa monotonia expressiva. Tot i això, la seva prestació va anar creixent durant la representació mostrant més subtileses en el seu cant i la seva actuació de les inicialment previstes. El seu criat Martino, Raul Biglietto, va donar amb el personatge tot i una tècnica vocal gairebé a les basseroles.

Etiquetes: Joan Anton Sánchez-Aznar | Jorge Tello | Marc Sala | Paula Sánchez-Valverde | Raul Biglietto | Raúl Giménez | Sara Blanch 

 

 

Dues puntualitzacions:
- La fotografia del Teatre de Sarrià que il·lustra l'article és anterior a la fi de la remodelació i no reflexa el seu estat actual.
- Des de l'any 2012, el Districte de Sarrià - Sant Gervasi de l'Ajuntament de Barcelona organitza pel mes de maig una quinzena d'activitats artístiques entorn del món de l'òpera amb conferències, recitals, audicions i representacions íntegres d'òperes, a diferents llocs del districte, inclòs el Teatre de Sarrià. En tres anys, aquesta quinzena d'activitats s'ha consolidat com un referent de la divulgació i popularització de l'òpera al nostre entorn.

LA CRÍTICA DE L'ABC A L'OCCASIONE FA IL LADRO

Publicada el 23 de febrer de 2015

UNA SEGONA REPRESENTACIÓ DE L'OCCASIONE I UN DEBUT OPERÍSTIC

Diumenge es va produir la segona representació de L'Occasione fa il ladro. El Conte Alberto i Don Parmenione van tornar a bescanviar les seves maletes i van tornar a córrer darrere una núvia que va tornar a ser complaent amb l'un i esquiva amb l'altre.

 

La xicota, però, havia canviat ja que el personatge no va ser interpretat per Sara Blanch, la soprano que dissabte va fer aixecar el públic de les seves butaques, sinó per la debutant sobre un escenari Aurora Peña.

 

Sara Blanch li havia deixat el llistó molt alt i algú va pensar que aquesta circumstància podria ser una exigència excessiva per a la jove debutant. Però, tal i com anuncia el seu nom, la interpretació d'Aurora Peña va ser lluminosa i no va desmerèixer la seva predecessora. Caldrà estar atents a la seva trajectòria.

Vegeu el reportatge fotogràfic sencer

L'OCCASIONE FA IL LADRO AL TEATRE DE SARRIÀ

Aquesta és la crítica que Joaquim va fer de l'estrena de la temporada d'òpera dels Amics de l'òpera de Sarrià a la pàgina In Fernem Land:

Aquest cap de setmana torna L’occasione fa il ladro, la deliciosa farsa de Gioachino Rossini, al Teatre de Sarrià de la mà del Amics de l’òpera de Sarrià. Avui a les 6 de la tarda teniu la darrera oportunitat aquesta temporada.

El mes de maig del 2014, abans de fer la reforma de l’acollidor Teatre de Sarrià, varem veure aquesta farsa  de la que vaig fer el corresponent apunt, entusiasta per la fantàstica iniciativa.

Ara torna el mateix títol si bé podríem dir que la producció és nova, ja que tant l’espai escènic, com el vestuari han canviat, així com els protagonistes principals i el pianista del grup instrumental, un quartet de corda i el piano.

La música de Rossini tot i està parlant d’una farsa, d’un petit joiell com aquest, és tan bella com difícil, per la necessària i imprescindible transparència que necessita el seu discurs, ja sigui musical com vocal.


Reduir la part de l’orquestra a un quartet de corda i al piano és un solució magnífica, molt més satisfactòria que el solitari piano que la majoria de companyies amb un pressupost modest es veuen obligades a emprar, i en canvi el Amics de l’Òpera de Sarrià han optat per garantir una certa riquesa instrumental que les orquestracions rossinianes sempre posseeixen, molt més riques, originals i avançades que posteriors compositors belcantistes.

Si bé a l’obertura (una típica tempesta rossiniana com  després ho seran les més notòries  de Il barbiere di Siviglia, La Cenerantola o La pietra del paragone) i també en la primera escena, la formació instrumental va mostrar un cert nerviosisme i manca de cohesió, de mica en mica Manel Ruiz al piano i el Quartet Barcelona: Assunto Nese i Xavier Gracia (violins), Soledad Vicente (viola) i Gabrielle Deakin, violoncel, van anar equilibrant el so, i l’acompanyament va acabar esdevenir una delícia.

En la part vocal hi va haver un cast diferent al del mes de maig, només Raúl Biglietto com a discret Martino, el criat de Don Parmenione i Juan Carlos Blanco, com a més discret encara Don Eusebio, repetien i potser no calia.

La burletta per música, com es defineix aquesta farsa en la partitura, necessita cantants experts en el cant elegant i refinat, amb agilitats i virtuosisme, sobretot per a Berenice que també haurà de fer ostentació del cant elegíac, així com la línia aristocràtica del contraltino Conte Alberto, que si bé no té unes exigències extremes com succeeix en la majoria dels rols per a tenor en les diverses variants, ha de fer front a una cavatina i una ària en solitari, més altres números de conjunt on sempre ha de mostrar la refinada línia d’un cant senyorívol. El rol buffo de Parmenione necessita d’un baríton capaç de mostrar les habilitats en el canto silabato, al costat d’una convenient capacitat còmic/dramàtica habitual en aquests rols. La seconda dona (Ernestina) no té una part aparentment difícil, però ha de fer el just contrapunten el magnífic quintet, així com participar en els dos duos i el tercet, no té cap número en solitari.

La nova companyia ahir tenia una perla que no tornarà a cantar avui i no sé si Aurora Peña, la soprano que ho cantarà avui està al mateix nivell que Sara Blanch, la fantàstica Berenice que ahir va alçar la correcció de la resta del cast, i que en qualsevol cas va superar notòriament a la soprano que ho va cantar el mes de maig.

Sara Blanch té una veu peculiar, molt personal, quelcom que sempre dóna caràcter, si bé no té un timbre especialment agradable en segons quines zones del seu registre i no precisament en l’esplendorosa zona aguda i sobreaguda on brilla amb desvergonyiment. Té unes sonoritats a vegades engolades que no sé si són millorables o són intrínseques a la seva fisiologia vocal, quelcom que desconec, si bé aquestes sonoritats són puntuals i per tant sembla que siguin corregibles. El que és veritablement admirable de Sara Blanch és el domini de l’estil belcantista en els moments elegíacs, amb un bon control de la respiració i un legato que li permet ornamentar amb seguretat i sorprenent agilitat totes les escales cromàtiques, també dels moments de més bravura. Domina l’escena i té un altre do molt valuós, sap captar l’atenció del públic, quelcom no gens fàcil ni a l’abast de tothom. No sé que farà la senyora Blanch en un futur, jo li desitjo el millor, molts èxits és clar, si bé tots sabem que el món de l’òpera és molt complicat i per arribar a triomfar intervenen molts factors i no sempre tots vocals, tècnics o musicals. Però si només pogués escollir un dels molts motius per els quals em sembla especialment notable la tasca dels Amics de l’Ôpera de Sarrià i la seva valuosa temporada de cambra, diria que és donar l’oportunitat a que cantants com Sara Blanch tinguin l’oportunitat de mostrar la seva vàlua en un rol amb possibilitats reals de judici i molt més enllà de la petita oportunitat que els dóna un rol secundari en una gran teatre.  Si en totes les seves intervencions Blanch va mostrar seguretat, estil i capacitats vocals, va ser en el duo amb Parmenione i sobretot en la seva ària de bravura “Voi la sposa pretendete” on va fer aixecar al nombrós públic que quasi omplia l’aforament, de les seves butaques. Magnífica i no cal dir que a seguir amb deteniment

Llàstima que la resta no va estar al mateix nivell, quelcom que no vol dir que no ho fessin bé, però el nivell era tot un altre. Començant per Marc Sala, el tenor que canta el rol el Conte Alberto amb gust, musicalitat i elegància, però que no sempre pot mantenir en tot el seu registre i emissió. Caldria que tingués una mica més de cura en la respiració i en l’homogeneïtat del registre, ja que l’agut es blanqueja una mica i les agilitats no acaben de sortir del tot precises i nítides. Posseeix el fonament de la línia belcantista però hi ha aspectes a millorar, tan en la vessant escènica on sembla que li falti deixar-se anar amb una mica més de seguretat, com en la tècnica. La veu és bonica i clara, corre amb facilitat i es projecta bé, cal insistir i continuar treballant en el perfeccionament, la joventut l’avala.

Jorge Tello va fer front al bombó de Don Parmenione amb seguretat i control, si bé caldria exigir-li anar una mica més enllà del que el rol ja li ofereix, vull dir que amb una mica més de cura i precisió la seva interpretació podria excel·lir, no s’hauria de conformar amb la generositat rossiniana.

Magnífica Paula Sánchez-Valverde amb unes possibilitats vocals i escèniques molt superiors al que Ernestina l’ofereix. Veu bonica i vellutada, amb bona projecció, seguretat i presència.

Joan Anton Sánchez es fa càrrec de la direcció escènica, amb una minimalista producció que millora l’anterior versió del mes de maig, evitant els decorats pintats reciclats de mil i una obres, “fons d’armari” de qualsevol teatre d’aficionats i que aleshores li va donar un caire entranyable, substituint-los ara per unes austeres cortines negres que concentren l’acció en els personatges i en el escàs, però pertinent atrezzo i mobiliari que vesteix l’escena amb un simple i efectiu disseny de llums. És un encert total el vestuari de Dress art, ajustat a l’època i gens cridaner, però elegant , efectiu i que atorga qualitat i un acabat de distinció a la proposta.

Pel que fa al moviment escènic és convencional amb bones idees i algun gag encertat, principalment en el deliciós quintet “Dov’è lo sposo?” quasi coreografiat amb refinament i gràcia, o el simpàtic duel a espasa d’Alberto i Parmenione entre altres minimalistes subtileses, suficients per fer que el conjunt del treball escènic, i el bon treball musical i vocal fes que el públic premiés amb generosa satisfacció el bon nivell assolit a cadascun dels cantants i responsables de la producció, si bé la sortida en solitari de Sara Blanch va enaltir la cridòria (també la meva) i els eixordadors aplaudiments.

Si teniu l’oportunitat d’apropar-vos aquesta tarda a Sarrià us ho passareu molt bé, Comencen a les 18:00

Vegeu el reportatge fotogràfic sencer