Aquest cap de setmana el Teatre de Sarrià ha vist les representacions d'una nova obra de la temporada d'òpera de cambra: La Cambiale di matrimonio, de Rossini. Ple a vessar les dues sessions i una magnífica interpretació de cantants i orquestra. Si més no, això és el que ha dit la crítica.
Reportatge fotogràfic en aquest enllaç.
Reportatge fotogràfic en aquest enllaç.
Esplèndida Cambiale rossiniana a Sarrià
Aina Vegas i Rofes. Barcelona / 1.02.2016
a protagonista. |
| La cambiale di matrimonio, de Rossini a Sarrià ©ABofill |
Amb un enginyós llibret de Gaetano Rossi, La cambiale di matrimonio és una
òpera en un acte de Gioachino Rossini, la primera que el compositor de Pesaro va estrenar al Teatreo San Moisè de Venècia, el 3 de novembre de 1810. El seu argument es basa en una comèdia homònima de Carlo Coccia, Il matrimonio per lettera di cambio, un títol que expressa de forma més literal la trama de l’obra.En una
ciutat anglesa del segle XVIII, un mercader local amb aires de grandesa rep un contracte de matrimoni en blanc d’un home de negocis canadenc, Mr. Slook. Mill veu l’oportunitat de fer negoci i li proposa la seva filla Fanny com a esposa. Però la noia està enamorada d’Edgardo Milfort, un jove amb menys poder adquisitiu que el que desitja el pare. Slook entendrà la situació i ajudarà la parella a contraure matrimoni, emmig d’un embull de malentesos que acaben en un final feliç.Es tracta d’una obra que denota una forta influència de Domenico Cimarosa, tant des del punt de vista argumental com musical. Rossini i Rossi van idear uns personatges amb agilitat i delicadesa, malgrat la brevetat de l’argument. Aquesta òpera representa un banc de proves per
al virtuós bel canto de les seves grans obres, tant d’opera buffa, com Il barbiere di Siviglia, com l’opera seria, un exponent de la qual podrem sentir aquesta setmana al Liceu: Otello.En aquesta òpera d’embolics hi trobem una successió de cavatines, duets, trios, àries i petits recitatius que el repartiment de Sarrià va afrontar amb molta dignitat. Les veus estaven generalment ben empastades i l’afinació fou correcta. A més, en la intencionalitat de les frases es feia palès el toc humorístic que calia imprimir en l’obra.
La figura de Fanny queda recalcada sobretot per
l’ària “Come tacer”, de la qual Rossini va aprofitar com a part del duo “Dunqu’io son” d’Il barbiere di Siviglia. Sara Blach, que encarnava el personatge, ens va oferir un vespre de luxe: la quarta guanyadora del Premi Viñas va omplir la sala de matisos. La seva coloratura era precisa i gens forçada, i es va reafirmar la facilitat de la soprano en pels aguts i els sobreaguts, que van sonar rodons i plens de força quan la pàgina ho requeria. Però la zona central també sonava sòlida, i la línia melòdica, l’element que ha hagut de treballar més en el decurs dels seus estudis, era contínua i expressiva. La seva veu càlida i vellutada ens va tornar a enamorar.També va fer bon paper Mercedes Gancedo com
a Clarina, la serventa, una soprano de veu molt característica a la qual li va faltar homogeneïtat en el color i un fraseig més depurat. Tanmateix, té notables qualitats que amb el temps la poden convertir en una figura encara més present dins del panorama operístic barceloní. |
| La cambiale di matrimonio, de Rossini a Sarrià ©ABofill |
Quant als papers masculins, també ens van transmetre bones sensacions, sobretot Néstor Pindado que, malgrat tenir un paper secundari com
a Norton, va desplegar tota mena de recursos ambuna veu de timbre molt bell, amb un legato elegant i greus interessants. El paper de Sir Tobia Mill, el pare de Fanny, va ser interpretat per un Raúl Baglietto experimentat, que dominava l’escena, una veu molt treballada que va assolir un nivell excel·lent tant en dinàmiques com en la capacitat de proferir notes a gran velocitat, una tècnica amb la qual Rossini mostrava la desesperació del personatge mentre, tranquil, Mr. Slook dominava la situació en comunicar que, finalment, no es casaria amb la seva filla. Baglietto va ser clar en els recitatius i, a nivell expressiu, va ser capaç de transmetre emoció.Pedro Quiralte, un simpàtic i generós Mr. Slook, es va sentir còmode en el paper. El seu timbre especialment rugós el converteix en un cantant fàcil de reconèixer, amb un registre
ampli i elàstic. Tanmateix, a cops li va faltar potència per travessar el fossat. Finalment, l’enamorat de Fanny, Edoardo Milfort, va ser interpretat per Gustavo de Gennaro de forma correcta. El tenor de veu homogènia, rodona, va mantenir-se en la correcció.És una
llàstima que els Amics de l’Opera de Sarrià no programin més representacions, ja que tot i la interpretació convincent i desimbolta per part dels cantants, sota la direcció de Joan Anton Sánchez, amb alguna funció més haurien arribat a la rodonesa. La interpretació de Sánchez remarcava aquest aire desenfadat i poc transcendent de l’obra, amb entrades i sortides àgils i moviments expressius per donar més força al text. Quant a l’escenografia de Roger Cusidó cal remarcar l’economia de mitjans, pròpia d’una òpera de cambra, amb elements simples però que dotaven de significat les escenes. El vestuari de Dressart era convencional però adequat a cadapersonatge.L’Orquestra Barcelona Concertante va fer un molt bon paper. En l’obertura, una peça d’estructura simple i melodia basada en arpegiats i graus conjunts, va sonar convincent, apuntant maneres per al decurs de tota l’òpera. El mestratge d’Assunto Nesse, director musical, es va notar en alguns passatges en què la formació no es limitava a acompanyar, sinó que comentava el que passava a l’escena. L’afinació va ser correcta i el so anivellat. Tot plegat, una experiència, novament, gairebé màgica, perquè sorgeix de l’empenta i la il·lusió dels Amics de l’Òpera de Sarrià, que han omplert l’intersticientre
les produccions del conservatori i el Liceu
