HEM PUJAT A MONTSERRAT A PEU!

Tot seguint les passes de la vella tradició, aquest any hem pujat a Montserrat a peu des de Sarrià. Vint-i-un caminaires i sis membres de l'equip de suport vam empremdre la ruta cap al santuari de la Mare de Déu des del Centre Parroquial, sortint a les vuit del vespre amb l'ànim de passar tota la nit caminant. Els sis membres de l'equip de suport es van avançar en tres vehicles.

Vam enfilar el carrer Major cap al Peu del Funicular. Allí vam agafar la drecera de Vallvidrera fins a aquest poble i vam baixar per la vall fins a Can Busquets. Al llarg d'aquest tram la nit va caure sobre nostre i amb ella un plugim suau i uns quants llamps que durant una estona van ser motiu d'emoció i suspens. En arribar ens esperava el primer control amb aigua, sucs de fruita i magdalenes.

La ruta seguia per la Floresta, Valldoreix, Mirasol i s'endinsava en el terme de Rubí per polígons industrials i urbanitzacions. Era potser el tram menys agraït de tota la caminada, però de pas obligat per a acostar-nos a Montserrat. A la sortida de Rubí els cotxes esperaven per reomplir les cantimplores i compartir el sopar que cadascú portava.

Vam continuar per la carretera d'Ullastret fins al trencall en què agafàrem el camí que baixava a la riera de Can Pi de la Serra i que per una forta pujada ens conduí a la serra de l'Oleguera. Tot carenejant, els peus ens portaren de nou a la carretera d'Ullastret i al poble. Érem al mig del camí. Les cames ens començaven a fer figa. Sort dels companys dels cotxes que aquest cop van oferir-nos cafè amb llet i més magdalenes.
La represa de la marxa ens portà a la vall de la riera de Gaià que vam travessar tot mullant-nos els peus. Després tocava pujar a Olesa de Montserrat on ens esperava un caldo calent. El dia clarejava i ja podíem veure Montserrat en tota la seva esplendor.

Després venia el pas del Llobregat, el pas per la colòlia Sedó i el pas per diverses masies al pont de Ca n'Astruc. Allí teníem el darrer control, just abans de la pujada definitiva, esperant-nos amb barretes energètiques, aigua i sucs. Deixàvem les carreteres asfaltades i empreníem el dur camí de terra i conglomerat.

La pujada es féu dura. El sol ja escalfava i el final no arribava. Quan ja semblava que algú estava a punt d'abandonar, aparegué l'ermita de Sant Miquel i els companys de l'equip de suport amb nou avituallament. Havíem arribat!

Sota els nostres peus quedava el monestir, la moreneta, els passavolants i l'autocar que ens portaria a Sarrià. Però abans de baixar vam gaudir de l'alegria d'haver arribat i haver assolit el nostre objectiu. Montserrat era nostra.

Podeu veure el reportage fotogràfic sencer a l'apartat Fotografies del Centre. A vuere si us agrada i ens feu un comentari!