UN CENTRE SOLIDARI

dilluns, 21 de desembre del 2015

LA PRIMERA REPRESENTACIÓ DE L'ESTEL

El primer Estel de la temporada. Seguiran el 27 de desembre, el 2 i 3 de gener i el 9 i 10. Ja sabeu a quin anireu?






diumenge, 13 de desembre del 2015

MÉS CRÍTIQUES DE EL MÀGIC ELIX

Aquest cap de setmana es fan les darreres representacions de El Màgic Elixir. Un bon moment per repassar les crítiques publicades per la premsa.

Revista Musical Catalana











‘El màgic elixir’, la nova proposta operística de Demestres


© Antoni Bofill
© Antoni Bofill
EL MÀGIC ELIXIR, òpera en català de nova creació per a tots els públics, amb llibret i música d’Alberto García Demestres. Idea i direcció escènica: de Joan Font (Comediants). Intèrprets: Diana/Adina: Neus Roig, Anna/Giannetta: Jessica Luis González. Romeo/Nemorino: Marc Sala, Roc/Belcore: Jorge Tello, Marc/Dulcamara: Joan Sebastià Colomer. Piano: Viviana Salisi, Percussió: Borja Manzano. Producció: Amics de l’Òpera de Sarrià. TEATRE DE SARRIÀ. 29 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Roberto Benito. Barcelona, 3 de desembres de 2015
Si hi ha alguna cosa que uneix el compositor Alberto García Demestres i el director d’escena Joan Font és l’alegria, l’humor, la bonhomia i alhora el seu amor a l’òpera i el treball ben fet, ergo… res de dolent pot sorgir de la unió d’aquests dos artistes.

La idea d’integrar el teatre dins del teatre, o més concretament l’assaig d’una obra musicada dins d’una altra no és estrany ni en el gènere teatral ni en el musical; així, tenim Viva la Mamma! o Le convenienze ed inconvenienze teatrali de Donizetti,Pagliacci de Leoncavallo, El dúo de la Africana de Fernández Caballero, El barbero de Sevilla de Jerónimo Jiménez, etc., però tal vegada el que sí resulta nou és la intenció pedagògica de la proposta i que la fa tremendament interessant.

Tenint com a fons argumental i melòdic l’òpera donizettiana, Demestres i Font desenvolupen una obra nova amb cinc cantants en els seus dobles personatges i amb un acompanyament instrumental tan elaborat com a minimalista i tímbricament ric, amb un piano i instruments de percussió en quantitat, tant melòdics com de simples efectes teatrals.

A la història d’amor i gelosia, de desesperació i bondat, de barra i generositat que ja posseeix l’òpera del compositor de Bèrgam, Demestres hi afegeix temes molt actuals per a la joventut, com són les relacions no desitjades, la violència de gènere o l’homosexualitat encoberta…, tot això amb el desig de fer pensar i educar en valors des d’una òpera per a tots els públics i en la qual cadascun, segons l’edat, fa la seva lectura.
© Antoni Bofill
© Antoni Bofill
Però que ningú no s’enganyi, encara que hi ha paràfrasis de bel canto, música que Demestres estima, la partitura és del compositor barceloní. Amb la seva estètica pròpia, amb els instruments ajuda la veu, que cuida i acarona amb el seu propi llenguatge, tot gaudint de recitats amb un accent natural i no gens forçat del català, amb uns registres brillants però sense forçar les tessitures d’aquests cinc professionals que presten la seva veu a aquests joves il·lusionats a representar l’òpera de L’elisir sense deixar de costat les seves passions confuses, els seus intents de conquesta i el seu divisme. Tot això provoca escenes veritablement delirants, com la dels capgrossos o l’escena de la barberia, mentre que, musicalment el número de la furtiva llàgrima es va desconstruir (en termes culinaris), ja que començat per la soprano, després d’un pont en concertant in crescendo va acabar en la magnífica versió per a tenor de Marc Sala.

Tots els intèrprets tenen un gran nivell, des de la poderosa veu de Neus Roig, la gràcia escènica de Jessica González, la línia de cant de Jorge Tello i la incombustible energia de Tato Colomer, que com a factòtum anima tota l’acció. El tenor Marc Sala posseeix aquest encant natural per saber estar en escena i il·luminar-la sense abassegar amb el seu protagonisme, que en aquesta ocasió és el centre de l’obra en el seu doble paper de Romeo/Nemorino, per oferir amb la seva veu segura i vellutada aquesta nova partitura.

Seria injust no destacar el paper rellevant de Viviana Salisi al piano i del multiinstrumentista Borja Manzano, que en perfecta sincronització mútua i amb els cantants reforcen i donen sentit al discurs dramàtic.
© Antoni Bofill
© Antoni Bofill
Un discurs que escènicament és molt ric gràcies al material reciclat d’altres produccions de Joan Font, però que està tan ben pensat que tot funciona a la perfecció: maniquís, perrucots, capgrossos, màscares, i que provoquen una contínua varietat en un espai escènic relativament petit però adequat al títol, que s’ha concebut específicament per a aquest espai.

Solament queda desitjar que aquesta obra que s’ha estrenat a les portes del Nadal sigui un reclam per a moltes persones de totes les edats, ja que el treball realitzat és de molt bona qualitat: la partitura, moderna però accessible; la proposta escènica, senzilla però efectiva i divertida, i uns cantants joves, però de qualitat i lliurats.

Únicament resta felicitar per aquesta bona iniciativa l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sarrià, pel risc comès amb aquest encàrrec d’estrenar una òpera contemporània sense caure en experiments que més aviat allunyen el públic en comptes d’animar-lo a tornar-hi.

LA PANCARTA DE L'ESTEL DE NATZARET, A LA FAÇANA DE L'ESGLÉSIA

El passat dia 6, els amics del Centre Excursionista Els Blaus van penjar la pancarta de l'Estel a la façana de l'església. És l'anunci de que les representacions dels nostres pastorets són a tocar:
dissabte 19 de desembre, a les 17,30h
diumenge  27 de desembre, a les 17,30h
dissabte 2 i diumenge 3 de gener, a les 17,30h
dissabte 9 i diumenge 10 de gener, a les 17,30h




Moltes gràcies a tot l'equip que ho ha fet possible: Laura Ballescà, Oriol Alcalà, Albert Gomes, Mònica Espin i Carles Montoliu. Sou uns cracks!





COMIAT DE JOAN MONTULL i ARNAU

El passat 22 de novembre ens va deixar en Joan Montull. Feia temps que vivia lluny de Sarrià i ja no feia vida al Centre. Però els més grans el recorden. I la seva família, és clar, que ens n'ha deixat aquest record.


L’estiu del 1930, concretament el 10 d’agost, va néixer al poble de Sarrià el noi petit de Cal Montull. Fill de en Josep Maria i la Mercè, eren vuit germans que vivien al 129 del carrer Major de Sarrià, al bell mig del poble 
La família es va trencar al 1936 quan qui fos es va endur el pare per no tornar-lo a veure mai mes i deixar la mare i la tieta Pepeta a càrrec dels vuit fills al mig de l’estúpida guerra civil. Era el càstig que van aplicar al seu pare per tenir guardat a casa el calze de la parròquia de Sarrià i expressar lliurement les seves conviccions religioses.
Educat al col·legi de la República i sota el paraigua de la família amb la seva germana gran -la Pilar- fent de segona mare, va passar la guerra i el drama familiar però sense perdre l’esperit optimista i l’energia que el va acompanyar tota la vida. Ell deia que quan ell va néixer van trencar el motllo. I és ben ve veritat.
Dotat de grans condicions físiques i mentals i acompanyat d’una bona dosi d’humor i ganes de treballar, es va casar amb la Pilar amb qui va compartir la resta de la seva vida i van tenir els seus tres fills -la Maria Mercè, en Joan i l’Anna-, que juntament amb els pares de la Pilar van conviure al pis del carrer Anglí, formant una família de veritat que amb el temps va créixer amb sis nets i dos besnéts.
Treballador incansable des dels catorze anys, a l’estanc del Passeig de Gràcia, la botiga de queviures de Major de Sarrià, La Caixa, Contribucions, Can Prades, en Benet de la Plaça, la parròquia, la Schola Cantorum, l’Orfeó Laudate, el Centre Parroquial, els pastorets, el Teatre de Sarrià, els portants del Sant Crist, l'Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes... i el Barça.... Amic dels seus amics, no va deixar mai indiferent a ningú. Cristià sense fisures amb una fe viscuda intensament i amb convenciment propi.
Fa quatre anys la Pilar va marxar primer. Ara ell ha decidit no deixar-la sola i ha marxat cap on són la majoria dels seus amics i de la seva família. Ha marxat satisfet i content, havent viscut una vida plena i amb molta alegria i amb el total convenciment de que ens retrobarem tots algun dia. De fet, si hi pensem, el record dels que estimem i han marxat és la demostració pràctica de la presència de l’esperit de les persones entre nosaltres.
Així que.... fins aviat Joan!


dimecres, 2 de desembre del 2015

EL QUARTET MÈLT AL CENTRE


Ahir la Magalí. l'Ariadna, l'Oriol i l'Eloi van venir al Centre a donar-nos les gràcies. Gràcies de què? Doncs d'haver pogut aprofitar les instal·lacions del Centre per assajar durant la seva participació al concurs Oh happy day. Durant tot el temps que ha durat el concurs, els Mèlt han fet part de la seva preparació al Centre. I, en una ocasió, van trepitjar l'escenari del Teatre juntament amb en Gerard -el seu coach en el concurs i un vell amic del Centre- per fer-hi la presentació del treball d'una de les setmanes de la competició (aneu a 1:11:05)






Han estat discrets, però ara volen fer-se presents agraint el suport rebut i compartint l'alegria d'aconseguir el trofeu que els acredita com a guanyadors del concurs. I sobretot, volen compartir la seva música! Per això preparen un concert al Teatre de Sarrià del que aviat us informarem.

Gràcies Mèlts! Per venir al Centre i per compartir el vostre triomf. Heu estat els millors. Enhorabona!

dilluns, 30 de novembre del 2015

LA PRIMERA CRÍTICA DE EL MÀGIC ELIXIR


EL MÀGIC ELIXIR UNA ÓPERA DE ALBERTO GARCÍA DEMESTRES (i Donizetti)


29 de novembre de 2015

Fa tres anys quan els Amics de l’Òpera de Sarrià ens van presentar el recuperat Teatre de Sarrià no ens podíem arribar a imaginar tot el que han fet en tat poc temps i com ho han fet. En aquests tres anys han estat capaços de fer recitals, gales i sobretot representar òperes, quelcom que sempre és  motiu d’admiració en un país on l’òpera està molt focalitzada i localitzada, però si a més a més fan estrenes la cosa ja esdevé admirable, perquè són molt pocs els que s’atreveixin a presentar òperes noves i si hi afegim que l’estrena és d’un compositor del país, aleshores cal aplaudir amb força i entusiasme la iniciativa.
Alberto García Demestres va rebre un encàrrec, que si no he entès malament era de Joan Font, el comediant més comediant, que va suggerir-li la idea d’un assaig operístic com a idea de partença a desenvolupar, idea que per altra part no és pas nova però que òbviament ofereix moltes possibilitats. Demestres va trobar l’oportunitat de “homenatjar” el seu estimat belcanto (qui l’escoltés en aquell llunyà “Tutto Demestres” que ell presentava i dirigia a la COM Ràdio, sabrà ben bé del que parlo) i va escollirL’elisir d’amore de Donizetti per desenvolupar una idea quasi naïf que li permetia amb un respecte absolut a la música escrita per Donizetti, introduir la seva música tan allunyada del belcanto, per focalitzar la petita trama argumental de l’assaig d’una companyia d’òpera que ha de interpretar l’òpera donizettiana.
L’òpera escrita per a un quintet vocal, piano i percussió té una durada aproximada d’uns 70 minuts, durada suficient per presentar-nos a manera de “highlights” els millors i més coneguts fragments de la popular òpera i alhora introduir de manera quasi discreta la música de Demestres, primer com a melodrama de l’acció, sobre els recitatius parlats dels personatges, amb un tractament molt suggeridor de la percussió i el piano en un diàleg molt subtil que encaixa sense aparent contradicció amb les melodies de Donizetti, que mantenen tot l’esperit tot i alguna llicència o variació que Demestres amb tot el respecte i admiració s’atreveix a fer.
A mida que la petita trama va avançant la música de Demestreses fa més evident, amb discreció excessiva pel meu gust, sobretot tenint en compte que a la segona part i quan menys m’ho esperava i just en el moment més teatralment potent, Demestresens reserva un efecte teatral i musical magnífic, que demostra una vegada més que és un gran compositor de teatre i que alhora de saber escriure per a la veu, tot i l’exigència a que obliga als cantants mai escriu en la seva contra, sap perfectament com atrapar al públic amb la música i el sentit teatral i això no és gens habitual en els compositor contemporanis que decideixen escriure pel teatre i que sembla que no tenen mai en compte ni als cantants i les seves possibilitats vocals, ni el text i les seves possibilitats escèniques i dramàtiques.
En el senzill i previsible paral·lelisme amb el que Demestresbarreja la trama de “L’elisir” de Romani i Donizetti, amb el seu elixir (música i lletra pròpia), Diana/Adina i  Romeo/Nemorino s’enamoren, però sempre fidel a l’original, el compositor barceloní fa que Diana/Adina evidencií el seu amor cap a Romeo/Nemorino iniciant la famosa “Furtiva lacrima” en el moment més feliç i emotiu de la partitura, i és precisament després d’aquest moment sorprenent quan Demestres ens mostra aquesta brillant capacitat teatral i musical per deixar-nos el “seu” moment amb un passatge concertant que em va deixar captivat, música totalment seva, bellíssima i amb un crescendo emotiu quasi rossinià que donarà pas finalment a la “furtiva” cantada per Nemorino/Romeo, ara sí tal i com exigeix l’original. Brillant!
Mentre veia l’òpera, que té un caràcter iniciàtic i pedagògic evident, pensava que aquesta “nova” òpera era molt més eficaç per introduir els infants, joves i adults a l’òpera que qualsevol de les temptatives en texans que se’ns hagin fet, perquè precisament ens dóna l’oportunitat d’escoltar la música deDonizetti, introduint música nova i sobretot sense tanta xarrameca egocèntrica. Per parlar d’òpera no hi ha res millor que escoltar-la.
Una estrena magnífica, no en tingueu cap dubte, gràcies una vegada més a Demestres, un compositor que incomprensiblement no ha rebut encara cap encàrrec del Liceudesprés d’haver escrit ja no sé pas quantes òperes, i també magnífica perquè els Amics de l’Òpera de Sarrià no han estalviat esforços i recursos, tot i la lògica modèstia de la producció, per tal de que sigui així, començant per la direcció escènica de Joan Font, que una vegada més i sent fidel al seu model, ha tornat a treure màscares, papiroflèxia, bombolles de sabó i llumetes acolorides per embolcallar la trama en un escenari d’assaig, de manera brillant i fresca, que sembla ser l’objectiu que Font s’ha encarregat una vegada més de proclamar en tots els mitjans on ha sortit aquests dies. Tots els directors teatrals sembla que ens vulguin descobrir l’òpera amb propostes escèniques fresques, quines penques! I la música i el cant?, res això són coses secundàries, el més important és que tot sigui ben fresc, com si parléssim del peix.
Els cinc cantants/actors van estar magnífics, sobretot Marc Sala, el tenor que interpreta el Nemorino/Romeo ja que ell per sobre dels altres té una capacitat per dir el text de forma clara i entenedora, no es perd ni una coma del que canta i això per a mi és primordial, sobretot si el text està escrit en català i no s’entén res, com succeeix amb algun dels altres membres del quintet. Sala fraseja magníficament i canta amb molt de gust i sentiment, projectant amb seguretat i oferint una actuació escènica convincent, segurament també gràcies a Font que l’ha fet desenvolupar les seves capacitats dramàtiques, deixant-se anar més del que ho fa habitualment. Bravo!
Demestres reparteix el protagonisme femení de l’òpera entre Diana/Adina i Anna/Giannetta molt més del que ho fa Donizetti, establint una divertida i tòpica parodia de les dives competitives a l’escenari i a fora, exigint com és habitual en la seva escriptura vocal, una extensió molt exigent. Tant Serena Saenz (suposo que ahir era ella qui cantava, ja que s’alterna amb Neus Roig) comMaria Casado (suposo que ahir era ella qui cantava, ja que s’alterna amb Jessica Luis González) van estar vocalment esplèndides i com actrius molt desimboltes i convincents, una més sofisticada, l’altra més terrenal, però ambdues controlant en tot moment l’espai escènic. M’hagués agradat entendre més el que deien, la veritat, però aquest és un problema molt habitual en les veus agudes femenines.
El Roc/Belcore de Joan Garcia Gomà (era ell o Jorge Tello?) i el Marc/Dulcamara de Joan Sebastià Colomer arrodoneixen bé el cast, si bé Demestres no els hi dóna la mateixa oportunitat de lluïment que Donizetti/Romani, sobretot a Dulcamara, en l’original l’eix al voltant del qual giren la resta de personatges i en l’òpera de Demestres, més diluït.
Hagués estat bé que el full de sala ens hagués informat de qui cantava cada dia, ja que són cantants joves que encara no hem tingut gaires oportunitats de veure i que si no tens la sort de conèixer personalment, es fa difícil saber qui era qui. Ja em perdonareu, vosaltres i ells.
Françoise Ferrand es va fer càrrec ahir del piano, en altres representacions serà Viviana Salisi, una feinada segurament insuficientment valorada, ja que sobre el piano i també la percussió, a càrrec de Borja Manzano recau la complicada tasca d’alternar llenguatges, timbres i harmonies tan aparentment dispars com les de Demestres i Donizetti, sense abruptesa o estridència de cap mena.
L’èxit va ser sincer i gran, amb ovacions i bravos per a tothom, però especialment per Alberto García Demestres que quan va tenir l’oportunitat de saludar una mica més isolat de la resta, va poder comprovar com la intensitat dels aplaudiments i aprovacions sonores de tota mena creixien, i és just que sigui així, perquè ell és autor de música i llibret, i a segons quins mitjans i per el protagonisme que acostuma a prendre Joan Font en la tanda de salutacions finals, sembla que ell sigui l’autor de les òperes que escenifica i sense la partitura no hi hauria res a representar, mentre que sense un director d’escena les  òperes continuen existint i fins i tot es poden gaudir.
L’enhorabona a tots els que han fet possible aquesta estrena, i la millor manera de que es pugui continuar fent és anant al Teatre de Sarrià avui diumenge, i els propers 12 i 13 de desembre, de ben segur que si omplen altres teatres, associacions i amics de l’òpera que farceixen la nostra geografia s’interessaran per aquesta producció i la voldran portar. És la millor manera de fer créixer la cultura musical que tant ens preocupa, no en tingueu cap dubte.

diumenge, 29 de novembre del 2015

ESTRENA MUNDIAL DE L'ÒPERA EL MÀGIC ELIXIR

Cap de setmana de gran intensitat al Teatre de Sarrià, amb l'estrena mundial de l'òpera El màgic elixir. Una obra amb música i text d'Alberto Garcia Demestres, inspirada en L'elisir d'amore de Donizetti. No es tracta, però, d'una reducció de l'original sinó d'una creació original de música contemporània inspirada en les melodies de l'autor italià.


Foto: ©ABofill (Antoni Bofill)
El punt d'inici ja mostra aquest caràcter d'història nova basada en una d'antiga. El màgic elixir presenta una companyia d’òpera formada per cinc joves que participen en la Festa de la Primavera representant L’elisir d’amore. Mentre assagen i van muntant l’òpera, les relacions personals dels cantants se sobreposen a les dels personatges que representen. Realitat i ficció es barregen en un seguit de situacions xocants i divertides, mentre entremig s'obre pas l'amor que esclatarà al final, com la mateixa Festa.

Foto: ©ABofill (Antoni Bofill)
Sobre l'escenari dos músics acompanyen els cinc cantants amb instruments que també mostren l'origen clàssic i el desenvolupament contemporani de l'obra: piano i conjunt de percussió. Tots sota la direcció artística de Raúl Giménez i l'escènica de Joan Font, director de Els Comediants. 

La gran expectació que havia aixecat l'obra ha omplert el teatre els dos dies amb resultats idèntics: un fortíssim aplaudiment final, llarg i sorollós. Un gran èxit que tindrà continuïtat en les representacions del 12 i 13 de desembre a les 18h i a les 12,30h, respectivament.


No és el primer cop que s'estrena una òpera al Teatre de Sarrià. El 15 de maig de 2012 els Amics de l'Òpera de Sarrià van estrenar Jordi i Mireia, una obra de Francesc d'Assís escrita per a dos solistes i cor infantil. I encara que no fos una estrena mundial, la temporada passada es va  realitzar la primera representació al nostre país de Le cinesi, de Manuel García. Els Amics de l'Òpera de Sarrià, doncs, mostren un ferm compromís en promoure la creació i la recuperació d'òperes, dues cares de la mateixa feina de recerca de nous llenguatges expressius i enriquiment de nostre patrimoni cultural.

dissabte, 28 de novembre del 2015

EL MÈTODE GRÖNHOLM DE LA BAMBOLINA NEGRA


Dissabte 28 de novembre La Bambolina Negra porta la seva versió de El Mètode Grönholm a Sant Cristòfol de Castellbell i el Vilar. És la primera sortida de l'obra després de l'estrena al Teatre de Sarrià els passats 14 i 15 de novembre. 




A Sarrià, els quatre actors – Míriam Benavent, Jordi Freixes, Jordi Matas i Jordi Joan Recasens-- van crear un ambient de complicitat i d'interès pel desenvolupament de la trama de l'obra. Es tracta d’una obra divertida i audaç posada en escena amb astúcia, amb gràcia i, alhora, amb tranquil·litat. La coordinació entre ells va ser excel·lent i va posar en evidència l’alt grau de compenetració a l’hora del treball conjunt, ben dirigida pel seu director, Pere Pons.




La posada en escena des del punt de vista escenogràfic va ser correcte i austera, com correspon als moments que vivim. I cal fer esment especial a la prioritat de l’esmentada posada en escena als diàlegs i a la reflexió del que l’obra vol transmetre al públic. Volem destacar, igualment, l’excel·lent dicció dels actors que va permetre seguir el text amb comoditat.



Donem l'enhorabona a la gent de Sant Cristòfol perquè veuran un bon espectacle. Felicitem a La Bambolina Negra molt cordialment per la seva feina, que continua la brillant trajectòria dels darrers temps. I esperem que aviat ens deleixin amb una nova representació que, si no anem errats, serà la propera primavera amb “Jesucrist Superstar”.




EL TEATRE DE SARRIÀ ESTRENA UNA ÒPERA

Estrena d’‘El màgic elixir’ d’Alberto García Demestres, amb direcció escènica de Joan Font


Dissabte, 28 de novembre, s’estrena al Teatre de Sarrià (Barcelona), corresponent a la segona temporada d’Òpera de Cambra de Barcelona –que organitzen els Amics de l’Òpera de Sarrià (AOS)– una nova obra d’Alberto García Demestres, El màgic elixir, un espectacle basat en una de les òperes més conegudes del repertori com és L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti. El muntatge compta amb l’adaptació i direcció escènica de Joan Font, fundador de Comediants; els textos, en català, també són de Garcia Demestres. La direcció artística i la preparació musical han estat a càrrec del tenor Raúl Giménez, director artístic del cicle Òpera de Cambra de Barcelona, que va qualificar l’obra com “una òpera pensada amb extraordinària modernitat” i va manifestar “el plaer i l’honor de comptar amb García Demestres i Joan Font” aquesta temporada, cosa que suposa “un salt endavant” per a l’AOS. Darrere aquest projecte també hi ha la col·laboració i la direcció musical de l’Acadèmia Concertante, dirigida per Assunto Nese. L’òpera inclou una part instrumental de piano i percussió.



El màgic elixir és la història d’una companyia d’òpera formada per set joves: dos músics i cinc cantants, que participen en les Festes de Primavera representant L’elisir d’amore. Mentre assagen i van muntant l’òpera, apareixen les relacions personals, els jocs d’interpretació, els moments divertits i surrealistes… Finalment, l’elixir màgic farà efecte, tot creant un cant a l’amor i a la primavera. “He volgut portar al món real els personatges de L’elisir d’amore i també aclarir passatges de l’obra de Donizetti que sovint passen desapercebuts.” Així mateix, el compositor afegeix que “he volgut abraçar el Demestres més genuí amb Donizetti, a qui estimo profundament”. Per la seva banda, l’entusiasme de Joan Font amb aquest muntatge queda palès quan constata la naturalesa del projecte: “S’ha fet amb pocs mitjans, però amb molta il·lusió, i això mereix el triple de respecte”, a la qual cosa cal afegir un repartiment amb cantants joves i experimentats. “M’agradaria que això no morís aquí, tenim l’obligació de fer-lo durar”, diu el dramaturg. Aquest és un espectacle pensat per a tots els públics i del qual s’oferiran sessions per a les escoles (cicles mitjà i superior de Primària i primer cicle de Secundària).

En el repartiment vocal figuren les sopranos Serena Sáenz i Neus Roig, per al paper de Diana-Adina; les sopranos Maria Casado i Jessica Luis González, per al paper d’Anna-Giannetta; el tenor Marc Sala, per al paper de Romeo-Nemorino; els barítons Jorge Tello i Joan Garcia Gomà, en el paper de Roc-Belcore; i el baix buffo Joan Sebastià Colomer, en el paper de Marc-Dulcamara. La part instrumental serà a càrrec de Viviana Salisi i Françoise Ferrand, al piano, i de Borja Manzano, a la percussió.
L’estrena és dissabte, 28 de novembre (20 h) i se’n faran tres funcions més, una diumenge (29 de novembre, 12.30 h) i els dies 12 i 13 de desembre (dissabte, 18 h; diumenge, 12.30 h, respectivament). També se’n faran tres sessions per a escolars els dies 1, 2 i 3 de desembre.

Reportatge fotogràfic de l'acte de presentació

dilluns, 23 de novembre del 2015

SARRIÀ CAMINA! DE TEIÀ A SANT MATEU

Trenta-tres caminaires i dos gossos han desafiat el vent i han fet la intensa pujada de Teià a l'ermita de Sant Mateu.  




diumenge, 22 de novembre del 2015

LA HISTÒRIA DE LA MARTINA I EL ROBERT AMB UN FINAL PER CANVIAR


Una excel·lent interpretació d’Àngels Torrens i Pere Font, amb un bon text d’Albert Casas,ha estat el tret de sortida del diàleg que han fet els espectadors en acabar la representació. S’ha analitzat les causes i conseqüències de la violència de gènere, les implicacions i les responsabilitats dels dos sexes i dos espectadors han sortir a l’escenari amb cadascun dels artistes per aconseguir un altre final.



Una emotiva i original proposta per commemorar el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere que es celebrarà el proper 25 de novembre.

dijous, 12 de novembre del 2015

LES SARDANES DEL MES DE NOVEMBRE

La darrera ballada de l'any. El darrer homenatge a Enric Morera en el 150è aniversari del seu naixement. Per això vam acabar amb La Santa Espina.

Les sardanes no tornaran a la plaça de Sarrià fins el 14 de febrer de 2016.