UN CENTRE SOLIDARI

dimarts, 24 de febrer de 2015

CRÍTICA DE NÚVOL A L'OCCASIONE FA IL LADRO








  


“L’occasione” de Sarrià

/ 24.02.2015
Barcelona ha recuperat un nou teatre per fer òpera, a Sarrià. Una notícia magnífica, ja que es tracta d’un tipus d’espai del qual la ciutat disposava de fa temps, però en condicions precàries. Ara està remodelat i al servei dels Amics de l’Òpera de Sarrià. Un teatre de dimensions reduïdes en forma de ferradura i amb fossar per a encabir un petit conjunt instrumental. En definitiva, un espai que pot aportar molt al complicat panorama operístic barceloní, ple d’iniciatives interessants pel que fa a l’òpera de cambra, però amb un suport absolutament nul per part de les institucions culturals. Res de nou!

Teatre de Sarrià
Teatre de Sarrià

Un equip artístic comandat per Raúl Giménez – el gran tenor argentí establert a Barcelona-, és qui s’ha posat al capdavant d’un projecte que ha començat amb entusiasme i suport popular en forma de ple en tots els actes que han organitzat. Els primers van ser dues gales en les quals noms importants del sector van mostrar el seu recolzament a la iniciativa. Però el primer repte en forma de títol operístic ha estat la burletta per música de Gioacchino Rossini L’occasione fa il ladro que ha reunit a un equip de joves cantants, alguns del quals van mostrar qualitats que permeten endevinar un futur més que interessant. L’occasione fa il ladro es va estrenar el 1812 al Teatro San Mosé de Venècia i forma part d’un conjunt d’obres en un acte de Rossini, òbviament de no gran entitat artística, però que van servir per definir i anar polint l’estil compositiu d’un compositor que poc després regnaria sense oposició en l’univers operístic internacional. Aquestes farses de formació són La cambiale di matrimonio, L’equivoco stravagante, L’inganno felice i posteriorment l’obra que ens ocupa i Il signor Bruschino. Sobretot en els primers d’aquests títols, les influències de l’estil de Cimarosa i Paisiello són encara evidents en els passatges lírics i elegíacs mentre Rossini va trobant a poc a poc la seva veu, especialment en els conjunts i els caràcters còmics.

El primer que cal comentar de la funció de Sarrià, la de l’estrena, és que es va percebre un treball musical i estilístic molt elogiable. Un treball que fa tota la sensació que prové de l’experiència rossiniana de Giménez. Un exemple paradigmàtic en va ser el quintet “Dov’é questo sposo”, epicentre dramàtic de l’obra, on va destacar la primorosa gradació dels crescendi típics de Rossini. El mateix es pot dir de tots els silabati i altres recursos característics del compositor de Pesaro. En aquest sentit un excel·lent! Com també és excel·lent la idea de no fer la representació només acompanyada de piano, sinó de fer una reducció per a quartet de corda i piano. Però aquest recurs, elogiable, va acabar sent una petita llosa per a la dinàmica teatral de l’espectacle, ja que va aturar en excés l’acció entre els recitativi i els números musicals, així com, en general, va alentir els tempi de tots els números. I aquest element, el del ritme escènic, en una farsa com aquesta que no es caracteritza ni per un llibret original ni per tenir la música més excitant escrita per Rossini, és clau per mantenir l’atenció de l’espectador. De tota manera, seria molt interessant perseverar en aquesta idea del quartet millorant-ne els resultats.

Afortunadament, per combatre aquest inconvenient, hi va haver un bon equip de cantants i una sòlida i àgil direcció escènica de Joan Anton Sánchez-Aznar, un director que ja sabem que aquest repertori el domina com ningú. Treballa bé el ritme escènic utilitzant elements mínims, així com la caracterització de personatges i el timing dels gags sense grans gesticulacions. És una llàstima no veure’l en produccions amb més pressupost i amb un altre tipus de repertori per valorar veritablement les seves qualitats. Sota la seva direcció, tot l’equip vocal va donar un més que bon rendiment escènic, destacant de manera extraordinària la Berenice de Sara Blanch, una soprano molt jove de gran projecció que en cada nova aparició mostra una clara evolució, més enllà d’un talent natural per a l’escena i unes qualitats vocals importants. Posseeix un instrument interessant de lírica-lleugera amb un registre molt ampli i una línia de cant expressiva. El timbre és molt personal, un pèl fosc, segurament degut a una cobertura que pot semblar excessiva, però que flueix de manera natural. Blanch va estar brillant en la seva gran escena “Voi la sposa pretendete” i es va mostrar com el motor escènic del conjunt. Al seu costat, el tenor Marc Sala va mostrar una vegada més la seva línia de cant impecable, d’accents inequívocament belcantistes, i una veu de timbre agradable tot i que poc expansiva. De vegades, però, un voldria que Sala es llencés sense tanta precaució en els moments delicats, ja que la seva millor virtut està en el seu instint canor i en l’efusivitat del seu cant. També cal destacar l’aparició recent als escenaris barcelonins de la joveníssima soprano navarresa Paula Sánchez-Valverde, en aquest cas en el paper d’Ernestina, un rol que no va permetre a la cantant mostrar totes les seves veritables facultats, que passen per una emissió d’una gran naturalitat, molta facilitat vocal i bon fraseig. En definitiva, un luxe per a un paper que a Sánchez-Valverde, malgrat la seva joventut, li venia petit. De menys nivell les veus greus masculines, començant pel difícilment jutjable intèrpret de Don Eusebio. El personatge de Don Parmenione, un dels pilars de l’obra, va ser interpretat per Jorge Tello amb una veu ben projectada però una certa monotonia expressiva. Tot i això, la seva prestació va anar creixent durant la representació mostrant més subtileses en el seu cant i la seva actuació de les inicialment previstes. El seu criat Martino, Raul Biglietto, va donar amb el personatge tot i una tècnica vocal gairebé a les basseroles.






Dues puntualitzacions:
- La fotografia del Teatre de Sarrià que il·lustra l'article és anterior a la fi de la remodelació i no reflexa el seu estat actual.
- Des de l'any 2012, el Districte de Sarrià - Sant Gervasi de l'Ajuntament de Barcelona organitza pel mes de maig una quinzena d'activitats artístiques entorn del món de l'òpera amb conferències, recitals, audicions i representacions íntegres d'òperes, a diferents llocs del districte, inclòs el Teatre de Sarrià. En tres anys, aquesta quinzena d'activitats s'ha consolidat com un referent de la divulgació i popularització de l'òpera al nostre entorn.

LA CRÍTICA DE L'ABC A L'OCCASIONE FA IL LADRO

Publicada el 23 de febrer de 2015


UNA SEGONA REPRESENTACIÓ DE L'OCCASIONE I UN DEBUT OPERÍSTIC

Diumenge es va produir la segona representació de L'Occasione fa il ladro. El Conte Alberto i Don Parmenione van tornar a bescanviar les seves maletes i van tornar a córrer darrere una núvia que va tornar a ser complaent amb l'un i esquiva amb l'altre.




La xicota, però, havia canviat ja que el personatge no va ser interpretat per Sara Blanch, la soprano que dissabte va fer aixecar el públic de les seves butaques, sinó per la debutant sobre un escenari Aurora Peña.



Sara Blanch li havia deixat el llistó molt alt i algú va pensar que aquesta circumstància podria ser una exigència excessiva per a la jove debutant. Però, tal i com anuncia el seu nom, la interpretació d'Aurora Peña va ser lluminosa i no va desmerèixer la seva predecessora. Caldrà estar atents a la seva trajectòria.


diumenge, 22 de febrer de 2015

L'OCCASIONE FA IL LADRO AL TEATRE DE SARRIÀ

Aquesta és la crítica que Joaquim va fer de l'estrena de la temporada d'òpera dels Amics de l'òpera de Sarrià a la pàgina In Fernem Land:


Aquest cap de setmana torna L’occasione fa il ladro, la deliciosa farsa de Gioachino Rossini, al Teatre de Sarrià de la mà del Amics de l’òpera de Sarrià. Avui a les 6 de la tarda teniu la darrera oportunitat aquesta temporada.

El mes de maig del 2014, abans de fer la reforma de l’acollidor Teatre de Sarrià, varem veure aquesta farsa  de la que vaig fer el corresponent apunt, entusiasta per la fantàstica iniciativa.

Ara torna el mateix títol si bé podríem dir que la producció és nova, ja que tant l’espai escènic, com el vestuari han canviat, així com els protagonistes principals i el pianista del grup instrumental, un quartet de corda i el piano.

La música de Rossini tot i està parlant d’una farsa, d’un petit joiell com aquest, és tan bella com difícil, per la necessària i imprescindible transparència que necessita el seu discurs, ja sigui musical com vocal.


Reduir la part de l’orquestra a un quartet de corda i al piano és un solució magnífica, molt més satisfactòria que el solitari piano que la majoria de companyies amb un pressupost modest es veuen obligades a emprar, i en canvi el Amics de l’Òpera de Sarrià han optat per garantir una certa riquesa instrumental que les orquestracions rossinianes sempre posseeixen, molt més riques, originals i avançades que posteriors compositors belcantistes.


Si bé a l’obertura (una típica tempesta rossiniana com  després ho seran les més notòries  de Il barbiere di Siviglia, La Cenerantola o La pietra del paragone) i també en la primera escena, la formació instrumental va mostrar un cert nerviosisme i manca de cohesió, de mica en mica Manel Ruiz al piano i el Quartet BarcelonaAssunto Nese i Xavier Gracia (violins), Soledad Vicente (viola) i Gabrielle Deakin, violoncel, van anar equilibrant el so, i l’acompanyament va acabar esdevenir una delícia.

En la part vocal hi va haver un cast diferent al del mes de maig, només Raúl Biglietto com a discret Martino, el criat de Don Parmenione i Juan Carlos Blanco, com a més discret encara Don Eusebio, repetien i potser no calia.

La burletta per música, com es defineix aquesta farsa en la partitura, necessita cantants experts en el cant elegant i refinat, amb agilitats i virtuosisme, sobretot per a Berenice que també haurà de fer ostentació del cant elegíac, així com la línia aristocràtica del contraltino Conte Alberto, que si bé no té unes exigències extremes com succeeix en la majoria dels rols per a tenor en les diverses variants, ha de fer front a una cavatina i una ària en solitari, més altres números de conjunt on sempre ha de mostrar la refinada línia d’un cant senyorívol. El rol buffo de Parmenione necessita d’un baríton capaç de mostrar les habilitats en el canto silabato, al costat d’una convenient capacitat còmic/dramàtica habitual en aquests rols. La seconda dona (Ernestina) no té una part aparentment difícil, però ha de fer el just contrapunten el magnífic quintet, així com participar en els dos duos i el tercet, no té cap número en solitari.

La nova companyia ahir tenia una perla que no tornarà a cantar avui i no sé si Aurora Peña, la soprano que ho cantarà avui està al mateix nivell que Sara Blanch, la fantàstica Berenice que ahir va alçar la correcció de la resta del cast, i que en qualsevol cas va superar notòriament a la soprano que ho va cantar el mes de maig.



Sara Blanch té una veu peculiar, molt personal, quelcom que sempre dóna caràcter, si bé no té un timbre especialment agradable en segons quines zones del seu registre i no precisament en l’esplendorosa zona aguda i sobreaguda on brilla amb desvergonyiment. Té unes sonoritats a vegades engolades que no sé si són millorables o són intrínseques a la seva fisiologia vocal, quelcom que desconec, si bé aquestes sonoritats són puntuals i per tant sembla que siguin corregibles. El que és veritablement admirable de Sara Blanch és el domini de l’estil belcantista en els moments elegíacs, amb un bon control de la respiració i un legato que li permet ornamentar amb seguretat i sorprenent agilitat totes les escales cromàtiques, també dels moments de més bravura. Domina l’escena i té un altre do molt valuós, sap captar l’atenció del públic, quelcom no gens fàcil ni a l’abast de tothom. No sé que farà la senyora Blanch en un futur, jo li desitjo el millor, molts èxits és clar, si bé tots sabem que el món de l’òpera és molt complicat i per arribar a triomfar intervenen molts factors i no sempre tots vocals, tècnics o musicals. Però si només pogués escollir un dels molts motius per els quals em sembla especialment notable la tasca dels Amics de l’Ôpera de Sarrià i la seva valuosa temporada de cambra, diria que és donar l’oportunitat a que cantants com Sara Blanch tinguin l’oportunitat de mostrar la seva vàlua en un rol amb possibilitats reals de judici i molt més enllà de la petita oportunitat que els dóna un rol secundari en una gran teatre.  Si en totes les seves intervencions Blanch va mostrar seguretat, estil i capacitats vocals, va ser en el duo amb Parmenione i sobretot en la seva ària de bravura “Voi la sposa pretendete” on va fer aixecar al nombrós públic que quasi omplia l’aforament, de les seves butaques. Magnífica i no cal dir que a seguir amb deteniment

Llàstima que la resta no va estar al mateix nivell, quelcom que no vol dir que no ho fessin bé, però el nivell era tot un altre. Començant per Marc Sala, el tenor que canta el rol el Conte Alberto amb gust, musicalitat i elegància, però que no sempre pot mantenir en tot el seu registre i emissió. Caldria que tingués una mica més de cura en la respiració i en l’homogeneïtat del registre, ja que l’agut es blanqueja una mica i les agilitats no acaben de sortir del tot precises i nítides. Posseeix el fonament de la línia belcantista però hi ha aspectes a millorar, tan en la vessant escènica on sembla que li falti deixar-se anar amb una mica més de seguretat, com en la tècnica. La veu és bonica i clara, corre amb facilitat i es projecta bé, cal insistir i continuar treballant en el perfeccionament, la joventut l’avala.



Jorge Tello va fer front al bombó de Don Parmenione amb seguretat i control, si bé caldria exigir-li anar una mica més enllà del que el rol ja li ofereix, vull dir que amb una mica més de cura i precisió la seva interpretació podria excel·lir, no s’hauria de conformar amb la generositat rossiniana.


Magnífica Paula Sánchez-Valverde amb unes possibilitats vocals i escèniques molt superiors al que Ernestina l’ofereix. Veu bonica i vellutada, amb bona projecció, seguretat i presència.


Joan Anton Sánchez es fa càrrec de la direcció escènica, amb una minimalista producció que millora l’anterior versió del mes de maig, evitant els decorats pintats reciclats de mil i una obres, “fons d’armari” de qualsevol teatre d’aficionats i que aleshores li va donar un caire entranyable, substituint-los ara per unes austeres cortines negres que concentren l’acció en els personatges i en el escàs, però pertinent atrezzo i mobiliari que vesteix l’escena amb un simple i efectiu disseny de llums. És un encert total el vestuari de Dress art, ajustat a l’època i gens cridaner, però elegant , efectiu i que atorga qualitat i un acabat de distinció a la proposta.

Pel que fa al moviment escènic és convencional amb bones idees i algun gag encertat, principalment en el deliciós quintet “Dov’è lo sposo?” quasi coreografiat amb refinament i gràcia, o el simpàtic duel a espasa d’Alberto i Parmenione entre altres minimalistes subtileses, suficients per fer que el conjunt del treball escènic, i el bon treball musical i vocal fes que el públic premiés amb generosa satisfacció el bon nivell assolit a cadascun dels cantants i responsables de la producció, si bé la sortida en solitari de Sara Blanch va enaltir la cridòria (també la meva) i els eixordadors aplaudiments.

Si teniu l’oportunitat d’apropar-vos aquesta tarda a Sarrià us ho passareu molt bé, Comencen a les 18:00

dilluns, 16 de febrer de 2015

FIGURETES DE VIDRE, DE TENNESSEE WILLIAMS


Gràcies al programa de l'Espai A, la xarxa d'arts escèniques amateurs de Catalunya, la companyia Tequatre, de Figueres, ha pogut representar a Barcelona la seva versió de Figuretes de vidre, l'obra més autobiogràfica de Tennessee Williams.







EL GARRAF, UN COP MÉS

Sarrià camina, les excursions conjuntes del Centre Parroquial de Sarrià i el Centre Excursionista els Blaus, ha reunit 59 caminaires i un gos per fer un nou itinerari pel massís del Garraf.






El primer objectiu, el puig de les Solius.  El topònim fa referència a antics camps d'oliveres, però veient l'estat actual de l'entorn, ningú ho diria.





El segon objectiu, Can Jacques o Can Jacas. Un mas enmig de la plana, no gaire ben documentat. Hi ha qui especula amb un orígen en la immigració del sud de França, fet del que es derivaria un nom afrancesat per a la casa. Per contra, el cognom Jacas es present en la història de Begues i podria ser el de la família que va aixecar el mas o que en va prendre el nom. La seva riquesa es basava en els ramats de cabres que pasturaven pels camps.







dilluns, 9 de febrer de 2015

TEATRE: GERÓNIMO STILTON

Aquest cop la Cia. Fontmontina de comèdia ens ha sorprès amb una alegre història per a infants, basada en el llibre Gerónimo Stilton. El regne de la fantasia.


Els membres més joves de la companyia, de menys de 20 anys, amb una magnífica posada en escena, van fer passar una bona estona a grans i petits.


 També és digne de felicitació la caracterització dels personatges.


I els actors van transmetre la seva il·lusió interpretant uns papers ben creïbles, amb música notable i moviments i balls plens de força.


Entre el públic vam tenir al Carlos, el nostre amic per qui tants taps hem recollit, que va dir "aquest no ha estat un dissabte qualsevol!". Tots els nens van passar una tarda inoblidable. Endavant joves de la Fontmontina! Feu molt bona feina!



GALA DE SARSUELA AL TEATRE DE SARRIÀ

En un teatre força ple, el 2 de febrer de 2015, vam gaudir de duets i romanços de les sarsueles més cèlebres i belles, de compositors com Solozábal, Arrieta, Martínez-Valls, Chapí, Moreno Torroba..., interpretades per
Itziar Espinar – soprano
Víctor Galiano – tenor 
Juan Carlos Esteve – baix baríton
Montse Pujol – pianista


En un gest generós, aquests artistes joves van oferir el seu art musical en benefici del Teatre de Sarrià. Es van dirigir a un públic entusiasta que gaudia tant de les àries com dels duets.

Van acabar amb un bis que requeria la participació de tots i que van executar amb gust esquisit. Confiem a tenir-los aviat en una sarsuela completa.



dilluns, 2 de febrer de 2015

TEATRE: DANSA D'AGOST

Amb una admirable posada en escena i amb la força interpretativa femenina, el grup de teatre Males Companyies ens va fer gaudir de l'obra irlandesa Dansa d'agost, de Brian Friel. En un ambient casolà, de dones atrapades en les feines de casa i en la vergonya d'un fill fora del matrimoni, les cinc germanes ens mostren les diverses formes d'enfrontar-se amb la vida. L'aparició puntual dels personatges masculins, amb notable interpretació, acoloreix el conjunt i trenca la seriositat de l'obra.

Fent un bon ús dels recursos, Males Companyies ens ha regalat amb una dicció excel·lent i ens ha situat en l'ambient de l'Europa del 1936.