EL LLEGAT DE LA SENYORA ZANETTI

El post del 25 de juny del bloc Cafè Sarrià, de Jaume Clotet, comenta un escrit del número 11 de la revista L'empremta del Centre. Es tracta de les paraules de Mn Manel Valls amb motiu de la visita al Centre i al Teatre del cardenal i arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistachs, el 15 de desembre de 2012, per tal que conegués les obres ja realitzades de la primera fase de remodelació del teatre.

Podeu llegir el post de Jaume Clotet aquí i l'escrit de Mn Manel Valls, a què fa referència, a continuació.

TRANSCRIPCIÓ DEL TEXT

Des de la lògica del do. Paraules de Mn. Manuel Valls i Serra, amb motiu de la visita del cardenal Lluís M Sistachs a Centre i al Teatre

Saviesa 7, 15.16: “Que Déu em concedeixi de parlar assenyadament i pensar d’una manera digna dels dons que he rebut d’Ell… Nosaltres i les nostres paraules, amb tot l’enteniment i tota la destresa, estem a les seves mans”.

Una cordial benvinguda al nostre Pastor diocesà

La primera cosa i la més assenyada, d’acord amb la cita del llibre de la Saviesa, és donar-li la més cordial benvinguda, Sr. Cardenal. Vostè és el nostre Pastor, és el pare d’una gran família: l’Església diocesana. Els més petits estic segur que l’heu vist al costat del Sant Pare quan va venir a Barcelona, a la Sagrada Família. Alguns dels aquí presents heu rebut de les seves mans el sagrament de la Confirmació. L’acollim amb estimació i respecte. Li agraïm que vulgui conèixer la nostra realitat, el que som, la nostra història, tot allò que en aquesta darrera etapa, amb no poca gosadia, hem emprès en aquesta casa. Sigueu benvingut. Em toca dir ara algunes paraules, però són les seves paraules avui, i no les meves, les que desitgem escoltar.

On ens trobem? Qui som?

La segona cosa: On ens trobem? Qui som? Tenim una llarga trajectòria, la qual començà el 1896 quan es fundà l’Acadèmia Josefina, ubicada en un altre lloc. És l'època de Gaudí, la construcció de la Sagrada Família, la devoció a Sant Josep. El Centre Parroquial porta una marca josefina! L’any 1905, l’Acadèmia es transformà en Institut de Sant Josep, i amb aquest nom tingué lloc l’estrena de l’Estel de Natzaret. Hi seguí després la creació de l’Orfeó Sarrianenc el 1917, que tingué una gran volada, talment que el 1927 enderrocà el petit teatre que hi havia, i en construí un de nou, amb un escenari a la italiana còpia del Teatre Romea. El mestre d’obres fou Jacint Torner.

Fou el 1943 que es constituí com a tal el Centre Parroquial de Sant Vicenç de Sarrià. Les seccions actuals deriven de les que aleshores es van formar. No és aquí el moment de resseguir-ne tota la trajectòria, però cal esmentar l’esforç durant el rectorat de Mn. Felip Casañas en l’edificació del nou edifici del carrer Pare Miquel de Sarrià. Vull esmentar també l’amic incondicional, malauradament traspassat, en Miquel Freixas, que tan es va preocupar del Centre, i que, amb ell, vàrem haver d’afrontar el precinte durant nou mesos del Teatre per ordre judicial, acomplint una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Fins a aquest nivell arribà la denúncia sobre un suposat incompliment de la normativa del so. Ens va costar demostrar on era realment el problema, però es va poder aconseguir.

Una Junta entusiasta, creativa, emprenedora

Després, altres hi han aportat el seu gra de sorra, el seu saber fer, amb molt bona voluntat, amb molta estimació, però potser es van trobar sols en decisions que s’havien de discernir i consultar. Penso ara en l’amic Joan Benavent. El 2007, però, una nova Junta és cridada a donar la seva aportació. Emprèn una tasca intensa, un nou impuls. El 2007 se celebra el Centenari de l’Estel. El 2008 es concedeix la medalla d’Honor de la Ciutat. Després s'endega el projecte de reforma del Teatre, definit el 2010. L’any 2011 n’hem executat la primera fase. Es tracta d’un projecte ambiciós de restauració del Teatre, potser massa pretensiós, però carregat d’il·lusió i de sa protagonisme, cosa que no ha deixat, al llarg de les obres, de comportar una certa tensió.

Tot amb tot, podem parlar d’un orgull legítim, d’una gran empenta, de la voluntat indòmita de no deixar passar més temps sense resoldre el problema d’una restauració que era urgent de dur a terme, d’un voler retornar als feligresos i a tots els sarrianencs aquest Teatre únic a la Vila. És el Teatre del Centre Parroquial, però no ens desplau anomenar-lo “Teatre de Sarrià”, amb vocació de servir, des de la nostra identitat, a tothom qui ho demani, obert a les necessitats del barri. De tot això, sí, n’estem orgullosos.

De l’orgull legítim, a la humilitat necessària

Ara voldria que passéssim de l’orgull legítim, que el deixéssim de banda per un moment, i que parléssim d’humilitat. A les portes de Nadal, penso que és el que ara més s’escau, el que més necessitem. ¿Com s’ha pogut finançar aquesta primera fase? Es una pregunta important, que no puc obviar, més encara, sobre la que considero un deure de justícia dir i explicar a vostè Sr. Cardenal, com també a tots els presents, la veritat. Perquè han circulat informacions que no corresponen a la realitat dels fets. Potser perquè jo mateix no he volgut revelar-los fins ara, pensant en no ferir susceptibilitats, atès que algú podria interpretar-ho com a voluntat de protagonitzar en exclusiva el projecte, quan sense l’entusiasme, l’enteniment i la destresa de la Junta i de tants amics, aquest rector, o el que fos, no s’hauria atrevit a prendre segons quines decisions. S’ha pogut sumar, i això és el que importa!

¿D’on han sortit els diners? En aquest camp –ja se sap- l’imaginari popular és ric en descriure la procedència i en concloure, entre altres coses, que la Parròquia de Sant Vicenç disposa de molts recursos. Potser sigui convenient aclarir alguna cosa, en un exercici d’humilitat, insisteixo.

Hi ha una cosa que m'ha constret imperiosament: quan he percebut que la manera com algunes persones tracten aquestes coses és alimentada pel pensament que “tot els hi és degut”, gairebé com una exigència. Un raonament despersonalitzat que, de situar-se només en aquesta lògica del “degut”, esdevé incapaç aleshores de copsar una lògica molt diferent: la lògica del do!

Us convido, doncs, a entrar en la lògica del do. M’hi convido a mi mateix, en aquest exercici conjunt d’humilitat, perquè comprenguem que tot això ha estat possible gràcies a rostres concrets, a persones concretes. Dir “la parròquia”, el “bisbat” o qualsevol altra entitat, entesa com a quelcom abstracte, impersonal, fins i tot aliè, quan l’Església és “comunió”, lloc de fraternitat en el qual es dóna i es rep, fora una visió esbiaixada que ens situaria al marge de la lògica del do.

Els donants, persones que s’han estimat la parròquia

La riquesa -no només material- d’una parròquia està en les persones que se l’estimen i que se l’han estimada. Les persones que esmentaré no són, en aquest cas, gent poderosa ni notable, no són uns magnats. Primordialment són gent humil, perquè, alguns d’ells, encara que posseint béns d’una certa magnitud, no els exhibiren mai i els posaren, en part, o totalment, al servei de la parròquia. Ho explico:

            - l’import total de la reforma, en la primera fase ha estat de 784.000 €

            - l’aportació de la Parròquia ha estat de 561.500 € 

            - l’aportació de l’Ajuntament ha estat de 200.000 €

            - la quantitat recollida en les campanyes de suport ha estat de 22,500 €

L’import amb que ha col·laborat la parròquia ho devem a les següents persones. Dic la més rellevant: el llegat de la Sra. Margherita Zannetti, que deixà en testament, no només el pis on vivia, sinó uns 250.000 €. Aquesta dona italiana, humil i fràgil, fou mestre de pàrvuls durant molts anys a l’Escola Italiana de Sarrià. A ella devem la traducció a l’italià de tota la documentació enviada a Roma per al procés de canonització del Dr. Pere Tarrés.

A continuació vull revelar l’aportació més petita, i absolutament inesperada, que revela una gran estimació envers tots nosaltres: la de Mn. Frederic Ràfols, que deixà els seus estalvis d’anys, també a la Parròquia: 16.000 €.

Dues persones més, i de diferent forma, hi han contribuït també, amb els respectius llegats: Antoni Argullol Ferran, Maria Assumpció Figueras i Salvadó. Ambdós s’estimaren la Parròquia i el nostre Centre Parroquial!

Cloenda

Sí, hem d’estar agraïts a tots ells. Saber-ho ens pot ajudar a entrar en “la lògica del do”, i a no viure pensant “que tot ens és degut”. Sense ells, les coses haurien estat molt més difícils d’afrontar. Ens hauríem quedat, sí, amb el nostre orgull, però poca cosa més. La lògica del do és la lògica evangèlica, que no és lògica de poder, sinó exercici d’humilitat i de servei a la comunitat com ho ens mostren aquestes persones que, estimant l’Església, i la seva Parròquia, no varen pensar sinó servir-la mitjançant un gest que els honora. Els hi estem profundament agraïts.

Aquest especial reconeixement, que ara he volgut fer públic, no significa que no valorem l’aportació de l’Administració, que ha estat imprescindible. Hem d’agrair la sensibilitat que ha tingut per ajudar-nos en aquesta reforma tan important, però també he de dir que per a fer-la possible ens ha calgut creat una associació gestora exclusivament del Teatre, amb núm. fiscal propi i així s’ha pogut signar el conveni corresponent. Sap greu, Sr. Cardenal, que les administracions públiques no considerin un Centre Parroquial com a tal, amb la seva personalitat i identitat pròpia, com a realitat que mereixi ser ajudada directament, obertament, sense haver de recórrer a crear una mena de “doblatge” perquè es pugui concertar la seva ajuda. També hem pogut comptar amb algunes petites aportacions de socis i amics, i els 6.000 € que ens han vingut de la “Fundació de la Caixa”.

Retorno, en acabar, a la cita del començament: “Nosaltres i les nostres paraules, amb tot l’enteniment i tota la destresa, estem a les seves mans”. Enteniment i destresa. Els necessitem per a continuar la segona fase. El sentiment ens diu: ara no hi ha qui ho aturi! Però sense enteniment i destresa podríem errar el tret, perquè la Parròquia ja no podrà donar gaire suport com fins ara ho ha pogut fer. Caldrà cercar els recursos d’altres fonts. Es preveu una nova aportació municipal, de Cultura, de 360.000 €. És una bona injecció, però la Parròquia no pot hipotecar el poc que li queda de patrimoni. Es necessita, en una segona fase, enteniment i destresa, per tal que la recerca de fons aliens no hipotequi la nostra identitat ni la comprometi. Som “a les seves mans”, en les mans de Déu, i cal que confiem en la seva Providència. Penso que no hem de voler estar en “altres mans” que les seves.

Moltes gràcies a tots, i a vostè Sr. Cardenal en particular, per l’atenció que m’heu prestat. I ara, estimat Sr. Cardenal, desitgem escoltar-lo! Estic segur que les seves paraules ens orientaran sobre la realitat actual del Centre i sobre el seu futur. Novament, gràcies