UN CENTRE SOLIDARI

diumenge, 13 de desembre de 2015

COMIAT DE JOAN MONTULL i ARNAU

El passat 22 de novembre ens va deixar en Joan Montull. Feia temps que vivia lluny de Sarrià i ja no feia vida al Centre. Però els més grans el recorden. I la seva família, és clar, que ens n'ha deixat aquest record.


L’estiu del 1930, concretament el 10 d’agost, va néixer al poble de Sarrià el noi petit de Cal Montull. Fill de en Josep Maria i la Mercè, eren vuit germans que vivien al 129 del carrer Major de Sarrià, al bell mig del poble 
La família es va trencar al 1936 quan qui fos es va endur el pare per no tornar-lo a veure mai mes i deixar la mare i la tieta Pepeta a càrrec dels vuit fills al mig de l’estúpida guerra civil. Era el càstig que van aplicar al seu pare per tenir guardat a casa el calze de la parròquia de Sarrià i expressar lliurement les seves conviccions religioses.
Educat al col·legi de la República i sota el paraigua de la família amb la seva germana gran -la Pilar- fent de segona mare, va passar la guerra i el drama familiar però sense perdre l’esperit optimista i l’energia que el va acompanyar tota la vida. Ell deia que quan ell va néixer van trencar el motllo. I és ben ve veritat.
Dotat de grans condicions físiques i mentals i acompanyat d’una bona dosi d’humor i ganes de treballar, es va casar amb la Pilar amb qui va compartir la resta de la seva vida i van tenir els seus tres fills -la Maria Mercè, en Joan i l’Anna-, que juntament amb els pares de la Pilar van conviure al pis del carrer Anglí, formant una família de veritat que amb el temps va créixer amb sis nets i dos besnéts.
Treballador incansable des dels catorze anys, a l’estanc del Passeig de Gràcia, la botiga de queviures de Major de Sarrià, La Caixa, Contribucions, Can Prades, en Benet de la Plaça, la parròquia, la Schola Cantorum, l’Orfeó Laudate, el Centre Parroquial, els pastorets, el Teatre de Sarrià, els portants del Sant Crist, l'Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes... i el Barça.... Amic dels seus amics, no va deixar mai indiferent a ningú. Cristià sense fisures amb una fe viscuda intensament i amb convenciment propi.
Fa quatre anys la Pilar va marxar primer. Ara ell ha decidit no deixar-la sola i ha marxat cap on són la majoria dels seus amics i de la seva família. Ha marxat satisfet i content, havent viscut una vida plena i amb molta alegria i amb el total convenciment de que ens retrobarem tots algun dia. De fet, si hi pensem, el record dels que estimem i han marxat és la demostració pràctica de la presència de l’esperit de les persones entre nosaltres.
Així que.... fins aviat Joan!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada