UN CENTRE SOLIDARI

diumenge, 17 de gener de 2016

CENT PER CENT MÈLT (crònica del concert al Teatre de Sarrià)

Deu ser un tema de gestió. O de qualitat dels espectacles. O potser de la feina ben feta de tanta i tanta gent que estima allò que fa i hi creu tossudament. No ho sé. El cas és que divendres 15 el Teatre de Sarrià tornava a presentar un ple total. I un públic ben divers: grups de joves, colles de jubilats, parelles que venien soles i, sobretot, famílies amb els seus fills. Tot plegat mostrant, una vegada més, com la bona música no n’entén gaire, de generacions... I és que la cosa anava precisament d’això: el Quartet Mèlt representava el seu espectacle “Nadal a Casa”.


La funció va començar amb pocs minuts de retard, uns minuts que, això sí, es van fer llargs per l’expectació que hi havia. Fins i tot en algun moment el públic s’havia encomanat un silenci general abans que es comencessin a apagar els llums de la sala, com buscant la manera de contribuir a l’imminent inici de l’espectacle. Les entrades i sortides dels tècnics, les seves expressions i consignes, eren seguides amb aires de predicció: “ Sí; ara sembla que ja comencen...”


Amb una posada en escena senzilla però efectiva (un penja-robes de peu i uns punts de llum càlida repartits pel terra de l’escenari) vam entrar en l’univers Mèlt, un univers que té la increïble capacitat de fer-te sentir com si fos la primera vegada les nadales més conegudes i tradicionals. I això un 15 de gener!! Mireu: jo no n’entenc pas gaire, de música i, per tant, no us puc dir si eren els arranjaments, la delicadesa de les seves veus, les mirades còmplices per fer les entrades, els finals, i per col·locar la nota en el moment precís, o aquella sensació d’engranatge perfectament ajustat que mostra com a imprescindible cadascuna de les seves peces... No ho sé. Potser tot plegat. El cas és que l’emoció hi era. I ben viva.



Després de cinc minuts (llargs) de descans hi van tornar, ara amb l’encert de deixar de banda els micròfons que, a banda de ser-los absolutament innecessaris, ens havien fet patir una mica amb el seu crepitar. Ara abandonaven el repertori de nadales per oferir-nos la seva Màster Class (un recorregut pels principals autors de la història de la música) i, a continuació, un seguit d’altres cançons tradicionals catalanes. D’entre aquest repertori cal fer menció especial de les televisives Ton pare no té nas, Muntanyes del Canigó i Papa, jo vull ser torero que, per conegudes i esperades, van rebre grans aplaudiments.


I crec que, en aquest sentit, cal felicitar el Quartet Mèlt: cap altra referència a l’Oh Happy Day que el micròfon-trofeu del concurs que els va acompanyar a l’escenari. Ni una paraula en els discursos, ni una cançó afegida que no fos coherent amb el programa, ni molt menys cap to de suficiència. L’Ariadna, la Magalí, l’Oriol i l’Eloi, a banda d’un espectacle musical preciós ens van mostrar tota una lliçó d’autenticitat, humilitat i proximitat amb el públic. 


Després d’uns llarguíssims aplaudiments, unes paraules d’agraïment i una última cançó: El noi de la mare. Exquisit. 

No és només la seva música: ells mateixos són cent per cent Mèlt.


Toni Escuder

Cap comentari:

Publica un comentari