Convoquem diferents presidentes i membres de juntes directives a La Barretina Vermella de Malgrat de Mar, una entitat que data de 1883 i que, actualment, per primera vegada, té una junta directiva encapçalada per dones. Finalment han pogut ser cinc les entitats representades que han acudit a la cita un dissabte al matí.
Assistents:
- Pilar Poch: presidenta de La Barretina Vermella de Malgrat de Mar
- Maria Claret: presidenta del Casal Camprodoní
- Maria Àngels Gros: presidenta del Centre Moral d’Arenys de Munt
- Carme Miralles: secretària de junta del Centre de Sant Vicenç de Sarrià de Barcelona
- Montserrat Morera: presidenta del Centre de Sant Vicenç de Sarrià de Barcelona
- Montserrat Tarridas: secretària de La Barretina Vermella de Malgrat de Mar
- Montserrat Bigas: tresorera (en excedència) de La Barretina Vermella de Malgrat de Mar
- Montserrat Xarles: vocal del Centre Catòlic de Mataró
La taula rodona s’ha realitzat a la Barretina Vermella de Malgrat de Mar
Text: Laura Casas / Fotografies: Toni Galitó
Montserrat Morera: Jo em vaig involucrar amb la Junta des que els fills van començar a fer teatre a l’entitat. Feien Els pastorets, i ens van demanar que els pares anéssim a col·laborar; i van ser els nanos els que ens van portar a entrar a l’entitat. Arran del centenari de l’Estel de Natzaret vam dur a terme moltes iniciatives, ens vam avenir molt amb el grup i ens vam conèixer amb altres pares i pares. I va ser el mossèn del Centre qui ens va demanar que ens proposéssim com a relleu de la Junta Directiva i ens vam engrescar. Vam començar ajudant amb la llum i el so a l’espectacle de l’Estel de Natzaret i mira, aquí estem.
Carme Miralles: Amb l’excusa del centenari ningú es movia i nosaltres, que teníem molta iniciativa, vam veure que podíem formar un equip i que la gent quedava molt contenta; i ens van insistir perquè ens quedéssim i ajudéssim a dinamitzar l’entitat, que s’havia quedat cada vegada amb menys activitat.
Pilar Poch: A nosaltres ens van venir a buscar per formar un grup de teatre a La Barretina. Ens van oferir venir aquí a assajar i vam decidir que ens incorporàvem a La Barretina com a grup de teatre. Quan ja feia un any que estàvem a l’entitat, tota la Junta en pes va decidir plegar. I per un moment ens vam quedar sense saber què fer, però vam decidir que, entre les dues Montserrats i buscant altres persones, podíem presentar-nos a la Junta. D’això ja fa tres anys.
Montserrat Tarridas: Tot i que som grans, encara tenim molt esperit jove. És la primera vegada que hi ha dones a la Junta i actualment som, amb la Montserrat en excedència, quatre dones i dos nois joves. Un d’ells va impulsar la Festa dels Empestats, que ja fa tres anys que es fa, i l’altre noi és molt actiu i molt dinàmic. I després hi ha tres persones més, una mica més grans. Però el gruix més actiu el formem les cinc dones i els dos nois joves.
Montserrat Xarles: El Centre Catòlic és una entitat mare que aglutina tres entitats: l’escola, la Unió Esportiva i la Sala Cabanyes de Teatre. La primera vegada que vaig entrar a la Junta ho vaig fer engrescada per una amiga que s’hi havia incorporat i, en ser una junta de tot homes i poca activitat, li van demanar que engresqués altra gent jove. Arran d’estar a la Junta del Centre va haver-hi canvis a la Junta de la Sala Cabanyes; la nova presidenta em va proposar ocupar la Secretaria de Junta i vaig deixar de ser vocal. A la Sala Cabanyes vaig estar 7 anys. Després, per motius familiars, vaig deixar els càrrecs directius i ara he decidit presentar-me i he entrat a formar part de la Junta del Centre una altra vegada.
Maria Claret: El Casal Camprodoní és una entitat que fa 128 anys que existeix i, com tots els casos que heu explicat fins ara, les juntes havien estat formades per homes. Fa uns 20 anys va entrar una
primera presidenta, però després d’ella van continuar sent només homes. Tota la meva família des de sempre han estat socis del Casal i havien format part de la Junta, però a mi no m’havia passat mai pel cap de presentar-m’hi. En un moment determinat no trobaven ningú per renovar la Junta i el meu gendre em va demanar d’afegir-me a la llista per poder arribar a ser 10 persones. Jo i una amiga vam decidir apuntar-nos i el dia que ens vam reunir per decidir els càrrecs em vaig trobar que ja ho tenien decidit i que em feien presidenta! En aquesta ocasió no es va votar, però després sí que vaig sortir escollida per votació. Al principi no en tenia ni idea, tot i que m’agrada molt el cinema i sóc molt activa en tot el que organitza el Casal.
Maria Àngels Gros: Jo formava part del grup pessebrista i l’antiga presidenta em va venir a buscar perquè volien renovar tota la Junta, perquè se’ls acabava el mandat i ja feia sis anys que en formaven
part i es començava a fer una mica feixuc. Vam entrar vuit persones noves i quan ens vam reunir per distribuir els càrrecs ningú volia ser el president. I per tant em vaig oferir amb la condició que m’ajudarien en els actes oficials i que podria comptar amb el seu suport. I ara encara no fa un any que treballem, però tenim la peculiaritat de ser una junta molt jove.
Com combineu la vida professional i personal amb les tasques de l’entitat?
Maria Àngels Gros: A la meva Junta ja els dic que el Centre em costarà el divorci! Has d’estar a tot arreu: deixo les nenes a les extraescolars i me’n vaig al centre, tinc una hora lliure i me’n vaig al Centre. Però també hi ha vegades que no puc amb tot. A la Junta, a més a més, som tots molt joves i qui més qui menys té criatures i resulta complicat arribar a tot arreu.
Montserrat Morera: En el meu cas, el meu marit també es va incorporar a la Junta i com que ja teníem els tres fills a l’entitat, era com una cosa familiar. Ells ho han anat deixant una mica i com que ells ja són grans... De 8 h a 15 h tens la feina i de 16 h a 24 h tens l’entitat.
Maria Claret: A la Junta de Camprodon hem aconseguit que en lloc de 10 ampliéssim a 11. Van tenir una baixa i a l’hora d’escollir el substitut se’n van presentar dos. I vam decidir incorporar-los: un com a representant del teatre i l’altre, que sap molt d’informàtica, fotografia i de digital, com a tècnic de junta. Per tal que tots facin una mica de tot a la Junta s’han distribuït els rols de manera que ens ocupem cada un d’un tema: un fa la programació, l’altre les obres, l’altre és vocal de cinema, l’altre del teatre. I jo, com a presidenta, intento no posar-me enlloc i controlar que tot surti bé. Però el cas és que ho fas amb il·lusió i, quan veus que les coses van bé i funcionen, et donen energia per seguir fent coses.
Què us aporta estar a la junta de l’entitat?
Maria Claret: Jo sóc una gran apassionada del cinema i hem fet estrenes molt boniques. Per exemple la pel·lícula del Coronel Macià l’havien rodat en part a Camprodon, la vam estrenar al Casal i va tenir en Josep Maria Forns, el director, i tots els protagonistes. D’alta banda, si podem, anem a festivals de cinema; per exemple, hem estat a Cannes. I és clar, això ja és una bona compensació i procurem estar ben informats de tot el que passa al món del cinema.
Carme Miralles: Penso que la sobrecàrrega d’activitats que tenim tots es compensa una mica amb la satisfacció quan veus les coses ben fetes, que surten bé i que donen satisfacció a altres persones també. L’agraïment ja et compensa.
Montserrat Morera: I només que hi hagi alguna persona que tiri del carro la resta segueix. Ara estem en un moment de reactivar l’esplai amb molts monitors i molts nens i anem donant petites responsabilitats als monitors, però sobretot a l es monitores.
Què ha de tenir una bona directiva o un bon directiu?
Carme Miralles: Una vegada vaig sentir una frase que deia que un bon directiu és aquell que sap delegar. Perquè normalment la tendència del directiu és acabar fent-ho tot. De caràcter ja ets una persona amb molta empenta i capaç i vols ser a tot arreu i controlar-ho tot. En canvi, el que s’ha de fer és envoltar-se d’un equip de gent competent que t’ajudi en aspectes molt concrets. I individuar les capacitats de les persones que formen part de la Junta i de l’entitat i impulsar activitats a partir d’allò. Perquè no cal que nosaltres copiem el model de Camprodon, perquè segurament a Sarrià no funcionaria. Hem de veure què ens ofereix la nostra base social i treure-li el màxim partit.
Maria Àngels Gros: Delegar és complicat. Costa molt perquè intentes buscar persones que et puguin fer una tasca i resulta que ningú pot. I al final ho acabes fent tu. Des de la bona voluntat tots fem el que podem per conciliar molts àmbits de la nostra vida, privada, professional, lúdica.
Montserrat Bigas: Comenteu que s’ha de buscar la persona adequada per a cada activitat o rol de la Junta, jo ho veig molt complicat.
Maria Àngels Gros: Però quan tens un grup de persones ja veus els rols que pren cadascú i en funció de la implicació i la manera de fer saps que et serviran més per a una funció o per gestionar una determinada activitat. Tots disposem de pocs temps.
Montserrat Tarridas: Nosaltres tenim un dels joves de la Junta que s’ha fet càrrec de moltes activitats, ha organitzat activitats de jocs de cartes de rol, que ha mobilitzat els joves del poble en l’àmbit competitiu. I a més a més ha organitzat la Festa dels Empestats, ara fa un parell d’anys. A través d’una altra membre hem posat en marxa el Joc de La Barretina.
Pilar Poch: Que és com una gimcana pel poble on s’ha de contestar preguntes sobre història del municipi i anar a les botigues a buscar-les. Així són les mateixes botigues les que després col·laboren per donar el premi final.
Maria Claret: L’error més gran és, quan ens topem amb algú amb lideratge, lluitar contra ell o sentir-se amenaçat. El més intel·ligent és aprendre d’ell o d’ella i potser junts arribar més lluny i fer un gran equip. Cal ser conscients de la necessitat d’envoltar-nos de gent vàlida. Si no, un cop pleguis de la junta, si has de deixar-ho tot a càrrec dels que venen darrere i són mediocres, tota la feina feta no haurà servit de res. Jo mai he vist els homes com a diferents, per mi són iguals.
Creieu que el relleu generacional és complicat en les juntes?
Maria Claret: Si el planteges, jo crec que sí que és complicat. Si comences a pensar que necessites gent jove per renovar la Junta... estigues segura que no trobaràs a ningú. Has de saber implicar la gent sense que se n’adoni, cal tenir una mica de ganxo a l’hora d’involucrar la gent que vols que després entri a formar part de la junta. Mira el que moltes de vosaltres explicàveu, que no sabeu ni com i us heu trobat formant part de la junta directiva.
Montserrat Xarles: Però és cert que el relleu ajuda a canviar dinàmiques. En el Catòlic, pels últims tres càrrecs que es van renovar van buscar tres dones relativament joves, per canviar una mica el ritme de la Junta que estava molt masculinitzada. I és cert que, des que hem entrat, ens hem encarregat de projectes nous i hem aportat molta energia. Per exemple, vam proposar crear el carnet de l’entitat perquè en realitat teníem pocs socis, ja que la majoria està directament implicada en les entitats adherides, no són directament del Centre Catòlic.
Maria Àngels Gros: La gent treballa, però a vegades no de forma transversal. Fan molt bé el que han de fer, però potser no s’impliquen més enllà. S’ha d’aconseguir que, per iniciativa pròpia, es motivin a participar més.
Carme Miralles: Fixeu-vos que quan heu explicat la motivació que us va portar a entrar a la junta pràcticament totes hem dit que ens havien demanat de formar-ne part. Potser el que hem de fer és saber a qui hem de demanar implicació. Quan veus una persona que demostra ganes i motivació... Doncs intentar no perdre-la i convidar-la a participar-hi. Per iniciativa pròpia costa més. Però si li ho demanes i la saps engrescar, normalment la gent s’apunta i es motiva a participar. El fet que et vinguin a buscar és segurament un reconeixement que la persona agraeix.
Maria Claret: Abans de ser de la Junta jo no m’atrevia potser a entrar-hi perquè no volien que pensessin que em creia qui sap què, que em donava importància o que buscava afany de protagonisme. Si no m’ho haguessin demanat, segurament mai m’hi hauria presentat.
Carme Miralles: Estic d’acord, però a vegades també és la mateixa por de no valer per fer una certa tasca. Però en canvi si et vénen a buscar, et sents reforçat i acompanyat. D’aquesta manera és més probable que la persona s’impliqui.
Carme Miralles: Al Centre, el que va passar és que quan vam haver de decidir qui feia cada paper es va preguntar qui havia de ser el president, i ja n’hi havia un que es va proposar com a president. I la Montserrat va dir, i per què no hauria de ser una presidenta? I li va tocar a ella!
Es donava per fet que havia de ser un home, però la pregunta era tan raonable que evidentment va acabar sent una dona i li va tocar rebre.
Montserrat Morera: S’ha de reivindicar l’espai per la dona, si no, ens quedem sempre en segon terme.
Creieu que és important que hi hagi paritat a les juntes?
Carme Miralles: A mi no m’agrada el tema de la paritat, perquè penso que tant si ets un home com una dona depens dels teus valors, de les teves ganes i de les teves capacitats. Ara bé, també és cert que les dones encara tenim la
tendència de quedar-nos en un segon pla. I com que tenim aquesta tendència natural potser sí que encara necessitem l’empenta per aconseguir que s’equilibrin els càrrecs.
Montserrat Morera: Efectivament, tampoc sóc partidària de posar números closos, però és l’única manera d’incorporar i normalitzar la presència femenina en segons quines esferes. Quan fem taules rodones, si convidem a gent, intentem que hi hagi dones i homes. A l’entitat, per exemple, fem sardanes i el primer any vam haver d’imposar que hi hagués una dona compositora, i ja van remugar una mica. El segon any ja vam aconseguir que n’hi hagués dues.
Pilar Poch: A nosaltres, en canvi, van ser els homes els que van proposar que la presidenta fos una dona, ja que es canviava tot i es renovava tota la Junta, es va decidir fer un canvi de cicle.
Montserrat Morera: A Cadaqués hi ha un ateneu on fins fa 10 anys no podia haver-hi dones, segons els estatuts. I ara tenen una presidenta.
Carme Miralles: I fins no fa tants anys al Cercle de Sant Vicenç els únics que podien ser socis a ple dret eren els homes. Hi havia socis familiars, però en realitat el pare era el que era soci amb ple dret. En el moment en què una dona era major d’edat no es podia fer sòcia individualment. Aleshores anava a l’entitat i hi col·laborava, però no n’era sòcia. Fins que va haver-hi un moment en què es van canviar els estatuts i algunes dones, no totes perquè no estaven mentalitzades, van fer-se sòcies. Però no fa pas tants anys d’això.
Maria Àngels Gros: A Arenys de Munt hi ha espais que són gairebé exclusius d’homes, com per exemple l’Agrupació Pessebrista. Les dones hi poden anar, però és tan estrany que n’hi hagi que elles mateixes s’acaben cansant i marxen. Jo vaig ser la segona dona a entrar a la secció i la veritat és que els costava una mica acceptar-ho. Ara encara en formo part, però sóc l’única.
Maria Claret: A mi els rols d’homes i dones em van afectar a la feina i a la meva vida. Jo vaig aconseguir les oposicions d’oficial primera del Banc Central a Madrid. Però quan em vaig casar em van obligar a agafar-me una excedència, perquè no van consentir que continués treballant. Vaig haver de demanar una excedència forçada. Però si em quedava vídua o em convertia en la cap de família, em podria reincorporar. Per tant, jo no crec en la paritat. Si hi ha una dona que val, encara que estigui en minoria, no passa res. Ja serà ella a fer-se valer. Quina necessitat hi ha de posar 15 homes i 15 dones si potser d’aquests hi ha tres homes que no serveixen o dues dones que no són vàlides per a un càrrec. El que és important és escollir la persona independentment de si és un home o una dona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada