LES CRÍTIQUES A L'ÒPERA RITA, DE DONIZETTI

AMICS DE L’ÒPERA DE SARRIÀ: RITA DE DONIZETTI

  

Posted on 14 de Novembre de 2016 1:22 by Joaquim

Ho dic sincerament, no puc entendre ni tan sols acceptar, com els encoratjadors, incansables i admirables Amics de l’Òpera de Sarrià han programat Rita de Gaetano Donizetti. Hi ha un munt d’obres del mateix Donizetti i de les mateixes característiques musicals i vocals que aquesta Rita, així com les famoses farses rossinianes i altres òperes de petit format que es podrien haver programat al Teatre de Sarrià evitant la vergonya aliena d’escenificar una òpera d’argument indigne, que fins i tot ha obligat a justificar allò que és injustificable amb una intervenció que no salva en cap cas el despropòsit d’enaltir la violència de gènere, perquè jo encara és l’hora que trobi la més mínima crítica contra la violència a les dones durant la representació, ni cap crítica demolidora al final. No hi ha el més mínim càstig o escarni contra Gasparo un personatge que canta com aquell Imam que va escandalitzar al món fa pocs mesos, dient que a la dona se l’ha de pegar però mai fins a la mort. Així, com ho heu llegit.

Escoltar una sentència d’aquesta mena amb l’agradable, que no genial, música de Donizetti m’he sentit incòmode i a disgust. No entenc com s’ha programat, no entenc que l’hagi dirigit una dona, Eugenia Corbacho i no entenc com els cantants no han posat el crit al cel. Hi ha una frase feta que em serveix per definir-ho amb exactitud “Amb les coses de menjar no s’hi juga”.

No vaig saber veure cap mena de crítica ni el llibret original de Gustave Vaëz, ni en l’adaptació que Corbacho ha fet. La sortida de Raúl Giménez abans de l’ària de Gasparo, intentant fer creure que el que acabarem escoltant és una crítica, és encara més dolorosa.
No em vaig divertir gens, no podia. Els personatges són grollers i utilitzen la violència per dominar les relacions de parella. Com entendre-ho com una farsa o com una òpera buffa?. De cap manera. Nio exegero, ni en faig un gra massa, insisiteixo amb les coses de menjar no s’hi juga.

La partitura és senzilla i amable, necessita de tres únics personatges: Rita (soprano) Beppe (tenor) i Gasparo (baríton), un quart que feia de criat ha desaparegut. A Sarrià han comptat amb una orquestra, la Orquesta Barcelona Concertante, una formació de 20 músics (7 violins, 2 violes, 2 violoncels i 1 contrabaix,  2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, 1 fagot i 1 trompa, sota l’excel·lent direcció de Assunto Nese.

Rita va anar a càrrec de la soprano Maria Casado, Beppe del tenor Beñat Egiarte (s’albira una carrera al darrera del jove tenor) i el baríton Jorge Tello es va fer càrrec del desagradable i xulesc rol de Gasparo. Tots tres suficients en una partitura que exigeix molt més al tenor que als altres dos rols, però que tampoc sembla res insalvable.

La posada vol ser un joc escènic interessant en mig de la gravació d’una sèrie televisada amb un públic a l’estudi que ha de seguir les ordres que reben d’uns cartell llimosos que diuen que hem d’aplaudir, riure o callar i que pretenen que el públic de la sala faci el mateix, però el joc no va funcionar, suposo que tots estàvem petrificats davant del joc de violència que Rita i Gasparo utilitzaven en el seu matrimoni.

Estic desconcertat. Entendria que els AAOS haguessin programat aquesta òpera si hagués tingut un interès musical indiscutible, però canviant el text, adaptant-lo, així, tal i com ens el van servir em sembla més que prescindible, intolerable.

Fa molts anys vaig veure Rita al petit auditori de Radio Nacional, al Passeig de Gràcia cantonada Plaça de Catalunya, organitzada per el Club Polimnia, els temps deuen haver canviat molt i la meva memòria deu ser molt fràgil. Recordo que Manel Esteve, el pare de la nissaga, aleshores un jove baríton, la va protagonitzar i si no recordo malament Rita era Maria Antonia Martin Regueiro, no recordo el tenor. No em vaig escandalitzar com ara o aleshores la violència de gènere ens feia gràcia o és que la cosa no va ser tan evident com ara.

Estic segur que els Amics de l’Òpera de Sarrià en un futur tindran més encert en triar noves produccions, perquè ni musicalment l’obra mereix una representació, havent tants tresors amagats i teatralment no cal insistir-hi, mereix tota la més enèrgica repulsa.

Ho lamento profundament

 

Rita o la denúncia a la violència de gènere

14.11.2016
Aina Vega i Rofes. Barcelona.

La temporada dels Amics de l’Òpera de Sarrià s’inicià amb Rita, una òpera protagonitzada per Maria Casado, Beñat Egiarte i Jorge Tello que mostra el Donizetti més social en denúncia de la violència en contra de les dones. Les representacions tingueren lloc dissabte 12 i diumenge 13 de novembre.



El plantejament d’Eugenia Corbacho, directora d’escena i dramatúrgia, és original. El full informatiu ens advertia que estàvem assistint a “l’enregistrament de la sèrie televisiva Rita, o El marit maltractat”. D’aquesta manera, abans que s’aixequés el teló, una gran pantalla presentava el cast (cantants, directora d’escena, director musical i preparador vocal) i anunciava, a mode de sèrie americana dels anys 80, “Amics de l’Òpera de Sarrià presents…Rita”. Suposem que la intenció de la directora era aconseguir que l’òpera fos més popular, traduint els recitatius al català i afegint gags que pretenien connectar amb el públic d’una manera directa. La idea era bona, però el resultat va ser un xic pobre a nivell dramàtic, ja que van sorgir una sèrie de tòpics i estratègies no gaire reeixides (com cantar “Libre como el sol cuando amanece yo soy libre”, entre d’altres incrusions). Per la temàtica i l’estil musical, aquesta és ja, en si, una òpera molt agraïda per al públic a la qual no cal afegir gaires elements per captar l’atenció de qui l’està vivenciant.

L’escenografia era senzilla, en un estil kitsch amb colors estridents, però resultava eficaç amb molt pocs elements: una taula, dues cadires i un moble a mode de bar. Ens havien de fer sentir com si ens trobéssim en una fonda, situada a mig camí entre Gènova i Torí. La propietària és Rita (Maria Casado), la titànica i abusiva esposa del tímid Beppe (Beñat Egiarte), un home afeminat que engalta les pallisses de la seva dona sense protestar. Tot canvia quan Gasparo (Jorge Tello), primer marit de Rita, suposadament mort ofegat, arriba a l’hostal per casualitat i descobreix que la seva esposa, a qui considerava morta en un incendi, està viva i casada amb un altre home. Ell vol aconseguir els papers del matrimoni per trencar-lo definitivament, per això intentarà seduir la seva ex-dona, però aquesta es nega a entregar-li els documents. Arriba un moment en què cap dels dos homes vol quedar-se amb ella, i és llavors quan la noia explica que tracta al seu marit d’aquesta manera perquè Gasparo li pegava i considerava que així es podia salvar de la possible violència de l’innocent Beppe. La crítica al masclisme més vergonyant es mostra quan Gasparo conversa amb Beppo i el convenç que la manera de tractar les dones és a cops, i s’ha de reconèixer que el llibret de Gustav Vaëz és directe i incisiu. Fins i tot incomoda, encara que Donizetti ho tracta amb gràcia i converteix un tema tan seriós en una opéra comique. El pobre esperit, Beppo, intenta comportar-se com el mascle que se suposa que ha de ser, però Rita és forta i el manté a ratlla. Finalment, ella promet tractar-lo bé i li declara el seu amor, metre l’altre marxa satisfet amb els papers del matrimoni.

Musicalment, l’obra no és cap meravella si la comparem amb altres òperes belcantistes. Els registres són molt assequibles per a qualsevol cantant qualificat i les melodies són belles, però no per emmudir. Vaig trobar especialment pobra l’obertura, potser perquè era poc incisiva. Tanmateix, l’Orquestra Barcelona Concertante va fer un molt bon paper amb Assunto Nesse a la direcció. És una formació que s’està consolidant i el format d’òpera de cambra és ideal per al seu creixement.

Quant a les veus, Maria Casado, una soprano de timbre agradable, va defensar la partitura amb solvència, dirigint bé les frases i arribant sobradament als aguts, encara que es feia palès que no és una cantant amb un domini natural de la coloratura. Tot i així, va ser una Rita desinvolta a l’escenari, convincent i amb matisos. El seu segon marit, Bebbo, estava interpretat pel ja consolidat tenor Beñat Egiarte, que, escènicament va estar impecable: graciós, entregat i segur de si mateix. La seva veu clara, ben projectada, amable i versàtil va lluir a l’escenari. Jorge Tello (Gasparo) també va fer molt bon paper de mascle fatxenda. I la seva veu penetrant, encara que de vegades deixava anar una mica d’aire, va donar solidesa al conjunt. Les tres veus es van empastar molt bé i van demostrar gran professionalitat. Un altre èxit dels Amics de l’Òpera de Sarrià.

 

CRÓNICA DE ÓPERA

Fresca e hilarante 'Rita' de Donizetti

El montaje de la ópera cómica abre con una buena acogida la temporada del Teatre de Sarrià

César López Rosell
Martes, 15 de noviembre del 2016 - 10:30

'Rita o el marido maltratado', una de las obras menos conocidas y más cortas del prolífico Gaetano Donizetti, ha abierto este fin de semana la tercera temporada de Amics de l’Òpera de Sarrià. La iniciativa de ofrecer una propuesta complementaria a la del Liceu en el coquetón teatro a la italiana del barrio de la zona alta barcelonesa se está consolidando. Ópera de cámara de proximidad a la medida del espacio y público fiel que el pasado curso dio respaldo con un 85% de ocupación a las producciones programadas. Una de ellas, 'Il conte di Marsico', coproducida con el rossiniano Festival de Wilbad (Alemania) se representó allí el pasado verano.


El montaje de Eugenia Corbacho, con dirección musical de Asunto Nesse al frente de la Orquesta Barcelona Concertante, sitúa la acción en el rodaje de un culebrón televisivo con el mismo título de la obra. La incorporación de risas grabadas respalda esta idea. La trama se desarrolla en el hostal propiedad de Rita. Ella vive feliz con su segundo marido, al que somete al mismo maltrato psicológico e incluso físico que sufrió con su primer cónyuge, supuestamente desaparecido, Cuando este reaparece, buscando certificar la muerte de su mujer para activar un nuevo matrimonio en Canadá, se desencadenan las situaciones más hilarantes de la disparatada tragicomedia con final feliz en la que el autor de 'L’elisir d’amore' juega con temas como la guerra de sexos y las relaciones tóxicas de pareja.

BUEN TRABAJO DE LOS INTÉRPRETES

Durante una hora el público no para de reír. El buen trabajo de los intérpretes, perfectamente preparados para sus roles canoros por el director artístico del teatro, Raúl Giménez, mantiene el tono de esta comedia de enredo con partes habladas. El tenor lírico ligero vasco afincado en Catalunya Beñat Egiarte (el humillado Beppe) muestra un canto equilibrado y de limpios agudos, muy evidentes en el aria 'Allegro io son'. La soprano María Casado exhibió seguridad y buen timbre para servir la comicidad de la dominante Rita, y el barítono peruano Jorge Tello evidenció que su papel de primer cónyuge y personaje problemático por su idea del matrimonio y del trato a las mujeres le iba como anillo al dedo tanto en su faceta actoral como vocal.

Este divertimento, con buen respaldo orquestal, define la línea a seguir por el teatro: producciones propias en pequeño formato con obras cortas pero de calidad que sirven de plataforma para los nuevos talentos artísticos. 'El Comte d’Ory', en versión concierto, e 'Il signore Bruschino', representada, ambas de Rossini, serán las grandes apuestas de este año junto a conciertos como 'Love has no borders by Marina Viotta', interpretado por la propia artista, y el 'Stabat mater' de Pergolesi, además de sesiones divulgativas y otros actos. Sarrià ha empezado con buen pie.

Comèdia àgil i divertida

• La Vanguardia (Català)
• 15 Nov 2016
• ROGER ALIER

Rita, o el marit apallissat

Autor: Gaetano Donizetti, sobre llibret de Gustave Vaëz. Intèrprets: Beñat Egiarte (Beppe, el marit apallissat), Maria Casado (Rita, hostalera) i Jorge Tello (Gasparo, primer marit de Rita). Orquestra Barcelona Concertante. Director: Assunto Nese. Director artístic: Raúl Giménez. Direcció escènica; Eugènia Corbacho. Producció: Amics de l’Òpera de Sarrià. Lloc i data: Teatre de l’Òpera de Sarrià (12/XI/2016) 

El Teatre de Sarrià ha inaugurat la tercera temporada d’òpera de cambra amb una àgil i divertida producció d’Eugènia Corbacho sobre una òpera que Gaetano Donizetti no va estrenar en vida, sinó que va començar a circular el 1860 en francès i que el tenor Egiarte ja ha cantat en diversos teatres (a Cornellà, al Cercle del Liceu i, fins i tot, a Split, a Croàcia), però que ara ha realitzat sota la direcció escènica d’Eugènia Corbacho i amb la soprano Maria Casado i el baríton Jorge Téllez, amb els quals forma un equip àgil i divertit.

La producció modernitza una mica l’òpera (en un moment els intèrprets es fan una selfie amb un telèfon mòbil), però la gràcia de l’obra es manté íntegrament, i a més a més és un curiós al·legat, en ple segle XIX, en contra de la violència masclista, que acaba amb la invocació de la Rita: “Pace e concordia”.

Tots tres intèrprets van estar a l’altura de la divertida comèdia i van cantar amb molt bons efectes vocals (el tenor Egiarte va lluir uns aguts impecables (dos i algun re sobreaguts) i una vocalitat brillant i sòlida; Maria Casado també va interpretar brillantment el seu paper de coqueta capriciosa, i Jorge Tello va fer una creació del primer marit de la Rita, una mena de fatxenda agressiu i primari.

L’excel·lent prestació de l’Orquestra de Cambra Concertante, dirigida per Assunto Nese, va contribuir fortament a la qualitat més que notable de l’espectacle; totes les àries, duos i trios van ser aplaudits pel públic, que va sortir del teatre enormement content.