UN CENTRE SOLIDARI

dissabte, 11 de juny del 2016

SARRIÀ CAMINA PEL MONTSENY: SANTA FE I MOROU

Diumenge 5 de juny

Nova sortida de Sarrià camina, el cicle d`excursions conjuntes del Centre de Sarrià i el Centre Excursionista els Blaus. Aquest cop vint-i-quatre caminaires cap al Montseny per recórrer un itinerari molt popular, el que va de Santa Fe al puig de Morou i torna travessant una singular estructura geològica -coneguda com l´empedrat de Morou- i el famós pantà de Santa Fe. Tot sota el brancatge frondós d'una magnífica fageda!






Com excursió de tot el dia, dinem a la Font del Frare. I, oh sorpresa! coincidim amb amics del Centre.










De la Font dels Frares a la de Passavets, punt d'inici d'una ruta clàssica d'ascens  al Turó de l'Home. Però ningú s'anima....

 

De retorn al punt d'inici, abracem uns arbres singulars: les sequoies de Can Casades.





DOLÇA PETXINA CANTA A LA BELLA LOLA

Cap de setmana empordanès de Dolça Petxina. Dissabte 4 de juny, cantada a la taverna la Bella Lola. Originàriament a Calella de Palafrugell, ara es troba a Mont-Ras, a l'interior, lluny del mar. Potser per això hi canten els petxinos, perquè ells també són de terra endins, mariners de secà.




Diumenge 5 de juny, estrelles convidades al programa La Xefla, de Ràdio
Palafrugell




dimecres, 8 de juny del 2016

ÈXITS ESPORTIUS DEL CP SARRIÀ

La competició futbolística ha arribat a la seva fi i cinc dels equips del CP Sarrià han quedat campions a les seves categories. Vegem-ho:
  • Veterans: Campió i ascens a 1a Divisió 
  • Amateur A. Campió i ascens a 2ona Catalana. Ha estat al primer lloc de la classificació des del mes de novembre

  • Amateur B. Campió i ascens a 3a Catalana. Va aconseguir l'ascens matemàtic el mes d'abril com a millor equip de tota la 4a Catalana, amb uns registres de por: de 26 partits jugats només ha cedit 1 empat i 1 derrota, amb un balanç de 119 gols a favor i només 23 en contra

  • .Juvenil B. 2on de grup i ascens com a millor segon a 1a Divisió 

  • Infantil C. Campió i ascens a 1a Divisió. Ha guanyat 24 partits del 28 disputats, empatat 2 i només n'ha perdut 2. Ha acabat amb 132 gols a favor i només 24 en contra.

  • Prebenjami B. Campió. En aquesta categoria no hi han ascensos ni descensos

Sis equips campions sobre un total de vint-i-quatre, escola apart, dóna un 25% d'excel·lència esportiva. Però al CP Sarrià també busquem campions en altres disciplines: l'esforç de l'individu a favor del col·lectiu o compromís personal en el projecte comú que pot adoptar moltes formes. Hi ha molts trofeus que esperen els nostres jugadors, tècnics i directius i cal procurar que en siguin mereixedors.

dilluns, 6 de juny del 2016

DARRERA SORTIDA DE LA TANDA DE GRANS DE L'ESPLAI SANT VICENÇ

Llegim al bloc de l'Esplai Sant Vicenç:


L'últim cap de setmana d'Esplai vam estar navegant amb el Capità Jack Sparrow en unes aigües perilloses, ens vam enfrontar amb els soldats britànics ja que tenien pres a un camarada pirata i vam acabar guanyant la batalla, com a premi vam aconseguir la desitjada illa. El Capità Jack Sparrow va dir que les aventures continuarien, doncs be, dit i fet, aquest dissabte la tanda de Grans vam anar a la platja de Sitges i la vam fer nostra.

Vam poder gaudir d'un dia solejat, fent activitats varies a l'aigua, carreres per la sorra, prendre el Sol per treure la blancor del hivern i fins i tot ensorrar a un membre de la tanda. Un dia rodó per tancar un curs extraordinari. Gràcies per confiar en nosaltres!


Tanda de Gran

diumenge, 5 de juny del 2016

L'ESBART SARRIÀ A LA RESIDÈNCIA CASA DE FAMÍLIA I A SANT CUGAT SESGARRIGUES

El passat cap de setmana l'Esbart va tenir un ple d'actuacions. Dissabte 28 de maig a la residència Casa de Família.


I diumenge dia 29 de maig al Centre Cívic del poble de Sant Cugat Sesgarrigues per la celebració de la "IV Festa de la Gent Gran". La ballada era a la tarda i vam decidir passar tot el dia junts i fer algunes activitats. Vam quedar d'hora per agafar i portar el vestuari al lloc de l'actuació i, un cop tot endreçat, vam anar a esmorzar i a visitar el monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, a Avinyonet. 



Desprès vam tornar al poble de Sant Cugat Sesgarrigues on vam visitar el museu "El Forn Exposició Rural" i vam dinar al restaurant "El Cafè".                       




A la tarda vam ballar com a cloenda de la Festa de la Gent Gran. Primer van fer berenar; desprès reconeixement a les persones que celebraven les Noces d'Or i a les persones de més de 65 anys. I, finalment, la nostra actuació: balls mallorquins, valencians i catalans, que van anar molt bé. Tot en un teatre molt bonic i ben condicionat.




A quarts de deu del vespre tornàvem a Barcelona, una mica cansats de no haver parat en tot el dia, però tothom molt content d'haver-lo passat junts.

dimecres, 1 de juny del 2016

IL BARBIERE DI SIVIGLIA A LA PREMSA (5)


Barcelona, 1 de juny de 2016



IL BARBIERE DI SIVIGLIA A LA PREMSA (4)





 

 

Un barbero en Sarrià

La Temporada de Ópera de Cámara cierra edición con 'Il barbiere di Siviglia' de Giovanni Paisiello

Rosa Massagué
Periodista

Martes, 31 de mayo del 2016 - 14:13 CEST
 
No hay ninguna obligación de celebrar aniversarios redondos, pero si se trata de rememorar artistas cuya fama, pese a la calidad de su obra, se ha visto ensombrecida, pues bienvenido sea el recordatorio. Este es el caso del 200º aniversario de la muerte de Giovanni Paisiello (1740-1816) de quien Amics de l'Òpera de Sarrià ha presentado 'Il barbiere di Siviglia, ovvero la precauzione inutile' dentro de su segunda Temporada de Ópera de Cámara de Barcelona. Este es un aniversario que coincide --cabría decir que cruelmente-- con el estreno del otro 'Barbiere', el más célebre, el de Gioacchino Rossini, que acabaría mandando casi al olvido al de aquel compositor.

Paisiello, al igual de Rossini y tantos otros, basó su ópera en la obra teatral de Pierre-Agustin de Beaumarchais, 'El barbero de Sevilla'. El libretista Giuseppe Petrosellini siguió con mucha fidelidad la obra del dramaturgo francés y el compositor escribió una partitura que es una joya del género 'buffo', un género que había nacido en Nápoles, ciudad en la que Paisiello se formó musicalmente. A dicho género le dedicó muchas de las más de 90 óperas que compuso.

La historia que cuenta 'Il barbiere...' es bien conocida. El Doctor Bartolo es un viejo cascarrabias que quiere casarse con su pupila, la joven Rosina, pero esta bebe los vientos por un joven que dice llamarse Lindoro y que corresponde a su amor. Para asegurarse el matrimonio con la muchacha el viejo toma todo tipo de precauciones, las cuales, como indica la segunda parte del título de la obra, resultarán inútiles. La astucia del barbero Fígaro, la picardía de Rosina y el poder, la autoridad y la bolsa de Lindoro que no es otro que el conde Almaviva, desbaratarán todos los planes de Bartolo.

La temporada de Ópera de Cámara, cuyo director artístico es el tenor Raúl Giménez, suma los esfuerzos de la academia Concertante, una institución educativa que forma a estudiantes de música y facilita el perfeccionamiento a jóvenes profesionales, con la misión de Amics de l'Òpera de Sarrià que no es otra que la difusión del género. Pese a ser pequeña, la asociación cuenta con el apoyo de las grandes voces catalanas e incluso de Cecilia Bartoli. El escenario de las representaciones de la temporada es, ¡cómo no!, el remodelado Teatre de Sarrià. Todo queda en el barrio porqué la academia también tiene su sede en aquella zona de Barcelona.

Los escasez de medios económicos de los organizadores de la temporada queda superada por el buen hacer de todo el equipo artístico y musical como ya hubo ocasión de comprobar en la anterior obra del ciclo, 'La cambiale di matrimonio', la primera ópera de Rossini, representada a principios de año.

La puesta en escena que firma Joan Anton Sánchez, sencilla pero muy eficaz, es una reelaboración de la que hace unos años presentó en el Festival de Òpera de Butxaca, en el desaparecido Teatre Malic que tenía una capacidad para 60 personas apretujadas y en cuyo escenario apenas cabían un par de sillas, mientras que el piano, que hacia el acompañamiento musical, estaba en un lateral.

En este 'Barbiere' de Sarrià, el escenario ya tiene unas dimensiones mayores, el número de butacas es cinco veces superior y hay un foso que en esta ocasión acomodaba a 21 músicos.
 
Ahora como entonces, Sánchez sitúa la trama en una Sevilla franquista. Aparece un falangista, un guardia civil y Don Bartolo es un carcamal cuyo salón está presidido por un siniestro cuadro de grandes dimensiones, obra del dibujante de humor Jaume Capdevila 'KAP', en el que se ve al dictador rodeado de atributos como la bandera con un aguilucho, una bola del mundo y una virgen. Lo dicho, un planteamiento muy eficaz para explicar una historia como la del barbero. Y otro aspecto a resaltar es la muy buena dirección de actores. Los cantantes daban la sensación de pasarlo en grande y esto siempre es señal de muy buen trabajo.

El barítono peruano Jorge Tello sustituyó a última hora a Donato di Gioia que canceló por motivos de salud. Su Fígaro fue potente y bien cantado. Era la primera vez que interpretaba este papel, aprendido a todo correr, y el resultado fue más que notable. Las tablas del bajo bufo Josep Ferrer como Doctor Bartolo impusieron su autoridad sobre la juventud del resto de cantantes que, no por ello, se arredraron. Paula Sánchez-Valverde fue una Rosina de bella voz, potente y bien proyectada, y mucha cuquería tanto musical como actoral. El tenor Marc Sala, uno de los finalistas del Concurso Viñas de este año, interpretaba un Almaviva con el dominio belcantista que le caracteriza aunque hacia el final de la primera parte parecía que reservara la voz. El bajo Juan Carlos Esteve daba vida a Don Basilio muy cómico.

Assunto Nese dirigía la Orquestra Barcelona Concertante, una orquesta joven que dio muy buen rendimiento a una partitura ágil que resalta todos los elementos de comicidad inherentes al género 'buffo'. Si algo habría que objetar sería a la falta de matices en algunos momentos, pero el resultado global fue más que notable.

Espectáculo visto el 28 de mayo.

IL BARBIERE DI SIVIGLIA A LA PREMSA (3)

 

 

 

 

 

Ramon

Diumenge, 29 de maig de 2016


GIOVANNI PAISIELLO. IL BARBIERE DI SIVIGLIA

GIOVANNI PAISIELLO
(Tarento, Nàpols, 1740 - Nàpols, 1816)

En el teatre de Sarrià interpreten aquesta òpera poc coneguda i de la que diuen que és en la que es va inspirar Rossini per composar el seu propi "Barbieri". M'ha resultat no massa interessant, amb pocs fragments per recordar. La típica òpera buffa que distreu, diverteix i fa passar l'estona, però de la que no pots demanar molt més.

La interpretació, magnífica per part dels músics i correcta pel que fa als cantants, dels que destacaria a Paula Sànchez-Valverde fent de Rosina i a Josep Ferrer fent de Bartolo.

Realment és tot un èxit que un teatre com aquest pugui oferir representacions tan dignes; digne d'admiració.

IL BARBIERE DI SIVIGLIA A LA PREMSA (2)







L’altre Barbiere di Siviglia

30.05.2016
Recordo bé la primera vegada que vaig sentir parlar de «Il barbiere di Siviglia” de Giovanni Paisiello, sent jo un nen, i el comentari, irònic a més no poder, va ser: “Rossini va plagiar «Il barbiere»”. Ben bé no és això, ja ho sabem, i ho explico només perquè va ser la manera per la qual vaig saber que el tema del barber de Sevilla no era exclusiu de Gioacchino Rossini, pel que fa a les òperes, com tampoc és original de Paisiello. El tema original del barber es troba en una obra de teatre del dramaturg francès Pierre-Agustin Caron de Beaumarchais, autor també de la segona part de la història, Les noces de Fígaro. El seu barber de Sevilla es va estrenar el 1775, mentre que l’òpera de Paisiello el 1782 i la de Rossini el 1816. En aquests quaranta anys el barber va ser posat en música per més músics dels que he indicat, òperes que van conviure amb l’obra de teatre original, que cap a finals del segle XVIII havia ja viscut més de 350 representacions.

160514-436�A Bofill

L’altre Barbiere di Siviglia al Teatre de Sarrià | Foto: A. Bofill
L’òpera de Paisiello va comptar amb un llibret traduït a l’italià per un autor que curiosament no apareix a l’edició de l’estrena, Giuseppe Petrosellini, estrena que va tenir lloc a Sant Petersburg, Rússia, en temps de l’Emperadriu Catalina II «la Gran», a una cort que acostumava a convidar autors d’òperes no només a presentar obres a la ciutat bàltica, sinó fins i tot a viure-hi, com va ser el cas del compositor valencià Vicenç Martí i Soler, autor de nombroses òperes amb text en italià, que era el de l’època. No deixa de ser curiós que l’òpera de Paisiello es representés en francès a la seva estrena a França, i que l’edició parisenca del 1784 indiqui «mis en musiques sur la traduction italienne par le célébre Signore Paisiello et remis en français d’après la pièce de Mr. de Beaumarchais». Un curiós cas d’adaptació a la versió original, i una demostració també de com funcionaven les coses a París, on les obres s’havien d’estrenar en francès, que no era pas el cas de Barcelona, on l’obra es va estrenar en italià l’any 1787, al Teatre de la Santa Creu –estrena també a Espanya-, una mica més de 100 anys abans de l’estrena al Gran Teatre del Liceu de Barcelona (1888).

L’obra de Paisiello és simplement deliciosa, fresca, amable, lleugera, amb un ritme excel·lent i una partitura que va suposar un gran èxit per a l’autor. És una òpera bufa, i per tant es pot escenificar de moltes maneres, en qualsevol moment de la història, donat que és força intemporal. L’argument és ben conegut de tots els amants de l’òpera italiana, malgrat la qual cosa els Amics de l’Òpera de Sarrià han presentat l’obra amb traducció simultània mostrada a una pantalla desplegada rere la part alta del teló, un encert immens que ha permès a tots seguir l’argument paraula per paraula.

Una producció -ara sí que toca parlar-ne- que m’ha fet gaudir molt de la bona feina de tots els implicats, dels músics de l’orquestra, del director, dels cantants, del director d’escena i en definitiva de tots els que han aportat el seu treball per portar l’obra a escena. El Teatre de Sarrià té una bona acústica, és petit i el so arriba bé a tot arreu, omplint la sala sense problemes. L’espai buit de l’escenari del primer acte, amb només una pintura que ofereix una perspectiva llunyana de Sevilla, passa a omplir-se amb un piano i dues cadires la resta de l’òpera, un escenari sense complicacions que deixa que la pròpia obra sigui la protagonista, i amb ella els cantants. El vestuari ens parla d’un temps de postguerra espanyola, amb uniformes falangistes i també amb un guardia civil, i un quadre al fons que s’intueix com una caricatura d’un famós General espanyol, amb ulleres de sol. Però no hi ha cap càrrega política en tot això, es tracta simplement d’ubicar l’acció en un temps conegut pels espectadors.

Abans de començar l’obra ens van dir que el baríton inicialment previst pel paper del Fígaro, Donato di Goia, no seria a l’escenari per malaltia, i que el seu paper seria interpretat pel baríton Jorge Tello. Així, a l’obra han participat, per ordre d’aparició, Marc Sala (Conte d’Alamaviva – Lindoro), Jorge Tello (Fígaro), Paula Sánchez Valverde (Rosina), Josep Ferrer (don Bartolo), Juan Carlos Esteve (don Basilio) i les aportacions de Juan Carlos Blanco (Giovinetto) i Josep Ramon Cleves (Svegliato i notari). L’Orquestra Barcelona Concertante sota la direcció d’Assunto Nese¸ l’artística de Raúl Giménez i la direcció escènica de Joan Anton Sánchez van contribuir enormement a l’èxit de l’obra.

 Marc Sala va fer un molt interessant Lindoro, al més pur estil bufo, el personatge seriós que té a estones escenes còmiques, però sense arribar a ser mai un còmic. Excel·lent dicció, entonació perfecta, lirisme i posada en escena, la seva aportació va ser molt bona, mancada però d’una mica de potència la seva veu, quelcom no massa important en una obra amb un nombre reduït d’instruments i una sala relativament petita.

Jorge Tello va fer un molt sòlid Fígaro, amb una actuació còmica plena de moments de complicitat amb el públic o amb els seus companys. Veu ben col·locada, un pel brusca als aguts del primer acte, va donar vida a un personatge que sembla fàcil, però que requereix un intèrpret amb bones maneres d’actor, a més a més de la esperada solidesa vocal. No es tracta del Fígaro del barber de Rossini, que té un paper força més important, però és un dels pilars de l’obra. Jorge Tello va saber aprendre’s el personatge en un temps molt curt, la qual cosa dona encara molt més valor a la seva aportació.

Paula Sánchez Valverde va ser una formidable Rosina. Molt bona actriu, amb una veu potent i molt bonica i una perfecta dicció, va fer gaudir a tothom les seves intervencions, com actriu i com cantant. Sent com és una obra que gira al voltant de la Rosina, l’aportació de la Paula Sánchez va esdevenir fonamental per apropar l’obra als espectadors, còmplices de la pupil·la de don Bartolo al llarg de l’obra.

Josep Ferrer va construir un gairebé perfecte don Bartolo, còmic, actor, veu, sentit escènic, dicció… una aportació sublim des de la seva primera aparició a escena fins a la darrera nota de l’obra. Un don Bartolo pera a recordar, sens dubte, una aportació de la qual no seria fàcil trobar punts febles.

Juan Carlos Esteve, per acabar amb els papers principals, va fer un sòlid i divertit don Basilio, amb una veu molt maca i ben col·locada i grans dosis de bon humor escènic.

La direcció escènica, tot i disposar d’un escenari relativament petit, va ser prou bona com per moure els intèrprets creant les necessàries atmosferes de complicitat i permetent els divertits jocs que l’acció preveu. Moure actors a un escenari sense massa recursos i que no es noti que aquest escenari és massa senzill no és gens fàcil.

Tots ells van treballar molt per fer de l’obra un èxit, una escenificació molt digna de l’obra de Paisiello que torna a demostrar que l’òpera no té només una casa a Catalunya, ni a Barcelona, i que sense els grans noms internacionals es poden fer representacions que ens quedin a la memòria.

IL BARBIERE DI SIVIGLIA A LA PREMSA (1)

Les representacions d'òpera del Teatre de Sarrià desperten cada cop més interès i això demana saber-ne més abans que pugi el teló.






Divendres, 27 de maig de 2016

Assunto Nesse, director gerent dels Amics de l'Òpera de Sarrià: "Som un laboratori d' òpera"

Escena d'Il barbiere di Siviglia  - Foto: A. Bofill
Els Amics de l'Òpera de Sarrià tanquen la seva segona temporada aquest cap de setmana amb la versió de Giovanni Paisiello d'Il barbiere di Siviglia. Són dues funcions, una dissabte 28 a les 20 hores i una altra el diumenge 29 a les 18 hores, amb entrades entre els 15 i els 35 euros.

Es tracta d'una òpera d'aproximadament dues hores de durada, amb acompanyament orquestral, que al Teatre de Sarrià presenta com "l'obra que va inspirar a Rossini". I, efectivament, alguna cosa d'homenatge a Rossini hi ha al muntatge d'una peça que, si bé en el passat va ser gairebé tan popular com la seva homònima rossiniana, ara pràcticament no es representa mai.

Per saber més sobre aquesta producció d'Il barbiere di Siviglia, hem parlat amb Assunto Nesse, director musical de l'obra i també director dels Amics de l'Òpera de Sarrià. En el seu paper de gerent de l'entitat, fa balanç del que aquesta segona temporada de programació ha suposat per a l'associació.

Barcelona Clàssica: Com va sorgir la idea de posar en escena Il barbiere di Siviglia de Giovanni Paisiello?
Assunto Nesse:
En realitat va ser una decisió de Raúl Giménez, el director artístic dels Amics de l'Òpera de Sarrià.
De tota manera, la nostra línia general en la temporada és combinar títols nous, títols desconeguts i coses una mica més popular. Aquest any, l'obra nova va ser l'estrena,
amb molt èxit, d'El màgic elixir, d'Albert García Demestres; després vam oferir una petita joia, La cambiale di matrimonio, de Rossini, i una obra de Balducci que no s'havia fet pràcticament mai al món, Il conte di Marsicco, produïda en col·laboració amb el Festival Rossini de Bad Wildbald. Il barbiere ve a aportar l'element popular, ja que el títol és molt conegut per l'obra de Rossini.


B.C.
Quines diferències hi ha entre Il barbiere de Rossini i el de Paisiello?

A.N. El llibret és gairebé el mateix, però, musicalment, Rossini és superior: la seva música té una altra brillantor i va més enllà. Però això no vol dir que la de Paisiello no tingui valor. En aquesta òpera, hi ha molt de Mozart i moments molt divertits, com el quintet del final. Paisiello repeteix molt i això fa que l'obra sigui molt llarga, pel que el més habitual és representar l'obra amb talls en els fragments repetits. És un costum acceptat fins i tot en els principals festivals rossinianos i és la versió que presentem aquí.

B.C. Què es pot destacar del repartiment i de la posada en escena?
A.N. És un repartiment molt equilibrat: no hi ha un paper que destaqui. Pel que fa a la posada en escena, és simple, però està ben resolta. El director d'escena l'ha ambientat a la Sevilla dels anys 40, amb alguns elements de l'ambient de la postguerra espanyola, tot i que no hi ha una relació directa entre l'argument i aquest context històric.

B.C. Quin balanç feu de la temporada?
A.N.
Molt positiu. Hem omplert gairebé sempre les crítiques han estat molt bones. Hem intentat mantenir sempre el mateix nivell de qualitat, alhora que combinem certa diversitat en la programació. Actualment som 150 socis i segurament creixerem. Encara hi ha qui, ara, en ple final de temporada, es fa soci, la qual cosa demostra que el seu interès és, sobretot, donar suport al projecte. No es tracta de vendre abonaments, sinó de contribuir al fet que hi hagi temporada d'òpera.


B.C. Com és el vostre perfil de soci?
A.N.
Estem atraient gent no només de Sarrià i Barcelona, ​​sinó fins i tot de fora de la ciutat. En general, a la gent aficionada a l'òpera li interessa descobrir coses noves; és un públic culte, que en sap, que s'interessa per l'obra i que torna a veure títols que ja ha vist. Per descomptat que un projecte com el nostre té cert risc, però ens agrada parlar dels Amics de l'Òpera de Sarrià com un laboratori d'òpera: estem creant coses i donem oportunitats a cantants i compositors joves.


B.C. Recentment, Roger Alier parlava de l'auge de l'òpera a Barcelona... Detecteu aquesta major afició?
A.N.
Crec que estem ajudant a crear un nou públic. El nivell del Liceu és increïble, però també és molt interessant gaudir de l'òpera en un format diferent, més petit. El públic amant de l'òpera valora aquesta proximitat amb la música. També és un bon format per iniciar a persones no aficionades, ja que són obres més curtes. A més, en totes les grans ciutats hi ha més d'un teatre d'òpera. A Milà hi ha La Scala i el Piccolo; a Viena, l'Staatsoper i també la Volksoper.


B.C. Què ens pots avançar de la propera temporada dels Amics de l'Òpera de Sarrià?
A.N.
Hi ha moltes idees, però el que és segur és que seguirem en la mateixa línia. També continuarà El màgic elixir, que és un projecte de llarg recorregut per al públic familiar, escoles, etc. Es tornarà a programar. I continuarem amb la col·laboració amb festivals internacionals i amb la programació d'òpera bufa.