L’altre Barbiere di Siviglia
30.05.2016
Recordo bé la primera vegada que vaig sentir parlar de «
Il barbiere di Siviglia” de
Giovanni Paisiello, sent jo un nen, i el comentari, irònic a més no poder, va ser: “
Rossini va plagiar «Il barbiere»”.
Ben bé no és això, ja ho sabem, i ho explico només perquè va ser la
manera per la qual vaig saber que el tema del barber de Sevilla no era
exclusiu de
Gioacchino Rossini, pel que fa a les
òperes, com tampoc és original de Paisiello. El tema original del barber
es troba en una obra de teatre del dramaturg francès
Pierre-Agustin Caron de Beaumarchais, autor també de la segona part de la història,
Les noces de Fígaro.
El seu barber de Sevilla es va estrenar el 1775, mentre que l’òpera de
Paisiello el 1782 i la de Rossini el 1816. En aquests quaranta anys el
barber va ser posat en música per més músics dels que he indicat, òperes
que van conviure amb l’obra de teatre original, que cap a finals del
segle XVIII havia ja viscut més de 350 representacions.
L’altre Barbiere di Siviglia al Teatre de Sarrià | Foto: A. Bofill
L’òpera de Paisiello va comptar amb un llibret traduït a l’italià per
un autor que curiosament no apareix a l’edició de l’estrena,
Giuseppe Petrosellini,
estrena que va tenir lloc a Sant Petersburg, Rússia, en temps de
l’Emperadriu Catalina II «la Gran», a una cort que acostumava a convidar
autors d’òperes no només a presentar obres a la ciutat bàltica, sinó
fins i tot a viure-hi, com va ser el cas del compositor valencià
Vicenç Martí i Soler,
autor de nombroses òperes amb text en italià, que era el de l’època. No
deixa de ser curiós que l’òpera de Paisiello es representés en francès a
la seva estrena a França, i que l’edició parisenca del 1784 indiqui «
mis en musiques sur la traduction italienne par le célébre Signore Paisiello et remis en français d’après la pièce de Mr. de Beaumarchais».
Un curiós cas d’adaptació a la versió original, i una demostració també
de com funcionaven les coses a París, on les obres s’havien d’estrenar
en francès, que no era pas el cas de Barcelona, on l’obra es va estrenar
en italià l’any 1787, al Teatre de la Santa Creu –estrena també a
Espanya-, una mica més de 100 anys abans de l’estrena al Gran Teatre del
Liceu de Barcelona (1888).
L’obra de Paisiello és simplement deliciosa, fresca, amable,
lleugera, amb un ritme excel·lent i una partitura que va suposar un gran
èxit per a l’autor. És una òpera bufa, i per tant es pot escenificar de
moltes maneres, en qualsevol moment de la història, donat que és força
intemporal. L’argument és ben conegut de tots els amants de l’òpera
italiana, malgrat la qual cosa els
Amics de l’Òpera de Sarrià
han presentat l’obra amb traducció simultània mostrada a una pantalla
desplegada rere la part alta del teló, un encert immens que ha permès a
tots seguir l’argument paraula per paraula.
Una producció -ara sí que toca parlar-ne- que m’ha fet gaudir molt de
la bona feina de tots els implicats, dels músics de l’orquestra, del
director, dels cantants, del director d’escena i en definitiva de tots
els que han aportat el seu treball per portar l’obra a escena. El Teatre
de Sarrià té una bona acústica, és petit i el so arriba bé a tot arreu,
omplint la sala sense problemes. L’espai buit de l’escenari del primer
acte, amb només una pintura que ofereix una perspectiva llunyana de
Sevilla, passa a omplir-se amb un piano i dues cadires la resta de
l’òpera, un escenari sense complicacions que deixa que la pròpia obra
sigui la protagonista, i amb ella els cantants. El vestuari ens parla
d’un temps de postguerra espanyola, amb uniformes falangistes i també
amb un
guardia civil, i un quadre al fons que s’intueix com una
caricatura d’un famós General espanyol, amb ulleres de sol. Però no hi
ha cap càrrega política en tot això, es tracta simplement d’ubicar
l’acció en un temps conegut pels espectadors.
Abans de començar l’obra ens van dir que el baríton inicialment previst pel paper del Fígaro,
Donato di Goia, no seria a l’escenari per malaltia, i que el seu paper seria interpretat pel baríton
Jorge Tello. Així, a l’obra han participat,
per ordre d’aparició,
Marc Sala (Conte d’Alamaviva – Lindoro),
Jorge Tello (Fígaro),
Paula Sánchez Valverde (Rosina),
Josep Ferrer (don Bartolo),
Juan Carlos Esteve (don Basilio) i les aportacions de
Juan Carlos Blanco (Giovinetto) i
Josep Ramon Cleves (Svegliato i notari). L’
Orquestra Barcelona Concertante sota la direcció d’
Assunto Nese¸ l’artística de
Raúl Giménez i la direcció escènica de
Joan Anton Sánchez van contribuir enormement a l’èxit de l’obra.
Marc Sala va fer un molt interessant Lindoro, al més
pur estil bufo, el personatge seriós que té a estones escenes còmiques,
però sense arribar a ser mai un còmic. Excel·lent dicció, entonació
perfecta, lirisme i posada en escena, la seva aportació va ser molt
bona, mancada però d’una mica de potència la seva veu, quelcom no massa
important en una obra amb un nombre reduït d’instruments i una sala
relativament petita.
Jorge Tello va fer un molt sòlid Fígaro, amb una
actuació còmica plena de moments de complicitat amb el públic o amb els
seus companys. Veu ben col·locada, un pel brusca als aguts del primer
acte, va donar vida a un personatge que sembla fàcil, però que requereix
un intèrpret amb bones maneres d’actor, a més a més de la esperada
solidesa vocal. No es tracta del Fígaro del barber de Rossini, que té un
paper força més important, però és un dels pilars de l’obra. Jorge
Tello va saber aprendre’s el personatge en un temps molt curt, la qual
cosa dona encara molt més valor a la seva aportació.
Paula Sánchez Valverde va ser una formidable Rosina.
Molt bona actriu, amb una veu potent i molt bonica i una perfecta
dicció, va fer gaudir a tothom les seves intervencions, com actriu i com
cantant. Sent com és una obra que gira al voltant de la Rosina,
l’aportació de la Paula Sánchez va esdevenir fonamental per apropar
l’obra als espectadors, còmplices de la pupil·la de don Bartolo al llarg
de l’obra.
Josep Ferrer va construir un gairebé perfecte don
Bartolo, còmic, actor, veu, sentit escènic, dicció… una aportació sublim
des de la seva primera aparició a escena fins a la darrera nota de
l’obra. Un don Bartolo pera a recordar, sens dubte, una aportació de la
qual no seria fàcil trobar punts febles.
Juan Carlos Esteve, per acabar amb els papers
principals, va fer un sòlid i divertit don Basilio, amb una veu molt
maca i ben col·locada i grans dosis de bon humor escènic.
La direcció escènica, tot i disposar d’un escenari relativament
petit, va ser prou bona com per moure els intèrprets creant les
necessàries atmosferes de complicitat i permetent els divertits jocs que
l’acció preveu. Moure actors a un escenari sense massa recursos i que
no es noti que aquest escenari és massa senzill no és gens fàcil.
Tots ells van treballar molt per fer de l’obra un èxit, una
escenificació molt digna de l’obra de Paisiello que torna a demostrar
que l’òpera no té només una casa a Catalunya, ni a Barcelona, i que
sense els grans noms internacionals es poden fer representacions que ens
quedin a la memòria.
